Som un país amb una autoestima força malmesa, fruit de múltiples complexos i un estret marge de moviment. Som una nació, que veu qüestionada la seva existència dia sí, dia també, de manera que les injeccions de moral sempre són benvigudes i necessàries, per almenys anar tirant i fent allò tan català del qui dia passa, any empeny.Una d'aquestes darreres injeccions ha arribat en format televisiu. Tot i que hi ha aspectes millorables i que el poder montillesc ha fet esforços per erosionar-la, la Televisió de Catalunya té un gran nivell, del millor que es pot veure en analògic, digital terrestre o satèl·lit. És una cadena generalista força equilibrada, amb rigor i capacitat de risc. Tot i que els diktats polítics actuals fan el possible per desdibuixar aquesta televisió nacional, els professionals que hi treballen fan tot el possible per resistir. Més o menys com passa a l'escola. Davant la religió neoliberal dels nostres dirigents, a l'aula encara molts s'hi encaparren a mantenir el sentit comú per davant la conveniència política.
Les veus del Panamo és un d'aquests productes fets amb ofici, amb què ens han sorprès gratament els programadors ...
Basada en un dels èxits recents d'una literatura catalana puixant, amb una qualitat positivament desproporcionada respecte a la dimensió demogràfica de la llengua, Les veus han parlat alt i clar, tant en qualitat com en audiència. A més, el format, híbrid entre la pel·lícula de televisió i la sèrie ha estat prou equilibrada per permetre un bon joc de diàlegs i ambientació, de manera que s'ha sabut mantenir la tensió narrativa des del principi fins al final.
Ben segur, com tot producte televisiu, té els seus punts forts i febles. Presència d'algunes llacunes en el guió, un excés d'esterotips, i potser alguns personatges secundaris excessivament plans, als quals se'ls hauria pogut treure suc. Tanmateix, el conjunt és notable, amb un joc d'actors solvents i amb ofici (per cert, amb un immens Francesc Orella fent de repulsiu falangista). És clar, que la fórmula seguida pels productors és fàcil i difícil alhora. Agafar una bona història, muntar una bona escenografia, emprar actors sòlids, i presentar una acurada ambientació. He de confessar que, sobretot el primer capítol, mentre em trobava al sofà en posició horitzontal disposat a abandonar el món de la consciència, em va despertar del tot, tot pertorbant els somnis nocturns. La segona part, en canvi, va caure lleugerament, i sobretot, la conclusió final estava farcida d'ambigüitats, i no vaig acabar de copsar el final.
Confesso també que no he llegit res d'en Jaume Cabré. I és una llàstima, perquè la història està molt ben narrada. El seu èxit a Alemanya, ben segur, no deu ser cap casualitat. La seva ignorància a Espanya, tampoc. Ja se sap, invisibilitzar la qualitat literària d'un autor equival a tapar la qualitat d'una literatura en el seu conjunt. A més, els temes incòmodes tractats en aquesta obra, tampoc juguen en favor seu.
Com a historiador, en canvi, considero que Les veus es queda curta. El feixisme espanyol fou això i molt més. Un dels règims més genocides de tot Europa, capaç de matar nens, robar-los i prendre'ls l'ànima. En aquest sentit és educatiu. Com també maleducatiu és la política d'invisibilització dels maquis i de desmemòria històrica. Sóc perfectament conscient que en la guerra entre franquisme i maquis no hauria de considerar-se com un antagonismes entre bons i dolents. Més aviat entre dimonis perversos i gent normal que va lluitar, essencialment, per sobreviure o venjar-se. És per això que en més d'una ocasió he demanat una política de visibilització pública que permeti clarament reivindicar la seva trajectòria. A tall d'exemple, fóra bo disposar de places de la resistència, carrers dels maquis, Avingudes de la República, o escoles i instituts amb els noms de "Quico Sabaté", "Ramon Vila Capdevila", Josep Lluís Faceries, Ponzán, Marcel·lí Massana, o tants d'altres que van arriscar la vida per enfrontar-se al mal en estat pur. És clar, que com deixa clar la sèrie, els fills de les senyores, encara controlen les estacions d'esquí i les decisions polítiques i econòmiques
Ben segur, com tot producte televisiu, té els seus punts forts i febles. Presència d'algunes llacunes en el guió, un excés d'esterotips, i potser alguns personatges secundaris excessivament plans, als quals se'ls hauria pogut treure suc. Tanmateix, el conjunt és notable, amb un joc d'actors solvents i amb ofici (per cert, amb un immens Francesc Orella fent de repulsiu falangista). És clar, que la fórmula seguida pels productors és fàcil i difícil alhora. Agafar una bona història, muntar una bona escenografia, emprar actors sòlids, i presentar una acurada ambientació. He de confessar que, sobretot el primer capítol, mentre em trobava al sofà en posició horitzontal disposat a abandonar el món de la consciència, em va despertar del tot, tot pertorbant els somnis nocturns. La segona part, en canvi, va caure lleugerament, i sobretot, la conclusió final estava farcida d'ambigüitats, i no vaig acabar de copsar el final.
Confesso també que no he llegit res d'en Jaume Cabré. I és una llàstima, perquè la història està molt ben narrada. El seu èxit a Alemanya, ben segur, no deu ser cap casualitat. La seva ignorància a Espanya, tampoc. Ja se sap, invisibilitzar la qualitat literària d'un autor equival a tapar la qualitat d'una literatura en el seu conjunt. A més, els temes incòmodes tractats en aquesta obra, tampoc juguen en favor seu.
Com a historiador, en canvi, considero que Les veus es queda curta. El feixisme espanyol fou això i molt més. Un dels règims més genocides de tot Europa, capaç de matar nens, robar-los i prendre'ls l'ànima. En aquest sentit és educatiu. Com també maleducatiu és la política d'invisibilització dels maquis i de desmemòria històrica. Sóc perfectament conscient que en la guerra entre franquisme i maquis no hauria de considerar-se com un antagonismes entre bons i dolents. Més aviat entre dimonis perversos i gent normal que va lluitar, essencialment, per sobreviure o venjar-se. És per això que en més d'una ocasió he demanat una política de visibilització pública que permeti clarament reivindicar la seva trajectòria. A tall d'exemple, fóra bo disposar de places de la resistència, carrers dels maquis, Avingudes de la República, o escoles i instituts amb els noms de "Quico Sabaté", "Ramon Vila Capdevila", Josep Lluís Faceries, Ponzán, Marcel·lí Massana, o tants d'altres que van arriscar la vida per enfrontar-se al mal en estat pur. És clar, que com deixa clar la sèrie, els fills de les senyores, encara controlen les estacions d'esquí i les decisions polítiques i econòmiques
Completament d'acord amb que caldria reivindicar públicament el paper dels maquis d'una vegada. Sense fer-ho són dues vegades condemnats.
Ambientada a una ciutat catalana industrial de principis de segle XX. Com he viscut uns anys a Terrassa, la ciutat natal de cabré, es fàcil identificar la ciutat.
Ara Les veus... molt millor
records