Ahir no vaig anar a la conferència que Salvador Cardús feia a la Casa de Cultura de Girona sota l'enunciat "La superació de la crisi per l'educació. No només no hi vaig anar per mandra, sinó per no emprenyar-me. Ja fa temps que Cardús quedà abduït pel costat fosc de la força, i atès que és una persona intel·ligent, s'ha deixat arrossegar per la típica arrogància intel·lectual en què sovint incorren les persones que acaben gaudint de gran influència pública i les interessades lloes del poder.M'imagino que diria el que vaig llegint als deus diferents articles o escoltant les paraules emeses des de privilegiades plataformes. El manit discurs que cal un nou model productiu que superi la totxana i el cubata, la contrucció i el turisme. I que això només ho aconseguirem fent grans canvis en l'educació per a assolir "qualitat i excel·lència", a còpia, doncs, de "tatchertizar"(perdoneu el neologisme) l'escola (autonomia, "lideratge", flexibilitat,... i tota la retòrica que us pogueu empassar).
No dubto que Cardús sigui un sociòleg excel·lent. Recordo haver tingut alguns articles acadèmics seus d'abans de caure en el tertulianisme, als quals se'n podien fer poques objeccions. Tanmateix li falta la visió directa dels fenòmens dels darrers anys i la dimensió historiogràfica, i potser li sobren amistats perilloses. Probablement, Cardús no haurà gaudir d'haver tingut alumnes russos, romanesos o argentins, que si els sobraven coses, era formació.
En plena ressaca per la revetlla del vintè aniversari de la caiguda del mur, pocs recorden el gran nivell educatius assolit pels governs de l'est. Fruit d'això és que a no pocs instituts, quan els queia un alumne de l'antiga unió soviètica no trigava a ser dels "primers de la classe". Quelcom de semblant podríem dir d'argentins o uruguaians, antics clients, ells i els seus pares, d'un sistema educatiu fonamentat en el republicà francès, que no només els preparava tècnicament, sinó que els permetia dominar a la perfecció les eines de la comunicació.
Tanmateix, de res va servir una formació de luxe en economies que van caure amb la mateixa virulència del mur de Berlín. Una població culta, refinada i educada, músics, enginyers, informàtics,... van venir aquí a fer de paletes, venedors, cambreres o recepcionistes. Lliçó pràctica: l'educació no és la causa de res, sinó la conseqüència de tot.
No, l'educació per sí sola no canviarà el model productiu, sinó que ho és la política i la sociologia. Les economies de l'est no estaven tan lluny del primitiu sistema productiu hispànic (fins a cert punt, la RDA de finals dels setanta estava un graó per sobre de l'Espanya coetània), sinó que fou esbotzada per la colonització occidental, que no només es conformà amb tirar en mur a terra, sinó pràcticament tot allò públic, tota indústria, tot servei públic,... I de res van servir els doctorats ni les llicenciatures.
La crisi, el sistema productiu, i això ho hauria de saber en Cardús, depèn de la sociologia, és a dir, de quins són els grups dominants, i per tant quins són els sectors que els permeten guanyar diners. I aquí no hi ha ni excel·lència ni res. De fet, en els darrers anys, i connectant amb la tradició econòmica franquista, són semianalfabets els empresaris rics que determinen l'agenda política. Per tant, la sortida de la presumpta crisi no ha de venir de l'educació, sinó de la modificació radical de les bases del poder. En altres termes, d'una col·lectivització radical de les empreses, dels beneficis, del propi sistema productiu. Amb major igualtat i llibertat d'acció, haurem d'entendre l'educació com a una eina de suport, un espai de cultura i formació. I haurem de deixar-la d'entendre com fins ara, com una possibilitat de negoci que pretén fer creure a moltes famílies que amb més estudis, els seus fills tindran millors posicions socials (cosa que és mentida, tret que tinguin determinats cognoms o militin al PSOE montillista)
Tanmateix, de res va servir una formació de luxe en economies que van caure amb la mateixa virulència del mur de Berlín. Una població culta, refinada i educada, músics, enginyers, informàtics,... van venir aquí a fer de paletes, venedors, cambreres o recepcionistes. Lliçó pràctica: l'educació no és la causa de res, sinó la conseqüència de tot.
No, l'educació per sí sola no canviarà el model productiu, sinó que ho és la política i la sociologia. Les economies de l'est no estaven tan lluny del primitiu sistema productiu hispànic (fins a cert punt, la RDA de finals dels setanta estava un graó per sobre de l'Espanya coetània), sinó que fou esbotzada per la colonització occidental, que no només es conformà amb tirar en mur a terra, sinó pràcticament tot allò públic, tota indústria, tot servei públic,... I de res van servir els doctorats ni les llicenciatures.
La crisi, el sistema productiu, i això ho hauria de saber en Cardús, depèn de la sociologia, és a dir, de quins són els grups dominants, i per tant quins són els sectors que els permeten guanyar diners. I aquí no hi ha ni excel·lència ni res. De fet, en els darrers anys, i connectant amb la tradició econòmica franquista, són semianalfabets els empresaris rics que determinen l'agenda política. Per tant, la sortida de la presumpta crisi no ha de venir de l'educació, sinó de la modificació radical de les bases del poder. En altres termes, d'una col·lectivització radical de les empreses, dels beneficis, del propi sistema productiu. Amb major igualtat i llibertat d'acció, haurem d'entendre l'educació com a una eina de suport, un espai de cultura i formació. I haurem de deixar-la d'entendre com fins ara, com una possibilitat de negoci que pretén fer creure a moltes famílies que amb més estudis, els seus fills tindran millors posicions socials (cosa que és mentida, tret que tinguin determinats cognoms o militin al PSOE montillista)
extrapola una comuna de 25 hippies en un desert a tot un estat....
ala, a la pràctica, si no funciona està prohibit el totalitarisme i la garrotada.
-es que aquell fot el que li rota i l'altre també i l'altre menja més que aquell..... codi hamurabi, s'acaba el roig i negre i comença l'estat.....
a mamar-se el dit, ei el tema bandera segueix... i acaben amb la bandera dels ideals prostituida ves a saber on, votam sóc "d'esquerres". I que vol dir esquerra, tan li fot no preguntis i vota............
-pq naufregues aquí?
-doncs en busca de respostes intel.ligents o fotrem de lloros conta una paret de ciment roig-i-negre-estat-comunista-marxista-estatal-estatista... i bla bla bla........
que fareu amb els que formin un anarko.sindicat-B o C o els que vagin per lliure, sotemtre'ls a cop de porra?
-pq tens cervell i estic tip de fotre'm de cops de cap al ·mur·
Les feines que necessiten molts estudis com la biotecnologia algú les té que generar, la generalitat no ho farà com a molt t'ajudarà amb alguna subvenció en forma de baixada d'impostos/desgravacions o amb crèdits tous.
sobra la rda, tu pensen que els Trabant (motor de 2temps) podien competir amb la volkswagen?
Des del meu punt de vista, l'educació ha d'oferir una formació global que permeti a cada individu disposar d'eines diverses (personals, científiques, culturals, analítiques, pràctiques) que permetin, no només comprendre el món en la seva globalitat, sinó poder caminar tot sol. Emprenedoria? Això no s'educa, car aquesta és una aptitud molt lligada al caràcter. Hi ha persones amb gran capacitat d'iniciativa i amb sentit del risc, i altres que no. És criticable que molta gent no vulgui tenir un negoci? O que no es vulgui arriscar?
Pel que fa al Trabant,... La guerra freda imposà un seguin de coses. En primer lloc, la major part d'utillatge industrial, patents, tecnologia, infrastructures a l'Alemanya ocupada pels soviètics fou saquejada a consciència i traslladada als Urals. D'altra banda, i d'acord amb el centralisme econòmic (un error, des del meu punt de vista), s'apostà per una indústria pesada (que beneficiava sobretot l'URSS). El bloc de l'est va viure amb la hipoteca de l'ocupació russa, i a diferència de l'oest, no disposà del Pla Marshall, que permetè el miracle italià o l'alemany. l'Espanya aïllada, en canvi, tenia un grau de desenvolupament proper a l'Alemanya de l'Est, cosa que no canvià fins mitjans vuitanta, quan la reforma fiscal socialista i l'entrada a la UE. Per si de cas, informar-te que no he estat mai comunista.
Si no reaccionem ja amb la educació, aquesta societat va de cap a caiguda: i no només amb els coneixements, també amb la moralitat....
Pel que fa a aspectes de moralitat,... ja hi estic d'acord amb molts dels postulats d'aquest egarenc il·lustre. El problema és que pensar que hom pot incidir en la moralitat pública des de l'escola és ser ingenu. Dels pocs espais on es tracten aquestes qüestions, és precisament a escoles i instituts. El problema és que la societat (que sol ser molt hipòcrita) mentre parla de virtuts públiques, practica els vicis privats. Com esforçar-se si veiem que disposar de contactes és més útil, per aconseguir feina, que una bona formació?
Cordialment,
Xavier
Quant a la població culta dels països de l'Est, allí el qeu fallava era un sistema que no podia anar ni amb rodes, com és lògic amb una economia centralitzada. I això sense parlar del petit detall de tractar-se de dictadures. No va fer fallida la gent; va fer fallida un sistema impresentable, tan que ha deixat la seva petja fins ara.
Ara bé, és clar que el més fàcil és dir que no cal fer res i que la culpa la tenen els altres, com se suggereix tota l'estona.
En el meu post volia defensar la idea que l'educació no és clau per sortir de la crisi, perquè una millor educació no és garantia de res, tenint en compte els precedents. Això no vol dir que no s'hagi de millorar l'educació, cosa que he defensat sempre. El problema, i d'aquí ve la crítica central, que aquest àmbit no es defensa des d'una retòrica buida (la de sr. Cardús), sinó des de la lògica, des d'escoltar tots aquells que tenen una certa experiència en el tema, per exemple el professorat, i no des d'aquells que veuen l'educació com un filó de vedettisme polític i intel·lectual.
Pel que fa a les economies de l'est, no acabo d'estar del tot d'acord amb tu. És cert que el centralisme econòmic no permetia un funcionament òptim, i que la falta d'iniciativa llastrava tot el desenvolupament industrial (a banda d'intústries ben contaminants). El problema és que la caiguda del mur comportà una colonització de les empreses europees i americanes que, simplement, van comprar (i privatitzar) les empreses per posteriorment destruir-les com a iniciativa per destruir la possible competència, i disposar així d'un mercat captiu (així funciona el capitalisme). Un exemple (que no és de l'est). La privatització d'Aerolínies Argentines per Ibèria els noranta. Primer es compra, mitjançant la corrupció menemista una companyia a un preu simbòlic. A continuació, es ven tots els seus avions, s'oblica a Aerolínies a llogar avions a una filial d'Ibèria, a preu d'or. Es buida la companyia. S'apugen tarifes. S'acomiaden treballadors. Finalment, quan les llagostes s'han menjat el camp, l'abandonen, i és l'estat qui ha de fer front a un endeutament brutal. Els resultats de l'operació, a qualsevol paradís fiscal. Per molt bona formació que tinguis, aquesta no et servirà de res amb unes regles del joc com les descrites.
Cordialment,
Xavier
I per això els països de l'Est van fracassar, i ho tornarien a fer si algun cop hi hagués un sistema similar. No hi ha progrés, ni benestar social, potser ni tan sols esperança ni expectatives individuals si el sistema no prima l'individu o el col·lectiu que són capaços de crear, innovar, i emprendre: això és, sense iniciativa individual. D'altra banda un sistema com l'existent a la RDA o la URSS, basat en l'anorreament de l'individualitat, només pot subsistir si és dictatorial. Per aquest motiu el sistema va afer implosió: tothom n'estava tan cansat que el socialisme real es va ensorrar com un gegant amb peus de fan que és el que, en definitiva era. Per aquest motiu no reapareixerà.
Lògicament amb la caiguda del mur les empreses allí existents, no competitives, encarcarades, que oferien serveis i productes allunyats d'allo que demanava la gent, van desaparéixer absorbides per d'altres que oferien un producte i un servei mil cops millors. Trabant, que fabricava vehicles dolents, contaminants, lents i perillosos va desaparéixer en favor d'Audi-Volskwagen, que fabrica vehicles que són sinònim de qualitat i seguretat. Imagino que tots ens n'hem d'alegrar. Naturalment no hi va haver cap cas en sentit contrari; senzillament perque a força d'anorrear la creativitat i la innovació les empreses de l'Est, que a dures penes mereixien ni tan sols aquest nom, estaven codemnades a la desaparició. Qualsevol que hagués comprat productes Made in RDA ho té ben clar. Per tant torbo desafortunat que diguis que les empreses occidentals van adquirir les orientals per eliminar la competència. Quina competència? La que feien els Trabis?
Crec que per tot plegat de cap manera no podríem criticar el capitalisme pel fet d'oferir millors serveis i productes a la població, més aviat és un mèrit.
D'altra banda no conec el cas d'Aerolíneas Argentinas; però en aquest cas estem parlant d'un pais corcat per la corrupció i l'estatalisme peronistes fins el moll de l'os. Ens en podem esperar qualsevol cosa.
Vagi per endevant que mai no he estat comunista, i que comparteixo bona part de les teves anàlisis sobre la destrucció de la individualitat en el bloc de l'est.
Ara bé, conèixer els defectes del comunisme no significa pensar que el capitalisme és cap meravella. A més, el sistema de lliure mercat es fonamenta per violar reiteradament les seves pròpies lleis, perquè preciament no és gaire lliure ni creu en la competència.
Primer, considero la capacitat d'iniciativa com una cosa positiva. Ara bé, aquesta no té per què ser sempre empresarial. Jo que conec una mica el món de l'educació, i dels prejudicis que solen comentar-se en reunions entre empresaris, podria explicar-te mil casos. Per posar-te algun, centenars d'escoles van penjar la seva plana web abans que la meitat de població conegués la paraula internet. O els intercanvis escolars amb centres de l'estranger. O els recursos educatius gratuïts que molts docents pengen a la xarxa, de lliure accés. O la participació en jornades d'intercanvi. Fomentar l'esperit empresarial? Ho sento, a mi això em sona a religió, i sóc dels qui pensen que cal separar església i estat. A més, hi ha un fet. L'esperit empresarial està més vinculat al caràcter que a la formació. I tot i així, hi ha gent que no vol muntar empreses, i que prefereix treballar poc. I altres que potser s'estimarien portar una vida contemplativa I què? Els portem a un camp de concentració? Perquè de vegades sento coses molt gruixudes. I certament, compartim la idea que la llibertat individual és un element important, i que cal, per tant, respectar a tot aquell que vulgui viure sense treballar. De fet, la majora de la gent que viu sense treballar són empresaris (o almenys seuen en diversos consells d'administració de diverses empreses)
També comparteixo amb tu que les persones han de tenir incentius. Per descomptat! Ara bé, crec que cal que hi hagi límits. Em sembla correcte que un metge cobri més que un acomodador del cinema. O que un director d'un banc cobri més que un guàrdia jurat. Ara bé,... és legítim que cobri cent vegades més? o quatre-centes vegades més? Jo no. Crec que la desigualtat ha de tenir límits, i fins i tot et puc aventurar una xifra. Un coeficient d'un a cinc. Diferències sostenibles,... perquè si no ens podem trobar com amb els règims comunistes, a l'inrevès. Hi havia un acudit txec sobre la baixa productivitat dels treballadors: "ells fan veure que ens paguen, i nosaltres fem veure que treballem". Ara potser hauríem de dir; "ells fan veure que ens contracten, i nosaltres fem veure que treballem" o "ells fan veure que treballen, mentre que nosaltres paguem per ells"...
Pel que fa a la indústria de l'est... Durant molts anys vaig tenir una màquina de fotos Praktica (Karl Zeiss Jena) indestructible. Poc sofisticada, encara que amb una òptica envejable. I, potser perquè les prioritats (equivocades) de l'est eren les que eren, cap indústria de guerra ha superat l'AK-47.
Finalment, crec que el que ens convindria no seria una economia totalement pública ni privada, sinó mixta: un terç d'ocupació pública, un terç d'economia cooperativa, i un tercer d'economia privada. Això sí, aleshores els empresaris haurien de competir en bones condicions laborals per atreure bons treballadors, cosa que fins ara no passa.
Cordialment,
Xavier
Per no dir que enforntar-se contra la màquina estatal és una quimera ja que tenen el boe/dogc, poden expropiar per sota del preu real i a més poden tenir pèrdues any rere anys sense haver de donar comptes als seus accionistes (la població) cosa que els altres 2 grups no poden fer, si no funciona durant molt de temps es veuen obligats a tancar. El 1/3 estatal serien monopolis ja que tindries sempre totes les de perdre si et vols dedicar al mateix sector (sigui amb una cooperativa o empresaris sols, associats o cotitzant en borsa), i al ser monopolis el més probable és que acabéssim amb la ineficiència i tornéssim a la cabines de telèfon amb monedes.
Lamento haver de replicar per enèssima vegada. A les escoles de negocis hi ha una cosa que no expliquen: com es fabrica el diner. Més que una lliçó pràctica et recomano que et miris el documental "Money as debt" http://www.youtube.com/watch?v=nHt2MJTqUOQ . Sabies que són els deutes els qui generen diners? i que el 95% del diner circulant no té relació amb la quantitat de béns i serveis possibles? Si hi ha un 33% d'empleats públics, és evident que els pagaria la ciutadania d'acord amb els impostos. Els seus salaris, tanmateix, tornarien a circular pel mateix lloc on han sortit, de manera que tornarien a passar per les mans -en forma de beneficis retinguts- de qui ha pagat impostos. Tanmateix, en aquest sistema ningú no pren mal. En tot cas, els impostos elevats propicia (en teoria) que aquells que guanyen més, acumulen menys, encara que la totalitat de béns i serveis (que és el que compta a l'economia real) es manté. Si els rics estan contra els serveis públics és perquè així es queden amb els diners que, en justa raó, han d'ésser posats en comú per garantir la cohesió social, encara que també perquè desarmar l'estat del benestar permet colonitzar alguns àmbits. El que passa als USA sobre el sistema sanitari ens hauria d'alliçonar. Quan l'empresa privada fa un negoci d'un dret universal, retalla drets als més desvalguts i empra el negoci com a una eina d'extorsió social.
Els impostos elevats eviten excessives diferències socials, limiten els riscos d'una societat que es pot trencar. Ja he defensat abans que a feines i responsabilitats desiguals corresponen compensacions desiguals. Tanmateix, la desigualtat no implica generar abismes.
La meva contribució a la polèmica:
http://firgoa.usc.es/drupal/node/36300
Les escoles de negocis són necessàries igual que el director d'una escola o el d'un hospital. No crec que amb 5 anys a empresarials t'ensenyin només a baixar salaris, també ensenyaran a optimitzar processos. Preferiria que el president de la generalitat hagués passat per una que no.
Jo a empreses em referia a 5-10-50 treballadors on l'empresari és un més i normalment treballa més hores i si és necessari durant els fins de setmana que els altres que tenen horaris fixes. Tenen la seva bonificació que poden guanyar molt o res, i un mes la cosa vagi bé i un altre no, han de sortir ells o un empleat amb la cartera al “carrer” a buscar clients. És part del risc.
Qui és l'empresari de la bayer, el bankinter o la general-motors? Doncs no existeix (accionistes) el que hi ha són directors que són empleats que cobren una burrada però el negoci no és seu, es jugaran el lloc de treball com a molt.
Puc entendre que l'estat és pugui encarregar de fer carreteres, cobrar impostos, seguretat (policia/justícia/presons) i algunes que ja siguin defisitaries o ningú les vulgui fer per les altres coses són discutibles. Estem parlant en terreny teòric ja que dins la UE poca cosa és pot fer com declarar salaris màxim o el preu d'un sms o d'un aspirina.
Per no dir que amb un renta bàsica de ciutadania jo segurament em dedicaria a la vida contemplativa i viure dels altres.
Penso que també s'ha de tenir en compte la llibertat quan una persona consumeix, la gent es podria posar d'acord per deixar de consumir x producte i l'empresa tindria problemes, però jo veig que la gent veu coca-cola, va al mac-donalds i compra al corte-inglés.
Tot té les seves coses positives i negatives si vols la igualtat total el millor és el comunisme d'estat i ja veus com va pq tornant als trabis (1957-1991) el model practicament no ha canviat comparat amb el r5-elsupercinco-clio-clio_v2
és com parar el rellotge de la història, de la gent que conec tothom voldria ser ric i si tothom ho fos ja no ho series hi hauria feines que no voldria fer ningú com pescar-te, cuinar-te i servir-te una llagosta, en això consisteix ser ric monetariament parlant.
I és que els incentius són la qüestió clau. La renda bàsica de citadania, per exemple, genera, com molt bé dius, incentius per no fer res; en conseqüència no es fa res. Les subvencions acostumen a ser uan fàbrica de dropos, i suposo que no cal posar ni exemples.
Per tant el que cal és un sistema que premii els innovadors, i faci que la gent tingui ganes (i necessitat) de treballar. Si no vols treballar i per tant no vols aportar res a la societat veig molt estrany que demanis drets com ara una renda bàsica o una vivenda (que t'han de pagar els altres amb el seu treball). Has de ser coherent i viure sota el pont. I cap problema.