.png "English"){kind=small}
Arran de la convenció del PP celebrada a Barcelona el cap de setmana
proppassat, avui es parla molt d’un pacte de govern hipotètic entre PSC i PP a
la Generalitat, proposat per Mariano Rajoy durant la convenció esmentada. Penso
que és una gran notícia per als catalanistes/independentistes/patriotes (ja no dic ‘nacionalistes’,
per no ferir la sensibilitat de Carod-Rovira, que puc entendre parcialment). M’explico.
La notícia,
que he escoltat a primera hora a RAC1 i que posteriorment he llegit a l’Avui, m’ha fet pensar moltes coses,
totes positives. D’una banda, que el PP no esbombaria una cosa així si no tingués
indicis clars que la suma aritmètica dels diputats socialistes més els populars
obtindrà una majoria prou ampla per governar, encara que sigui en minoria. De l’altra,
que el PP escora el PSC cap a l’espanyolisme, que és allò en què realment creu,
malgrat la pàtina catalanista amb què s’envernissa per caure simpàtic a la gent
que és catalanista i d’esquerres de bona fe.
També és una bona notícia perquè, en negatiu, defineix CiU com a partit
clarament nacionalista (‘radical’, en diuen ells) amb el qual no es pot pactar
perquè duria el catalanisme a un extremisme insà. M’estimaria més que fos la
mateixa CiU qui es definís obertament com a independentista –tot i que no dubto
que el dia que s’hagin fet uns quantes consultes municipals sobre la independència
i la cosa estigui més encarrilada, seran dels primers a sumar-s’hi–, però m’està
bé que sigui el partit contrari qui els defineixi de cara a l’electorat
sobiranista.
Aquesta suma, que ja s’ha fet al País Basc, demostra unes quantes coses:
primer, que la distinció entre dretes i esquerres (si és que encara n’hi ha),
passa a segon terme quan hi ha raons d’Estat al davant; segon, que el PP no és
un empestat a combatre sinó un partit nacional espanyol com el PSOE que posa
els interessos nacionals (valgui la redundància) per damunt de les picabaralles
amb el contrincant; tercer, que si aquesta fórmula s’ha assajat al País Basc,
també es pot assajar a Catalunya, i fins i tot a Espanya. Tal com diu Lluís Bou
en el seu article
magistral d’avui a l’Avui, en les
coses importants, PP i PSOE es posen d’acord, fins i tot en aquelles que –aparentment–
no són “identitàries”, com ara la llei de la dependència.
Per la seva banda, ERC, que sembla autista de les coses que passen al país,
diu, com si res, que és la força clau per impedir aquest pacte PP-PSC. Aquesta
afirmació no pot ser altra cosa que una manera més o menys encoberta de dir que
tornaran a fer el tripartit. Altrament, parlarien de sociovergència.
I per acabar, el PSC, el “damnificat”, diu que d’aquest pacte res de res, i
l’Iceta encara en diu més: diu que el PP només busca pactar amb CiU. Podria
ser, però em sembla que al PSC li tremola tot de pensar que el tripartit no
tornarà a sumar, així com tampoc no sumaran PSC i PP, de manera que caldrà
contemplar altres alternatives, segurament noves. I és que a un any vista de
les eleccions, personalment sóc incapaç de predir cap resultat mínimament
acostat a la realitat, amb l’aparició certa de Reagrupament, i les possibles de
Joan Laporta o Montserrat Nebrera. Tot és altament incert. Suposo que per això
els partits convencionals estan tan nerviosos.
Com a colofó, us recomano la lectura de més pàgines de l’Avui
d’avui: l’entrevista que Salvador Sostres li fa a Lluís Recoder (em penso que
aquest senyor diu coses molt enraonades i que és un gran polític. Jo vull un
alcalde així a Barcelona), i un article magnífic d'en Salvador Cot, "Com s'arriba al TC". Bona lectura!
Trencant si cal la disciplina de vot partits politics en la qüestió independentista.