Em trobo el Manel pel
barri i em presenta la Noèlia. Feia tres anys que no ens vèiem, des que es va
escindir de la colla per imperatiu d’una Berta despitada, desconcertada i
sedada. Des d’aleshores, les trobades han perdut aquell grau de conya surrealista
que portava els nostres nois a enllaçar sortides enginyoses d’un cap a l’altre
de la nit, pim, pam, pim, pam, fins que acabaves amb un mal de barres tal que
no podies ni mastegar un flam. L’humor del Manel tenia aquell equilibri entre
fric i intel·lectual que a mi m’agrada de riure, i arrossegava el B i l’Oriol,
que en les seues respectives especialitats també són de por, per treure’ls el
milloret del repertori. La comunió era total; el resultat, de nivell, hilarant
fins a l’extrem, encara em salten les llàgrimes ara de recordar-ne algun pic
memorable. Perquè riure és el que més m’agrada del món, i com que les meues
amigues estan dotades més aviat per al drama, jo em barallava a bufetades per
ocupar els seients que marcaven la frontera entre l’alegria festivalera dels
nois i el sopor ginecològic de les noies. Ara, els nostres homes, perdut el
director d’orquestra, estan tan desemparats que fan pena de veure. Sense l’espurna
del Manel que els engegui, badallen aixecant l’etiqueta de la cervesa amb l’ungla
mentre les noies discutim sobre les intrascendentalitats
més diverses, adultes, avorrides i conservadores. He de reconèixer que jo també
amago algun badall fent veure que busco un clínex al bolso. La vida passa, està
clar, però no sempre per a bé.
Amb tot, estic feliç de
veure el Manel, de poder-li dir que estic feliç de veure’l, i ell em demana com
està ella, i jo ves, va fent. Encara se’n sent culpable, el dolent de la
pel·lícula, però l’ex de la Berta és objectivament adorable, i prou pena va
tenir de ser el primer dels dos en ser atacat pel desamor, no t’hi vulguis
trobar. Doncs sí, la Berta va fent, penso, buscant-te en mil amants
impossibles, casats o emparellats o massa joves o massa grans, però que tots
tenen en comú que el segon dia ja no truquen, ja no són tan simpàtics, es fan
esquius, o directament desapareixen sepultats davall d’un allau sobtat de
compromisos. El Manel ha refet la seua vida, ja ho sabia per amics comuns. Els
homes com el Manel la refan sense voler. Les dones com la Berta, treballen incansablement
per aconseguir-ho, topant en envans i parets com una gallina sense coll. La vida
en singular, per ella, no té cap sentit. I en cada dosi d’afecte momentani hi
inverteix totes les seues esperances, potser em vindrà demà i em dirà que la
deixa, que ho deixa tot, que ha obert els ulls i sóc jo qui buscava. Però això només passa a les
pel·lícules. Massa pel·lícules, Berta. Els nois tornen a casa, giren la clau
mentre s’ensumen el coll del jersei, fan el petó a la dona, vist i no vist, i
tal dia farà un any. I, mentrestant, tancada la porta, tu encara jauràs al llit una hora més,
observant-te des de fora, abandonada per enèsima vegada, amb la pell encara sensible al tacte
avortat, enfonsada en un mono darrere l’altre fins a la pròxima equivocació.
Tothom és vulnerable al rebuig, però la Berta, que s’ha especialitzat a fer
d’amant, a fer de l’altra, sembla que s’hi estigui tornant addicta.
