Segur que no heu sentit a parlar
de la guerra civil francesa de 1940-45. Tot i que sabeu que una part gens menyspreable
de la població francesa col.laborà activament amb el règim pro-nazi de Vichy, o
directament amb les forces d’ocupació alemanyes. De la guerra civil holandesa,
la que a la primera meitat dels anys quaranta del segle passat va enfrontar a partidaris de la unitat d’acció amb Alemanya
i anti-feixistes, amb el resultat de milers morts, la majoria jueus, tampoc en
deveu haver sentit res. Ni dels centenars de milers de ciutadans de la Unió
Soviètica que van lluitar al costat de la Whermarch contra l’exèrcit roig. O
dels milers, milions segurament, d’habitants de l’anomenat tercer Reich
víctimes del seu propi govern. O dels molts danesos, noruecs, letons, flamencs,
croates o bosnians (musulmans, sí) que combateren a les Wafen SS contra els exèrcits que pretenien alliberar
el seu mateix país. De fet, tenint en comte que hi havia ciutadans de
pràcticament tots els estats lluitant en els dos bàndols enfrontats, no són
pocs els historiadors que parlen, directament, de guerra civil europea. Però ningú gosa parlar de guerra
civil francesa, holandesa o, encara menys, russa. Això no. Són guerres
d’alliberament, en que en una banda hi ha els que defensen la pàtria -en diuen
així- i en l’altre els que l’ataquen, des de fora, encara que comptin amb la
col.laboració de gent del país i encara que aquests, els col.laboracionsites,
siguin molts, moltíssims en alguns casos.
És a dir que, encara que una part
de l’exèrcit i la policia acabi treballant per l’ocupant, encara que els morts
civils causats per les tropes amigues siguin superiors a les causades per
l’invasor –com va passar a França- i encara que en el posicionament a favor o
en contra de cada un dels dos costats s’hi barregin qüestions ideològiques i
polítiques rellevants, tot i això, es considera que si el govern
democràticament constituït i la majoria de la població estaven en un mateix
bàndol i l’atac procedeix inicialment de l’exterior, no es pot parlar de guerra
civil sinó d’agressió externa. És el que va passa a França, Holanda o Dinamarca
durant la Segona Guerra Mundial. I és el que va passar també a Catalunya ( i en
certa manera als Països catalans) des del juliol del 36 fins al febrer del 39.
Si a tots aquests països, on la guerra va comportar enfrontaments fratricides, no
en diem guerra civil, perquè el factor que preval és el de l’origen extern de l’atac
principal, a Catalunya, on les institucions i la majoria dels ciutadans i
ciutadanes s’oposaven a l’alçament feixista, tampoc hauria de ser encertat
parlar de Guerra civil. Una altre cosa és que ens entestem a mirar-nos el
conflicte com si la República espanyola fos un estat-nació homogeni i
cohesionat, tal i com a tants espanyols, europeus i americans els agrada
pensar, i com si l’anomenada qüestió catalana hagués tingut un paper irrellevant en l’aixecament militar i
en Franco no fos un nacionalista espanyol fanàtic i imperialista.
Algunes petites victòries (una mica personals, hehe):
http://bloccampusbellvitge.ub.edu/2007/11/08/els-efectes-psiquics-de-la-guerra-del-36/
http://www.comb.cat/Upload/Documents/575.PDF
Per cert, jo també plantejaria el debat de sobre fins quin punt el terme "civil" també emmascara el què va ser, també molt clarament, una guerra "de classe". Encara que això de "civil" hagi pogut ser utilitzat internacionalment en aquest sentit, també podríem ser crítics i vanguardiatses ;) De fet, devem ser dels pocs casos a nivell europeu on un conflicte bèl·lic contemporani ha tingut un caràcter tan clarament marcat de confrontació entre "blocs" socials.
Crec que hem de jutjar el franquisme pel que realment fou, no per les seves afinitats. Franco i els seus són els culpables d'alguns dels episodis més negres de la història europea, i les seves salvatjades els porten, sense cap ajut, al pòdium dels enemics de la espècie humana. No cal que siguin feixistes, ja són prou dolents sent franquistes.
I és evident, Arnau, que l'alçament militar precipità una revolució social i que aquesta fou una experiècia interessantíssima (tot i que segurament menys maravellosa del que alguns, sobretot al Regne Unit, s'obstinen a pensar). Ara bé, fou la guerra, imposada pel militarisme i el feixisme espanyol (amb el suport de l'oligarquia i bona part de l'església) el que desencadanà la revolució, i aquesta, en canvi, no provocà cap guerra civil catalana, com si que havia passat a Rússia 20 anys abans. Si exceptuem als quatre integristes del Terç de nostra senyora de Montserrat, el cert és que la immensa majoria de combatents catalans en la guerra del 36 lluitaven en el mateix bàndol i per tant no té sentit parlar de guerra civil.
Guerra civil a Catalunya? La del segle XV, entre els partidaris del rei joani i els de la Generalitat.