rpala |
dimecres, 11 de novembre de 2009 | 12:08h
Quan a Xavi Sarrià, d'Obrint Pas, li pregunten per les seves referències sempre cita tres noms: Negu Gorriak, Mano Negra i Al Tall. Que ho digui una de les bandes catalanes que més ressò popular han assolit dins i fora dels nostres límits geogràfics és significatiu: durant els darrers trenta-cinc anys, les aportacions del grup de Vicent Torrent i Manuel Miralles han tingut un paper cabdal en la revitalització de la música d'arrel dels Països Catalans. Per això, que l'any 2009 Al Tall presenti disc a Barcelona i ho faci en un escenari com l'Auditori és, per se, una gran notícia. [Més]A Vergonya, cavallers, vergonya el grup valencià empra de nou el format
de la cantata, que els va donar resultats brillants a Quan el mal ve
d'Almansa (1979). Si llavors narraven la desfeta de 1707, la pèrdua
dels furs i l'heroica resistència dels Maulets, la nova obra és una
preqüela d'aquella brillant aportació: el que es va perdre a Almansa és
tot allò que construí Jaume I i que aquí s'explica des de noves
perspectives coincidint amb el 800 aniversari del seu naixement. El
títol del nou treball fa referència, precisament, a unes paraules del
rei amb què, segons el Llibre dels feits, va reptar l'honor dels seus
cavallers quan no es decidien a afrontar la difícil batalla de Portopí,
durant la conquesta de Mallorca. En la versió d'Al Tall, els
«cavallers» són tota la cort de polítics botiflers que se sotmeten als
dictàmens de la mediocritat estatutària. La vergonya, això sí, és la
mateixa.
Conceptualment parlem d'una obra ben travada. Al Tall reivindica el llegat de Jaume I no només en la seva vessant com a pare de la pàtria, sinó també pel seu rol en la fundació d'un model institucional basat en un parlamentarisme més obert que els absolutismes imperants de l'època. A nivell musical, però, les figues són d'un altre paner, i la solidesa de la idea inicial queda, en part, desdibuixada. Al Tall aborda amb solvència el seu estàndard mediterrani, emprant vares com la jota o el romanç de cec, amb profusió de cordes, vents i percussions que donen a la cantata les tonalitats habituals de la proposta del grup. "Des de la tomba" o "Cant de la Muixeranga" sonen èpiques i ben executades. En canvi, peces com "Cant alternatiu" –homenatge als «Sant Francescs» dels nostres dies, okupes pacifistes i alternatius– o "Cançó des de València" –cantada per un hipotètic valencià immigrat a l'actual barri de Russafa– grinyolen. Cal destacar també la participació del cantant provençal Jan Maria Carlotti, entonant "Ab greu consire", o Tomeu Penya a "Cançó des de Mallorca", amb alguns dels moments més inspirats de la nit.
En línies generals, a Vergonya, cavallers, vergonya li falta certa cocció musical, però això no desmereix la seva principal virtut: la capacitat aparentment inesgotable que té Al Tall de, com va dir la periodista Núria Cadenas en la presentació del concert, «recuperar el nom de cada cosa».
[Crònica publicada al diari El Punt] [Enllaç amb Elpunt.cat]
Conceptualment parlem d'una obra ben travada. Al Tall reivindica el llegat de Jaume I no només en la seva vessant com a pare de la pàtria, sinó també pel seu rol en la fundació d'un model institucional basat en un parlamentarisme més obert que els absolutismes imperants de l'època. A nivell musical, però, les figues són d'un altre paner, i la solidesa de la idea inicial queda, en part, desdibuixada. Al Tall aborda amb solvència el seu estàndard mediterrani, emprant vares com la jota o el romanç de cec, amb profusió de cordes, vents i percussions que donen a la cantata les tonalitats habituals de la proposta del grup. "Des de la tomba" o "Cant de la Muixeranga" sonen èpiques i ben executades. En canvi, peces com "Cant alternatiu" –homenatge als «Sant Francescs» dels nostres dies, okupes pacifistes i alternatius– o "Cançó des de València" –cantada per un hipotètic valencià immigrat a l'actual barri de Russafa– grinyolen. Cal destacar també la participació del cantant provençal Jan Maria Carlotti, entonant "Ab greu consire", o Tomeu Penya a "Cançó des de Mallorca", amb alguns dels moments més inspirats de la nit.
En línies generals, a Vergonya, cavallers, vergonya li falta certa cocció musical, però això no desmereix la seva principal virtut: la capacitat aparentment inesgotable que té Al Tall de, com va dir la periodista Núria Cadenas en la presentació del concert, «recuperar el nom de cada cosa».
[Crònica publicada al diari El Punt] [Enllaç amb Elpunt.cat]
