Avui, el Congreso de los Diputados ha aprovat la llei orgànica de financiació de les comunitats autònomes (LOFCA) contravenint, i superposant-se, a les previsons de l'Estatut de Catalunya sobre finançament, i això amb el vot favorable dels partits que integren el Govern de la Generalitat.
Aquest fet és d'una gran transcendència jurídica i política per diverses raons. La primera és que estableix el criteri que, en cas de contradicció entre dues normes d'igual valor (lleis orgàniques, en aquest cas), preval la LOFCA per sobre de l'Estatut, tot i que aquest té el plus de legitimitat derivat del fet d'haver estat refrendada pels ciutadans mitjançant un referèndum convocat a l'efecte. La preeeminença de l'Estatut per sobre de les altres lleis orgàniques estatals ha estat abandonada en favor de la prevalença d'aquestes per sobre de la llei catalana fonamental. Joan Saura va dir que l'esperit de l'Estatut s'aplicaria a través de l'article 150.2 de la Constitució i de lleis orgàniques estatals, amb la decisió d'avui ja no cal esperar a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut.
Amb l'acceptació per part del tripartit català del sistema de finançament proposat pel govern espanyol i la seva supeditació a l'acord del Consejo de Política Fiscal y Financiera, Espanya obté una victòria política i tanca la carpeta del finançament català, tot mantenint inalterable l'espoli fiscal estructural sobre Catalunya. Una claudicació vergonyant dels partits que s'hi han avingut que els deslegitima per afirmar que reclamaran el concert econòmic durant la propera campanya electoral. Com, encertadament va dir Joan B. Casas, degà del Col·legi d'Economistes de Catalunya: "Catalunya no té unitat política ni cohesió per reclamar el concert econòmic" (El Temps, 21 de juliol de 2009).
Inclús em sembla sorprenent que aquí als blocs de vilaweb paracticament ningú parli de la votació d'ahir al congrès.
Encara em va semblar més increible les manifestacions del Sr. Uriel, amic teu d'aventures, ahir en un programa del canal català, on defensava la votació del seu partit, tot i saber que encara rebaixava més l'estatut i el supeditava a un acord del consejo de política fiscal i financera. Encara vaig trobar més alucinant quan la sra. Nebrera que també particiapava d'aquell programa li va dir venut, més que venut, en diverses ocasions al Sr. Uriel, i ell va fer com si sentis ploure, ni tan sols li va intentar rebatre.
Gràcies Jaume pel teu rigor i per iluminar-nos en aquest temps de tanta foscor.