Comparteix-ho ara!!
Resumir tot el que ha passat a l'Albufera els darrers 40 anys en una breu història seria com explicar la trilogia de Larsson en 5 minuts, però val la pena intentar-ho, si més no per a donar a conéixer la realitat que s'amaga sota la lluentor del seu espill d'aigua. Fins als anys 60 l'Albufera va ser un paratge idíl·lic, sense contaminació, un verger de peixos i aus rodejat de barraques i perxadors que lliscaven les aigües amb els seus albuferencs, aquestes curioses embarcacions de formes semblants a les góndoles que amb una o altra tipologia s'han repetit a totes les zones humides del mediterrani. Mireu si estava poc alterat el lloc que hi està documentada la presència de llúdriga i hi vivien més de trenta espècies de macròfits del gènere Chara sp., molt sensibles a la contaminació.
Tot va començar amb el desenvolupisme industrial dels anys 70 a l'Horta Sud, comarca del sud de l’Àrea Metropolitana de València que encercla l’Albufera per terra amb els seus nuclis urbans. Allí trobem desenes de polígons industrials sense cap més planificació que la que es va anar fent sobre la marxa. Uns polígons industrials que evidentment en aquella època no disposaven de cap depuradora, com encara passa en molts municipis del Pirineu.
El més fort és que lavui en dia són insuficients les instal·lacions de depuració que existeixen. Anem a ser exactes: un decenni més tard de l’aparició del problema s'instal·laren depuradores i es feu una canonada perimetral per arreplegar tota la merda que arribava a l’aigua de l’albufera. Aquesta canonada des del primer dia anava al límit de la seua capacitat. No cabia ni un litre per segon més de merda, en el conducte que arreplegava els efluents d'aquest context industrial. Imagineu-se el que passa cada vegada que plovia, on cregueu que van les aigües grises sense depurar?
Un problema comú als aiguamolls de tot el territori valencià és que les zones industrials que els envolten, encara que en el millor dels casos tinguen depuradora, quan hi ha pluges torrencials els cabals d'avinguda i tota la brutícia, olis, etc., que arrastren va a parar als aiguamolls, podeu suposar com queden avui encara els nostres ecosistemes humits en aquestos casos.
Abans que arribaren les depuradores, totes les matèries i compostos tòxics que arribaven a l'Albufera anaven a parar als seus fangs, tapant la sorra sobre la que tota la vida havien perxat els pobladors de l'entorn del llac. Aquests materials acumulats al fons de l'Albufera contenen nombroses substàncies tòxiques, entre les que destaquen els metalls pesants. Una depòsits que hipotequen el futur d'aquest espai i que ningú no pren la decisió de tocar, com si fora possible la regeneració de l’Albufera sense donar aquest pas.
Avui dia l'Albufera resta bruta. L'aigua que hi arriba no és de bona qualitat. La confederació hidrogràfica del Xúquer no hi deixa arribar l'aigua necessària per aconseguir la regeneració d'aquest ecosistema, els cabals no hi estan garantits. Sembla que any rere any s'ha de negociar i reivindicar quanta aigua ha d'arribar a l'Albufera.
Molta d'aquesta aigua es perd a la conca del Xúquer, a Castella la Manxa, en perforacions il·legals que extreuen aigua dels aqüífers per a cultius. Unes extraccions que duen decennis assecant les Tablas de Daimiel i alhora impedint que l’Albufera es recupere.
Les conseqüències d’aquesta contaminació i de la insuficient quantitat d’aigua que rep l’Albufera és que les seues aigües contenen massa nutrients i massa poc Oxigen, és a dir estan eutrofitzades. El Fòsfor i el Nitrogen provinents de la contaminació provoquen uns creixements exponencials del fito i el zooplàncton que esgoten l’oxigen i fan l’aigua tèrbola, impedint que la llum arribe al fons. Un fons ple de llots i metalls pesats.
Tot açò, junt a l’elevada temperatura de l’aigua, fa que la concentració d’Oxigen siga tan baixa que sovint els peixos no poden respirar, és quan es produeixen les mortaldats de peixos que es repeteixen estiu rere estiu. I això per no parlar dels vessaments incontrolats líquids i sòlids, dels incendis a la seua devesa, de la urbanització del Saler...
Una zona humida per a poder funcionar necessita aigua, energia i connectivitat. L’Albufera no té aigua, està desconnectada de la resta de zones humides del litoral valencià, cosa que no succeïa fa menys de 100 anys, i està saturada de nutrients que la desequilibren. L'Albufera necessita aigua garantida i en quantitat. Necessita poder recuperar les connexions ecològiques que existien entre el cordó de zones humides valencianes des de Sagunt fins a la marjal de Pego. Necessita gent valenta i amb poder de decisió.
Crec que tots/es junts/es hauríem de somiar amb l’aparició d’un futur equip de persones amb poder de decisió a la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, a la Conselleria de Territori i als ajuntaments de l’Horta. Un equip humà que siga capaç de canviar aquesta realitat. Força per a ells/es, i per a vosaltres dones que els haureu d’avidolar, perquè segurament aquestes persones encara han de néixer.
El més fort és que lavui en dia són insuficients les instal·lacions de depuració que existeixen. Anem a ser exactes: un decenni més tard de l’aparició del problema s'instal·laren depuradores i es feu una canonada perimetral per arreplegar tota la merda que arribava a l’aigua de l’albufera. Aquesta canonada des del primer dia anava al límit de la seua capacitat. No cabia ni un litre per segon més de merda, en el conducte que arreplegava els efluents d'aquest context industrial. Imagineu-se el que passa cada vegada que plovia, on cregueu que van les aigües grises sense depurar?
Un problema comú als aiguamolls de tot el territori valencià és que les zones industrials que els envolten, encara que en el millor dels casos tinguen depuradora, quan hi ha pluges torrencials els cabals d'avinguda i tota la brutícia, olis, etc., que arrastren va a parar als aiguamolls, podeu suposar com queden avui encara els nostres ecosistemes humits en aquestos casos.
Abans que arribaren les depuradores, totes les matèries i compostos tòxics que arribaven a l'Albufera anaven a parar als seus fangs, tapant la sorra sobre la que tota la vida havien perxat els pobladors de l'entorn del llac. Aquests materials acumulats al fons de l'Albufera contenen nombroses substàncies tòxiques, entre les que destaquen els metalls pesants. Una depòsits que hipotequen el futur d'aquest espai i que ningú no pren la decisió de tocar, com si fora possible la regeneració de l’Albufera sense donar aquest pas.
Avui dia l'Albufera resta bruta. L'aigua que hi arriba no és de bona qualitat. La confederació hidrogràfica del Xúquer no hi deixa arribar l'aigua necessària per aconseguir la regeneració d'aquest ecosistema, els cabals no hi estan garantits. Sembla que any rere any s'ha de negociar i reivindicar quanta aigua ha d'arribar a l'Albufera.
Molta d'aquesta aigua es perd a la conca del Xúquer, a Castella la Manxa, en perforacions il·legals que extreuen aigua dels aqüífers per a cultius. Unes extraccions que duen decennis assecant les Tablas de Daimiel i alhora impedint que l’Albufera es recupere.
Les conseqüències d’aquesta contaminació i de la insuficient quantitat d’aigua que rep l’Albufera és que les seues aigües contenen massa nutrients i massa poc Oxigen, és a dir estan eutrofitzades. El Fòsfor i el Nitrogen provinents de la contaminació provoquen uns creixements exponencials del fito i el zooplàncton que esgoten l’oxigen i fan l’aigua tèrbola, impedint que la llum arribe al fons. Un fons ple de llots i metalls pesats.
Tot açò, junt a l’elevada temperatura de l’aigua, fa que la concentració d’Oxigen siga tan baixa que sovint els peixos no poden respirar, és quan es produeixen les mortaldats de peixos que es repeteixen estiu rere estiu. I això per no parlar dels vessaments incontrolats líquids i sòlids, dels incendis a la seua devesa, de la urbanització del Saler...
Una zona humida per a poder funcionar necessita aigua, energia i connectivitat. L’Albufera no té aigua, està desconnectada de la resta de zones humides del litoral valencià, cosa que no succeïa fa menys de 100 anys, i està saturada de nutrients que la desequilibren. L'Albufera necessita aigua garantida i en quantitat. Necessita poder recuperar les connexions ecològiques que existien entre el cordó de zones humides valencianes des de Sagunt fins a la marjal de Pego. Necessita gent valenta i amb poder de decisió.
Crec que tots/es junts/es hauríem de somiar amb l’aparició d’un futur equip de persones amb poder de decisió a la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, a la Conselleria de Territori i als ajuntaments de l’Horta. Un equip humà que siga capaç de canviar aquesta realitat. Força per a ells/es, i per a vosaltres dones que els haureu d’avidolar, perquè segurament aquestes persones encara han de néixer.
José Mª
Ara bé, em sembla que no has llegit o comprés bé el meu comentari, Roger.
Per cert, una pregunteta , o qui puga contestar-la:
Als càrrecs de responsabilitat del organismes gestors del "comú ambiental", com ara Conselleries ad hoc i Confederació Hidrogràfica del Xúquer, quantes i quants professionals de les ciències i/o tècniques agronòmiques ambientals, biològiques, geològiques, econòmiques, forestals, sicològiques, sociològiques,...amb una formació ètica i humanista, per exemple, poden haver?
En tot cas, és de trellat que vajen venint al món molts bons professionals de nous ;)))
José Mª