manelmora |
dijous, 12 de novembre de 2009 | 21:35h
Dedicat al meu tiet Jordi Esterri.
VOLDRIA
Un record traïdor dorm amagat.
Rere les marques del front, arrugues
velles que solquen la pell tèbia,
encara viva.
Una mà tremolosa. Sens respirar,
la vida que s’escola, sota la màscara.
Difícil d’engolir, maleït oxigen.
Ara n’hi ha poc. No arriba.
I uns ulls esbatanats. Ella es allà,
atenta. Al passadís, ben quieta,
dalla a l’espatlla i malalta de fam,
voraç, altiva.
I tu n’estàs al cas, com sempre.
He pres la teva mà, ossuda i tendre.
I la teva escalfor avui ha estat la meva.
Potser era l’últim cop.
Voldria…
Però què dic, voldria!
Ja no puc voler res.
Només a tu i la teva mà d’amor,
encara viva.
Anna Maria Villalonga
Novembre 2009
Gràcies pel teu comentari i per les teves fidels visites.
Anna M.
M'ha agradat molt.
Gràcies, Narcís. Evidentment, està escrit amb el cor absolutament nu, absolutament exposat. Ahir el vaig veure, el meu tiet. Vam donar-nos les mans tota la tarda. I vaig pensar que potser seria l'últim cop. No ho sé. Però està molt malalt.
Hi ha ressons de tota la meva infantesa al meu cap, tota la nit pensant-hi.
En fi, t'agraeixo les teves paraules i valoro molt la teva opinió i que t'hagi agradat.
Una abraçada.