I.
Un dia de cada dia d’aquesta setmana, em
desperto en un llit que no és el meu. Al pis de dalt, tu trafiqueges per la
cuina amb els cabells molls, negociant el got de llet amb les teues
criatures mentre roseguen una galeta amb tota la parsimònia del temps
dels nens. La llum de l’est llepa la terrassa i penetra fins ben endins del
menjador de matrimoni, impol·lut. Al pis de més amunt, tres habitacions, dos lavabos, i damunt de la
teulada, el cel sota el qual sempre has volgut viure.
Cinc o sis hores abans, tu i jo seiem en
pijama al sofà, els peus sobre els coixins, una infusió a la mà, posant-nos deu
anys al dia intensivament. I resulta tan fàcil que sembla que no pugui ser.
Fàcil, perquè ets la mateixa i tot en tu m’és familiar, malgrat el buit, el
parèntesi, digues-li com vulguis. La mateixa veu, la mateixa cara de nena, potser amb un punt més de serenor que et confereix l'edat adulta. Perquè ara ets casada i mare i professional i propietària i tot el que es pot arribar a
ser amb deu anys de calaix ben aprofitats. Però inconfusible, ferma, lògica, temperada, la mateixa persona. Em guardava tota la conversa per tu,
crec que no em vaig descuidar res. Perquè després de tot aquest temps encara sento que hi ha coses que només te les puc
explicar a tu. Perquè m’és fàcil, perquè em surt de natural, perquè et miro
mentre parles i encara no m'ho acabo de creure, perquè mentre parles sento que se m’acaben totes les pors, com abans. Qui va ser refugi de la meua adolescència, de nou, davant dels ulls.
Retrobar-te ha estat per mi la notícia de l’any, de la dècada. Aquestes coses
normalment no passen, les segones oportunitats van cares i no sempre surten bé.
Vuit hores més tard sec ensonyolida al banc de
l’estació i em deixo perdre el tren per seguir contemplant el mar. A les
nou del matí el mar encara es pot considerar un paisatge contemplable. Però
tanco els ulls igualment. Recordo el somni, però no l’explicaré a ningú perquè
ningú no se’l creurà. Fins i tot a mi em costa de creure.
II.
Em confesso una somniadora professional. Els
somnis m’han perseguit sempre, en la vigília i en el son. Tant uns com altres
són molt malparits, però els del son, per intrusius i involuntaris, és que hi
ha vegades que em fan venir ganes de tallar-me el cap. Però, malgrat tot, per mi no són més que somnis, l’evasió surrealista d'un cervell passat de voltes i sovint sobresaturat.
Hi ha una categoria de somnis recurrents que
tinc des que vaig acabar la carrera i que em turmenten en les seues múltiples
variants. Sóc al somni i resulta que quan creia que ja m’havia llicenciat,
descobreixo que encara em queda una assignatura molt concreta per complir el
títol; o bé que arriba final de curs i m’he descuidat de cursar aquest cony
d’assignatura que en el somni no sabia ni que existís; o bé que mai no acabo de
trobar l’aula on se n’imparteixen les classes, i ja em tens recorrent
passadissos amunt i avall amb la carpeta suada a la mà, i vinga buscar i mirar
horaris i preguntar i obrir i tancar portes desesperadament; o bé, i pel que
avui ens interessa, un de molt peculiar que consisteix en què les notes finals són penjades a la sisena
planta de la facultat i, per una circumstància o altra – ascensors espatllats o inexistents,
escales escherianes–, no trobo la manera de pujar-hi per anar-les a comprovar,
una cosa que, en el llenguatge oníric, significa que arribarà el dia que les
despenjaran i aleshores ja no em podré llicenciar mai més. Aquestes nits, els
nervis se’m mengen viva. Són somnis de clatell gelat que podríem
qualificar com malsons d’empollona, i que em tenen a frec de la desesperació. Fins la nit del
dia de cada dia d’aquesta setmana en què ens hem retrobat.
III.
El dia de cada dia d’aquesta setmana, em
desperto en un llit que no és el meu, i com cada matí resto uns minuts mig embolicada en la boirina del somni que a Morfeu li ha donat la gana de passar-me en cinemascope i dolby-surround. Avui ha estat un d’aquells, i penso que ja és desgràcia que ni dormint fora de casa no em deixin en pau.
I el somni feia aixins:
Les notes, com sempre, són penjades a la sisena planta, i em dic, collons, ja hi
tornem a ser. Però aquesta vegada alguna cosa passa. Ja sóc a la sisena planta,
i no sé com coi hi he anat a parar. Veig el llistat penjat al costat de la
porta del departament, allà mateix, accessible, i m’hi acosto intentant de
recordar els meus cognoms, no fos cas que ara, per una tonteria com una amnèsia sobtada, em perdés el gran moment de saber-me llicenciada o no. Tot passa
naturalment, ja tinc el cognom al cap, el vaig repetint mentre m’acosto a la
llista, i vaig a la lletra inicial, amb cautela, tampoc no fos cas que me’l
saltés o no hi fos, que aquesta podria ser l’altra. I recony, hi és, hi sóc,
allà, darrere de la Tal i davant del Pasqual, així que segueixo amb el dit tremolós la línia de
punts (que no em desperti ara, que no em desperti ara) i, al final, tot rodó i espurnejant, hi figura un 8. Me'l miro i me'l remiro, no me'n sé avenir. Un vuit, tu. Deu anys patint per aquest vuit. Quan em desperto i faig rewind, m'envaeix fins el moll de l'os una sensació ben viva d'haver tancat una etapa.
I aquí ho
deixo explicat sense aventurar metàfores estèriques, perquè tampoc no és el meu
estil. Ara, del pes que m'he tret del damunt, n'hi ha ben bé per levitar.
