(II)
FINESTRES TANCADES
Els meus ulls són finestres tancades.
Alce la voluntat amb la il·lusió
que un degotim de pluja
tèbia m’obriga la pell
que ahir trencà la mort.
El silenci dringa la solitud,
d’aquesta cambra fosca.
Es precipiten els adéus,
els signes comprensibles,
els plors arrancats
a la vesprada inquieta.
Han emmudit les boques
que ahir abandonaren frases
per omplir premonicions i vaticinis.
No cap, enlloc, el dol dels rostres
dels cossos que m’envolten.
Ara, pronuncien la paraula sempre
i em miren la pell blanca, esmortida.
Sóc memòria que habita en un taüt
convertit en lloc de pausa.
Sent una muralla de melangia
que em separa dels altres
amb records de calitja dolça.
Tinc els ulls tancats.
No em queda cap somni.
El buit es queda endins
del negre de la mort que avança.
