rpala |
dilluns, 9 de novembre de 2009 | 11:06h
Divendres vam escapar-nos a la Fira Mediterrània de Manresa a veure de que anava això de Compartir Dóna Gustet (CDG). Pels que no n'estigueu al cas, us en fem cinc cèntims: la història sorgeix de les inquietuds d'un jove músic valencià afincat a Barcelona, Marc Sempere (Jalea Real, Ix), peculiar personatge que tan troba gust en la cançó improvisada i el folk més roots com en l'electrònica ravera i l'experimentació radical. Sempere és un ferm militant del copyleft, les llicències creative commons i la cultura lliure i de transmissió directa. D'això va, precisament, el projecte CDG: es tracta de recuperar el rol popular que tenia la música en temps preindustrials, abans de la seva mercantilització i comercialització capitalista. La idea va agradar als responsables de la Fira –el projecte CDG va ser guardonar amb un premi molt ben dotat en l'anterior edició– i gràcies això ara s'ha pogut presentar en les seves múltiples vessants: musical, discogràfica, audiovisual, gastronòmica, participativa... La "posada de llarg" de la idea va ser una mena de jam de músics i cantaors que va reunir en un escenari talents tan diversos com Pep Gimeno 'Botifarra', Miquel Gil, Carles Belda, Pau Riba, Marc Serrats, Caterina Canyelles... No cal dir que la combinació va ser explosiva! [Més]Deixar-ho tot a mans de la genialiat de l'artista té coses bones i coses dolentes. Les bones són que si el geni té una bona nit, poden assolir-se moments magistrals. Però si el geni, pel motiu que sigui, no està del tot fi... Ja se sap que la màxima "assajar és de covards", propugnada per l'escamot Belda, té un revers molt perillós. Quan a dalt l'escenari tens monstres com el Botifarra, aquest cantaor que sembla sorgit de les entranyes de la terra, o comptes amb la pletòrica veu de la glossadora Caterina Canyelles –ànima d'un altre experiment molt interessant, el Transglossadors- tot és més fàcil. D'altra banda, Miquel Gil pot tenir una veu esplèndida, Pau Riba pot haver fet grans aportacions al a música popular, i en Belda pot sorprendre amb la seva versió d'Els Pavesos en clau de beat box, però això no vol dir que, per se, puguin fer quallar l'allioli dalt d'un escenari tan divers. Hi va haver grans moments, espontanis i hilarants, però va quedar la sensació que la gosadia de deixar-ho tot a mans de la improvització va impedir que aquest conglomerat artístic pogués acabar de donar de sí tot el que hauria pogut donar. Certament, un espectacle calculat al milímetre hauria estat incomprensible i fora de lloc, però la genialitat potser rau, precisament, en trobar el punt mig sense voler-ho.
La segona part del xou va ser la posada de llarg de les cançons del disc Marquet (G3G), vessant discogràfica del projecte Compartir Dóna Gustet. Per fer-ho, Marc Sempere s'ha empescat una banda, Carrer Present, que té dues vessants, una més íntima i una altra més orquestral, i on ell assumeix el paper de front man. Divendres era el torn del Carrer Present Orquestra, que combina instruments tradicionals com la viola de roda amb bases programades, una secció de vents i una bona dosi percutiva. I en aquest cas la cosa rutlla: Carrer Present és un experiment reeixit d'emparentar la cançó tradicional dels Països Catalans amb la cultura electrònica. L'espectacle és frenètic, a mig camí entre la txaranga de carrer, les bandes musicals valencianes i la cultura dance. I el final de festa, en una convent desacralitzat convertit en una mena de centre social okupat, va ser antològic.
La segona part del xou va ser la posada de llarg de les cançons del disc Marquet (G3G), vessant discogràfica del projecte Compartir Dóna Gustet. Per fer-ho, Marc Sempere s'ha empescat una banda, Carrer Present, que té dues vessants, una més íntima i una altra més orquestral, i on ell assumeix el paper de front man. Divendres era el torn del Carrer Present Orquestra, que combina instruments tradicionals com la viola de roda amb bases programades, una secció de vents i una bona dosi percutiva. I en aquest cas la cosa rutlla: Carrer Present és un experiment reeixit d'emparentar la cançó tradicional dels Països Catalans amb la cultura electrònica. L'espectacle és frenètic, a mig camí entre la txaranga de carrer, les bandes musicals valencianes i la cultura dance. I el final de festa, en una convent desacralitzat convertit en una mena de centre social okupat, va ser antològic.
