Gombrèn és un poblet de 239 habitants a la comarca del Ripollès, situat a la carretera que va de Campdevànol a la Pobla de l'Illet i Guardiola de Berguedà, a la vall del riu Merdàs (ves quin nom tant lleig) un afluent del Freser que més avall va a trobar-se el Ter. És a prop del Santuari de Santa Maria de Montgrony, un indret de llegendes on diuen que s'hi passejava el Compte Arnau; a Gombrèn l'Arnau hi té un museu amb objectes que van trobar a les excavacions del castell de Mataplana. Abans, el poble es deia Gombreny. No sé el per què, de fet de Gombrèn i d'aquella comarca no en sé massa res, fins i tot quan ho escric acostumo a escriure Gumbrens. Però a Gombrèn hi vaig al menys un cop l'any (a vegades més) des de fa... set o vuit anys.
Les Comes és una masia que hi ha al peu de la GI-402, a uns 5 km de Gombrèn, abans d'arribar al coll de la Merolla que té més de 1.000 metres i des d'on es divisa una encantadora vista del Pedraforca. Els amos de la masia i d'una bona part de les muntanyes, boscos i prats que l'envolten són el Joan i la Rosa, dos dels meus amics d'Esparreguera, uns referents que els anys han apropat i han aprofondit d'una manera molt especial.
No sé massa res de Gombrèn però allà hi he passat moments innoblidables. Anar amb els meus amics d'Esparreguera a buscar fredolics quan la tardor fa encara més bonics aquells païssatges és, més que una experiència, gairebé una litúrgia. El de menys, és trobar-ne.
Els meus tres amics d'Esparreguera es diuen Joan, bé dos Joans i un Hans. Per acabar-ho d'arrodonir tots tres tenen fills que també es diuen Joan. La Rosa, la Maribel i la Lluïsa són les meves nòvies esparreguerines. Aquest any també van venir el Serafí i la Paloma, dos dels amics afegits que gràcies a ells comparteixo a Esparreguera, també, des de fa molts anys.
El Joan Espinach és el meu amic de la Facultat. Ens vem conèixer estudiant Periodisme, vocació que ell mai va abraçar malgrat els meus intents de col·locar-lo de corresponsal a l'AVUI als anys 70; són pare no va aconseguir que fos periodista però la indústria dels dibuixos animats i la gnosis van guanyar un artista talentós. Amb el Joan he compartit confidències, aventures, molt de riure i també algunes llàgrimes. Compartint els seus amics també hem viscut episodis sorprenents als quals, ben segur, hi trobaríem explicacions gnòstiques o si més no spiritiflàutiques. La Lluïsa i el Hans -per exemple- es van fer nòvios en una Comparsa a Vilanova fa més de 30 anys i amb els dos Joans vàrem compartir llitera, i també un bon susto, a Sant Climent de Sescebes a la mili de l'any 1978. Hi ha hagut algúns parèntesis, però aquests es van tancar definitívament a finals dels 90, coincidint amb que els Joans estabilitzaren les seves vides sentimentals.
El Joan Masdefiol és el meu amic més senyor. I no només perquè tingui una masia amb vaques i masovers, sinó sobretot per la seva sapiència i la seva generositat en compartir-la. La Rosa vivia al Masnou però ja és més esparreguerina que el gall de La Passió. La Maribel li agrada fardar de que és de Ceuta i a més viu a Barcelona però la seva pàtria és l'Univers. El Hans va nèixer a l'Alemanya de l'emigració i això li dóna una lucidesa pseudoagnòstica que el fa brillant. La Lluïsa ha aconseguit demostrar que el destí professional i personal pot transformar-se amb voluntat i alegria
Ara, quan ens trobem a Gombrèn, o a Esparreguera, a Montserrat o a Barcelona ens falten hores no només per explicar-nos la vida, sinó per debatre amb la màxima vehemència com fer-la més rica i plena i com resoldre tots, tots, tots els problemes del món.
lluisa |
dimecres, 25 de novembre de 2009 | 12:09h
Estimat Xavier, a banda d’algunes inexactituds del teu article que lògicament degut al pas del temps no recordes be, L’article que has escrit m’ha agradat molt sobretot per fer palès lo molt que ens estimem, després de gairebé mes de 30 anys d’amistat.
El teu article com a bon periodista esta molt ben escrit, ple de dades geogràfiques, però sobretot destil·la tendresa amb un repàs de tots els teus amics esparreguerins, on jo particularment orgullosa m’incloc .
Sobre les inexactituds son dues, 1ª el meu” noviu” Hans no va néixer a Alemanya si no al carrer Bruc d’Esparreguera, però hi va viure des dels 7 anys fins als 21, i 2ª a les comparses de Vilanova em vaig lligar el Ciscu dos anys abans de conèixer el Hans, era l’any de les Gallines per l’amnistia, ja no recordo l’any 76.. 77..?
Encara que anys mes tard també aniria amb ell a les comparses , on tan bons record hi tinc.
Buenu fins aviat a veure si ens veiem per festes com cada any.
xcapdevila |
dimecres, 25 de novembre de 2009 | 12:16h
Moltes gràcies per llegir-me. I també per les puntualitzacions. De fet jo ja savia que el Hans no hi va nèixer a Alemanya, però m'anava bé per al relat literari i per això vaig adulterar alguna dada... i d' alló de la Comparsa jo no ho tinc tant clar, jo sé que et portaves comparsers i te'ls lligaves, cada any un de diferent... i aquest és el pare dels teus fills, que en comptes de Joans s'haurien de dir Antonis que és el patró de Vilanova.
Ja veus que en mig de la realitat-ficció també he obviat algunes intimitats (això ho llegeix totdeu, no t'ho pots nio imaginar!) com ara alló de que ets la meva entrenadora personal i una de (deixem-ho així per si les altres s'enfaden) les meves conselleres espirituals més influents i admirades.
Aquí parlo dels meus amics i les meves amigues. Amb ells compartim un club de fans reversible, és a dir ens admirem mutuament i ens estimem de gratis. Són el més valuós que tinc... alló que m'emportaria a una illa deserta... si hi capiguèssim !
Relat de dos mesos i un dia per Argentina, Perú i Xile en un viatge extraordinari que premiava simplement 50 anys de vida.
Va ser un viatge en solitari però ple no només d'aventura sinó sobretot de coneixences.
La meva amiga Núria Valls és una gran artista... i no nomès fent comèdia, també en moltes altres facetes. Per exemple a la cuina. Ara, ens convida a aplaudir-la i compartir-la amb un bloc per llepar-se els dits.
El Bienve Moya és una autoritat i un mite en la descoberta i la dignificació de la cultura popular, les tradicions i la festa a casa nostra. Ara tot això i més ho explica en un bloc modern i vistòs que no només "val la pena", sinó que demostra que el Bienve està fet un xaval i que la modernor no està renyida amb el que és tradicional.
El meu amic Joan Vila, un periodista endreçat, rigorós, compromés i tossudot ha encetat un nou bloc on no només vol parlar de viatges familiars. Guaiteu-lo que val la pena.
En Lluís Ribes és un company de Lavínia Interactiva que tot i ser un "pingüino informàtic" és simpàtic i proper. L'he descobert com a fotògraf a la Mercè i ens hem ensenyat els blocs; el seu -els seus que en té diversos- és molt bo, de disseny, de propostes, d'il·lustracions...
El meu amic Carles Feiner de Terrassa té un bloc molt actiu on hi aboca reflexions dels temes més diversos i també de minyonisme i castellística en general. No sempre estic d'acord amb com ho diu, però la majoria de vegades sí en el que hi diu.
És el web més complet del Món Casteller. I inclou uns blocs dels periodistes castellers on, molt de tant en tant, hi escric jo. Els altres -sobretot un tal G. Soler- també valen la pena.
Un dia ja vaig escriure un post recomanant-vos el Gran Angular, un dels pocs programes de bons reportatges que encara es pot veure a la tele (concretament a la semi-clandestina TVE-Catalunya). L'enllaç és aquest:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/93390.
Ara la Magda em demana que en faci un enllaç permanent perquè pogueu veure el programa quan vulgueu. I aquí el teniu. Val la pena.
En Joan Brunet em recomana al seu bloc i jo també ho faig. Ell és un gran periodista de Sabadell de trajectòria llarga, variada i rica. Els seus articles sessuts i seballuts valen la pena.
El Didac Boza és director de La Malla, a on també hi ha molts blocs, i penja sovint articles interessants amb els que, de tant en tant, s'hi pot coincidir.
En Leandre Busquet és una joia que sap molt de música i d'humanitat, i suposo que també de medicina, que vaig conèixer a Mali. És de Terrassa i el seu web convida ja des del nom.
És el web del programa de castells del C-33. Ara podeu veure allà tots els programes de totes les temporades inclosos els especials i a més penjar les vostres fotos. Visiteu-lo que... val la pena
Estimat Xavier, a banda d’algunes inexactituds del teu
article que lògicament degut al pas del temps no recordes be, L’article que has
escrit m’ha agradat molt sobretot per fer palès lo molt que ens estimem, després de gairebé mes de 30 anys d’amistat.
El teu article com a bon periodista esta molt ben escrit, ple de dades geogràfiques,
però sobretot destil·la tendresa amb un repàs de tots els teus amics esparreguerins,
on jo particularment orgullosa m’incloc .
Sobre les inexactituds son dues, 1ª el meu” noviu” Hans no
va néixer a Alemanya si no al carrer Bruc d’Esparreguera, però hi va viure des
dels 7 anys fins als 21, i 2ª a les comparses de Vilanova em vaig lligar el
Ciscu dos anys abans de conèixer el Hans, era l’any de les Gallines per l’amnistia,
ja no recordo l’any 76.. 77..?
Encara que anys mes tard també aniria amb ell a les comparses
, on tan bons record hi tinc.
Buenu fins aviat a veure si ens veiem per festes com cada
any.
Una abraçada. Lluisa
De fet jo ja savia que el Hans no hi va nèixer a Alemanya, però m'anava bé per al relat literari i per això vaig adulterar alguna dada... i d' alló de la Comparsa jo no ho tinc tant clar, jo sé que et portaves comparsers i te'ls lligaves, cada any un de diferent... i aquest és el pare dels teus fills, que en comptes de Joans s'haurien de dir Antonis que és el patró de Vilanova.
Ja veus que en mig de la realitat-ficció també he obviat algunes intimitats (això ho llegeix totdeu, no t'ho pots nio imaginar!) com ara alló de que ets la meva entrenadora personal i una de (deixem-ho així per si les altres s'enfaden) les meves conselleres espirituals més influents i admirades.
Per Nadal, toca a casa, ok?