Vora el barranc dels Algadins hi ha uns tarongers de tan dolç flaire
que per a omplir d'aroma l'aire,
no té lo món millors jardins.
Allí hi ha un mas, i el mas té dins
volguts records de ma infantesa;
per ells jo tinc l'ànima presa
vora el barranc dels Algadins.
Vora el barranc cels Algadins,
s'alcen al cel quatre palmeres;
lo vent, batent ales lleugeres,
mou son plomall i els seus troncs fins.
En ells, millars de teuladins
fan un soroll que el cor enxisa.
¡Qui ouir pogués sa xillerissa
vora el barranc dels Algadins!
Vora el barranc dels Algadins
l'aigua corrent los camps anega;
en sos espills lo sol llampega,
i trau l'arròs verdosos brins.
Sona el tic-tac en los molins;
i al caure el sol, caçadors destres,
a joca van d'ànecs silvestres
vora el barranc dels Algadins.
Vora el barranc dels Algadins
mourà demà les palmes l'aire,
li donaran los horts son flaire,
i sa cantúria els teuladins.
Lo mas demà guardarà dins
dolços records i imatges belles;
¡jo no podré gojar ja d'elles
vora el barranc dels Algadins!
Teodor Llorente (València 1936-1911) va ser el gran patrici de la Renaixença valenciana. Va ser un personatge culte que va gaudir d'una enorme fama arreu entre les classes intel·lectuals del moment, tant a Barcelona com a València. Va exercir un gran mestratge entre els escriptors valencians, tant els que escrivien en català com en castellà. Va composar infinitat de poesies que va compilar en Llibret de versos, on mostrava el seu entusiasme per la llengua de la terra i pels costums i el paisatge valencians. Com a membre de la burgesia valenciana va estar enfrontat a l'altre gran escriptor en català del moment per terres de l'Horta, Constantí Llombart, de tarannà més progressista. Aquest ha estat un fet repetitiu en la història de la cultura catalana a València, en què dos personatges de prestigi mai han aconseguit treballar plegats a favor de la cultura comuna. Va ser l'impulsor dels Jocs Florals de Lo rat penat, que obriren al bilingüisme i no tingueren una gran relació amb els que se celebraven a les illes i a Catalunya. Lo ratpenatisme sempre ha estat un moviment difícilment identificable i que ha evolucionat cap a postures acientífiques. Com a ratpenatista va continuar promovent la llengua de la terra, que havia descobert literàriament a partir de la lectura dels pioners llibres de poesia de Joaquim Rubió i Ors, lo Gayter del Llobregat. L'any 1909, ara fa cent anys, la ciutat de València va dedicar un emotiu i històric homenatge a aquest gran homenot de lletres que va voler conrear la llengua catalana i que va permetre l'aparició d'aquesta tímida Renaixença a les comarques del sud de la nació catalana
. El poema de baix és La Barraca, un dels seus més emblemàtics ja que homenatja aquesta construcció tan típicament de les comarques del Sud... de l'Albufera i tants altres indrets.
Com la gavina de la mar blavosa A un costat obri el pou la humida gola
que en la tranquil·la platja fa son niu, i, perquè tinga perfumat dosser,
com lo nevat colom que el vol reposa la garlanda de flors, que el vent tremola,
de l'arbre verd en lo brancatge ombriu, estén sobre el broncal un gesmiler;
blanca, polida, somrisent, bledana, i per la franca porta mai tancada
casal d'humils virtuts i honrats amors, les flors despreses i el flairós perfum
l'alegre barraqueta valenciana adins penetren, en la dolça onada
s'amaga entre le flors de l'aire i de la llum.
Baix la figuera, on los auclls de l'horta Pengen del mur l'aixada i la corbella,
canten festius l'aubada matinal, que a terra fan doblar lo suat front;
al primer raig del sol obri la porta lo pulcre canteret, que la donzella
i als aires purs del cel lo finestral; encorbant lo braç un, porta a la font;
i com la mare cova la niuada, i plena d'harmonies misterioses,
les amoroses ales estenent, la guitarra, que ensems gemega i riu,
pobre trespol de palla ben lligada a la llum de la lluna, en les gustoses
la guarda d'un mal vent vetlades de l'estiu
Quatre pilars, més blancs que l'atssutzena, Allà dins, entre alfàbegues florides,
formen davant un pòrtic de verdor; en lo corral, baix l'ample taronger,
corre sobre ells la parra, tota plena mormorejant pregàries beneïdes
de pàmpols d'esmeralda i raïms d'or; la mare agrunsa a son infant darrer;
a son ombra, lo pa de cada dia i al cim de la cabanya, fent-la un temple,
repartix a sos fills lo Treball sant, santificant los gojos i dolors,
i en la taula la Pau i l'Alegria obri eterna la Creu, per digne eixemple,
les flors van desfullant sos braços protectors!
salut
Gràcies de nou