bielmamengual |
dimecres, 11 de novembre de 2009 | 21:42h
A HENRY JAMES NO LI HAURIA AGRADAT. Què? Aquesta novel·la de quatre-centes noranta-cinc planes que ha fabricat David Lodge i que es titula ¡El autor, el autor! (Anagrama). Crec que ja he repetit algunes vegades que som un lector que no s’entusiasma davant els grans totxos literaris (tenc una amiga lectora que al contrari no pot viure sense bon totxos de lletra. Es compra molts de llibres de Quarto-Gallimard. Ara rellegeix les dos mil quatre-centes planes de la Recherche en un tom.)
(...)
Volum que va perfecte per fer exercicis de
peses. Una curiositat: avui he vist Ingrid Rubio que promocionava el film
Tirant lo Blanc de Vicente Aranda I a la col·lecció Quarto-Gallimard hi ha una
magnífica traducció al francès de Tirant le
Blanc feta el 1997.) Vaig agafar aquesta obra perquè David Lodge és un
autor de novel·les humorístiques que m’han entretingut (El mundo es un pañuelo,
La caída del Museo Británico, Trapos sucios, totes a Anagrama) i d’un llibre de
crítica literaria ben instructiu (El arte de la ficción), emperò, sobretot,
perquè era una novel·la en que Henry James, un dels meus mestres era el
protagonista. Vaig entrar en el text amb una certa prevenció. No sabia el
tractament lodgià de James. Una nota al principi em va tranquil·litzar: quasi
tot el que passa es basa en fonts documentals i les citacions dels llibres,
obres de teatrte, cartes, dietaris són textuals. Evidentment que una novel·la
es basteix damunt llicències narratives, arquitectures personals I tot un món d’imaginació.
Puc dir abansx de res que l’he llegida a poc a poc perquè em donava gust I no
volia que s’acabàs. Quan li vaig contar a l’amiga llegidora de totxos emn va
dir que la seva pràctica també era aquesta I que trobar una novel·la llarga
bona és un filó. El principi és el final. No és un oxímoron sinó la
veritat. Henry James agonitza el
1915 en el seu apartament de Chelsea amb panoràmiques sobre el Tàmesi. D’una
forma lenta i inexorable a la primera part coneixem l’espai, els criats, la
secretària, el metge, la cunyada entre les pèrdues i les recuperacions de
memòria de l’il·lustre literat. És la vasa de l’obra. A la segona part anam cap
enrera, cap a 1878, quan James va prendre la decisió irrevocable de fer carrèra
literària a Londres en els darrers temps de la Inglaterra victoriana. James és
un escriptor nordamericà reconegut pels crítics emperò comença a estar
obsessionat en què no es venen molt els seus llibres, en que les sevces
entrades són petites, en què la seva fama és mínima. Dos personatges ocuparan
un lloc important en la seva vida en aqauest moment. El dibuixant Henry Du
Maurier, baix i menut, que feia figures per a la revista Punch i tenia una llarga i especial familia, es convertirà en un
dels seus amics corals que li donarà una idea per una novel·la que ell no
acceptarà. Més tard l’escriurà Du
Maurier I Trilby, un melodrama sobre la vida bohèmia der París es convertrirà
en un èxit espatarrant. L’altre personatge és Constance Fenimore Woolson, amiga
íntima, que va conèixer a florència el 1880 i amb la que James mantindrà al
llarg dels anys unes relacions platòniques plenes de contactes epistolars i
llargs passejos per Venècia, Florència i Londres. En la tercera I quarta part
veurem els intents de James per triomfar en el món del teatre I aconseguir fama
I fdortuna. Tota la novel·la és commovedora I plena de destalls que formen el
tapís de la vida d’un escriptor que creia en el text com a obra d’art. Contar
la pràctrica quotidiana de l’escriptura, les desesperacions I els plers d’un
novel·lista com James és una festa literària ben necessària en aquests mals
temps per a les humanitats.
