Ja fa vint anys —o només fa vint anys, perquè la percepció del temps és molt subjectiva— que va caure el mur de Berlín. Més que caure, va ser enderrocat pel triomf de la raó i l’ànsia de llibertat. Va ser un fet que, sens dubte, va canviar el món i va transformar Europa, i que, ara, vist des de la distància, em pregunto si es podria repetir. És cert que al món hi continuen havent situacions de violència, repressió i injustícia, i que l’enderrocament del mur va donar pas a una era de neoliberalisme salvatge que ens ha portat a una situació de crisi mundial. Deixant, però, de banda, el context i l’equilibri de poders global, hi ha una novetat que crec que ho impediria: Internet i les tecnologies de la informació i la comunicació. Perquè la guerra freda se sustentava bàsicament en el control de la informació i de la comunicació, i actualment aquest control seria bastant més difícil, com a mínim en l’entorn del món occidental, gràcies a les xarxes socials i a l’accés gairebé universal a la informació.
Els vells ideals que van canviar el món d’igualtat, llibertat i fraternitat, si són 2.0, són molt més difícils de coartar. I aquest és un pas endavant que ha fet la humanitat i que ja no té marxa enrere. Per això, quan dic, sovint, que tenim l’oportunitat d’establir noves formes de relació amb la ciutadania crec que ja no és possible continuar fent polítiques del segle XX, perquè aquesta és una etapa que els ciutadans i el progrés tecnològic ja han superat. La participació, la llibertat d’expressió, la democràcia són inherents a les noves tecnologies i ja no podem construir el món sense tenir-les en compte. Sovint, quan mesurem la salut democràtica d’un país, pensem en la llibertat de circulació i de manifestació, o en la participació de les dones o d’algunes minories en la presa de decisions. A partir d’ara, caldrà tenir en compte el grau de llibertat i de participació a la xarxa.
* Foto de la revista Life
