Després de quedar-me a veure la segona part de "Les veus del Pamano" (notable alt, al meu parer; sobretot el segon episodi) i abans de posar-me al llit entro a Vilaweb per veure com va el món i m'assabento (vegeu aquí) que el director de l'Avui, Carles Flo, ha decidit donar el passaport a la columna diària de Salvador Sostres sense gaires explicacions més. (n'hi ha més)
"Clausurar vuit anys i mig així de sobte no és fàcil ni agradable", explica Sostres en la seva darrera columna (vegeu-la aquí). I té raó.
Els seguidors d'aquestes Totxanes saben quina opinió em mereix la feina d'en Sostres en la seva columna diària "Llir entre cards". No és, però, el moment d'analitzar raons i desraons de la decisió de Flo.
Mira que em sap greu de dir-ho però la trista relitat és que a l'Avui des de fa un temps s'hi han instal·lat massa urgències, massa senyals d'emergència, massa temptacions d'autocensura, massa nerviosisme i això afecta a moltes coses però de manera especial a les formes. És a dir, a la manera com es relacionen les persones que en principi se suposa que estan compromeses en una empresa comuna.
Jo podria explicar també (*) algunes coses sobre aquest estil de prendre les decisions i de comunicar-les (vegeu aquí) però m'estimo més mantenir la discreció -amb un puntet d'enveja, això sí, perquè a ell almenys li han deixat acomiadar-se dels seus lectors- i no afegir més llenya al foc.
Per dues raons: per respecte als companys que aguanten al peu del canó i perquè, vist el panorama que ens envolta, de moment l'Avui continua sent el meu diari.
Ja hi ha massa gent que se'l vol carregar... I no només portes enfora de la casa.
(*)L'Elisa, una vella amiga de casa provinent de Lleó -més concretament de la Tierra de Campos- feia servir una preciosa expressió de la seva terra que va clavada en casos com aquest: "De este palo tengo yo una gaita".
