Per si us ve de gust fer-li una ullada, us deixo a “El violinista celest” el primer capítol de la meva novel·la El somni de Tàrraco. També el podeu trobar en la pàgina web del llibre amb altres informacions i curiositats...
Si us resulta més còmode el podeu llegir en format original al PDF adjunt.
L’amor és l’arquitecte de l’univers.
Hesíode
Més trist que la mort és la
manera de morir.
Marcial
1
Tàrraco, estiu, 26
aC
Si en Sul·la Likinos hagués
repetit el camí dels últims dies,
no hauria passat res. Tenia el costum de
baixar corrents,
amb l’esquena contra la muralla, com si
es tractés d’un
exercici gimnàstic. De seguida, en
arribar a les portes del
recinte tancat del fòrum, es posava a
quatre grapes. Es trobava
massa lluny perquè algú pogués endevinar
la procedència
dels seus passos, però no volia córrer
cap risc. Per
primera vegada era conscient de la seva
llibertat i temia
qualsevol contratemps més que no pas la
fúria dels déus.
Des de la distància podria haver estat
pres per un gos o
una ovella, però qualsevol precaució era
poca per ocultar la
seva esvelta figura de l’atenta
vigilància dels soldats. Gairebé
arran de terra, en Sul·la també vigilava
la immobilitat de
les seves llances, plantades amb fermesa
a la porta que donava
accés al Fòrum Provincial.
Sabia que la preocupació principal del
cos de guàrdia no
eren la basílica ni les tavernes que
albergava el recinte, i molt
menys el tabularium,
l’arxiu que els romans, convençuts que
el bon govern tenia a veure amb el
registre escrit de cada
moviment ciutadà, venien omplint de
lligalls, tauletes i papirs
des de dos segles enrere. L’única ordre
que havien rebut
els vigilants era tenir cura dels
materials de construcció de la
nova ciutat que, d’uns mesos ençà, s’amuntegaven
a la plaça.
Durant els darrers dies s’hi havien
registrat alguns robatoris
menors i era difícil seguir-los la
pista. El marbre
groc de Numídia o el pòrfir vermell d’Egipte
eren molt cobejats,
i això sense parlar de les muntanyes de
maons o els
blocs de pedra de les pedreres del
Mèdol. Octavi August
estava decidit a convertir Tàrraco en
una segona Roma,
però, pel poc que sabia d’aquella ciutat
que en Sul·la mai no
havia trepitjat, l’emperador tenia molta
feina per fer.
Aquella nit la ciutat de Tàrraco, que
passava per tenir
uns hàbits silenciosos, tret dels
aldarulls habituals a la
zona del port, anava plena de sorolls,
de crits llunyans, de
passos en la foscor. Per un instant va
pensar si seria ell l’origen
de tot l’enrenou, però de seguida va
rebutjar la idea.
Feia setmanes que s’hi aventurava per
trobar-se amb l’Adriana.
Tenia apamada la llargària de cada
carrer, lliscava
entre temples i edificis com un lluç
entre les fustes de
l’embarcador on tan sovint anava a
somiar amb altres horitzons.
L’arribada de l’estiu feia més difícil l’empresa.
La llum
solar il·luminava fins molt tard els
carrers de Tàrraco i, si
s’encantava amb la companyia de l’Adriana,
la lluna arremetia
amb força des del seu cau marítim com un
escut preparat
per a la lluita. Al principi, la seva
intensitat quedava
apaivagada sota una capa taronja que
confonia els colors,
però aviat, a mesura que ascendia en l’horitzó,
era com una
enorme làmpada d’oli que els déus havien
penjat al cel.
El dia que va començar tot, era la
primera lluna plena
de l’estiu. Brillava en les altures, com
si amb la seva claror
volgués marcar el recorregut nocturn d’en
Sul·la Likinos.
Podria haver fet el camí de tornada de
sempre. A recer
de la muralla que el protegia en les
contínues visites a la
part alta de la ciutat. Però no va ser
així.
Dos segles enrere, quan l’havien fundat
els Escipions,
en la seva recerca d’un indret més
avançat que Empúries
per combatre els cartaginesos, Tàrraco
havia viscut èpoques
molt diverses. Ara, amb l’estada d’Octavi
August, una
mica obligat per la seva malaltia, la
ciutat s’havia convertit
en la base d’operacions de les campanyes
contra els pobles
càntabres i àsturs del nord d’Hispània,
i havia rebut un impuls
ben significatiu en la seva vida
quotidiana. L’activitat
comercial era incessant, les legions hi
havien fet instal·lar la
seva base de rereguarda, els savis i els
poetes pul·lulaven
pels seus carrers confiats de trobar-hi
algun coneixement
nou que enriquís la seva visió del món.
Si seguies l’estela de la muralla,
anaves descendint pel
petit turó fins que la salabror
anunciava la proximitat dels
molls. L’habitatge dels Likinos es
trobava poc abans d’arribar-
hi; una domus
relativament petita envoltada de cases
més modestes, les insulae,
on es concentrava la població en
pisos llòbrecs i pudents. Més enllà
només hi havia els magatzems
i el port.
Dotada d’un atrium
força envejat, semblava la casa d’un
patrici en aquell barri de persones
senzilles. Tots sabien,
però, que hi regnava la tristesa. La
mare d’en Sul·la havia
mort d’unes estranyes febres anys
enrere, i el seu pare, en
Kaenos, comandant de la principal flota
comercial que feia
el trajecte entre Tàrraco i el port d’Òstia,
tan a prop de
Roma, es passava el temps a la mar.
Així doncs, el seu fill vivia sol a la
casa familiar amb l’única
companyia de dos esclaus que esperaven l’oportunitat
de navegar amb el seu amo. Impel·lit pel
deure filial, en
Sul·la també s’havia sentit obligat a manifestar
la intenció
d’acompanyar-lo, però ell no volia
navegar i el seu pare ho
havia entès feia molt de temps. L’ocupació
principal del
jove era formar-se i esperar una bona
oportunitat com a
ciutadà romà. Així, assistia a les
classes del millor preceptor
que havia passat per Tàrraco, Apol·lodor
d’Efes, mentre
somiava en la seva vocació de mestre,
que havia deixat de
ser un secret.
Quan estava a punt d’ajupir-se per
creuar la part del trajecte
més arriscada, aquella que quedava tot
just enfront de
l’entrada del fòrum, va advertir sorprès
l’absència dels
sentinelles.
En lloc de posar les mans al terra i
caminar com un
felí tot al voltant del recinte, es va
aturar uns instants per
contemplar els darrers treballs del
temple dedicat a Octavi
August, banyat per la potent llum de
lluna. L’aire portava
encara l’aroma de carn rostida al forn i
d’algunes herbes
habituals en els menjars romans, com ara
el coriandre, la
ruda, el comí, el levístic. També hi
havia algú que bullia
most amb els seus condiments, sens dubte
per elaborar
defrutum
que no sopava a l’hora, li agradava
especialment aquesta
salsa i la sensació de buidor li va
pujar per les tripes fins a
apoderar-se per complet dels seus
pensaments.
Però allí, situat davant del temple, va
recordar de sobte
que la seva família s’havia negat a
prendre en consideració
els cultes estrangers. Abans de morir la
seva mare, es reunien
sovint a l’atrium
i repetien amb satisfacció les cròniques
familiars, sobretot aquelles que
parlaven dels avantpassats
anteriors a l’arribada dels romans. Però
la realitat
era que en Kaenos Likinos havia
abandonat el seu antic
ofici de pescador per acabar a les
ordres de l’emperador. El
seu coneixement del Mediterrani i la
perícia com a navegant
el van fer ben aviat imprescindible en
una flota cada
cop més extensa. La voracitat de Roma a
l’hora de reclamar
mercaderies a les províncies creixia
sense aturador.
Per tot això en Sul·la feia temps que ja
no parava gaire
atenció a la memòria dels avantpassats.
La decisió del seu
pare li havia transmès una ensenyança:
res no era immutable.
Igual que la vida presumia d’un final
cert, tampoc els
éssers humans no podien planificar la
seva existència amb
la rigidesa dels sabers antics. De
sobte, el jove va pensar
que si el seu pare hagués tingut
coneixement de la seva
aventura, del risc que corria cada nit a
la part alta de Tàrraco,
s’hauria guanyat el seu menyspreu.
La visió de l’altar provisional que s’hi
havia instal·lat,
amb tota la seva magnificència, el va
omplir d’emoció; tanta
que, per uns instants, li va semblar que
res ni ningú no el
podria arrencar d’aquell indret. No s’hi
hauria d’haver aturat,
però cap indici no el va advertir de les
conseqüències
que aquell gest tan simple podia arribar
a tenir.
El soroll venia de molt a prop. En un
primer moment,
el jove va ser incapaç de descobrir-ne l’origen.
Era un gemec,
com un lament que anava guanyant força
i, de cop i
volta, se’n perdia el rastre. Poc després
el va tornar a sentir
pertot arreu. Aquesta vegada més fort,
més intens, com un
crit d’auxili que el vent traslladava d’un
costat a un altre.
En Sul·la va entendre que, fos quin fos
l’origen del plany, a
cada instant més clar en la nit de
Tàrraco, rebotava contra
les parets del fòrum i viatjava entre el
silenci.
De sobte va reaccionar. Encara era a
temps de tocar el
dos. Si en aquell instant hagués girat
cua, ningú no hauria
pogut aturar la seva cursa. Sabia que,
si el descobrien, es jugava
aquells encontres nocturns amb l’Adriana,
que ja considerava
com a part de la seva vida.
Però de nou va escoltar el gemec, més
fosc però a la vegada
més profund. La tensió entre el desig de
marxar i la
impossibilitat de fer-ho li va provocar
una estrebada als
músculs dels malucs, que van quedar
adolorits.
Es va fregar la cama dreta amb les mans,
dubtant si podria
continuar i, aleshores, va veure aquella
figura. Jeia entre
unes columnes properes, intentant
aixecar-se, com una
taca blanquinosa retallada en la
penombra. No va dubtar
que era l’origen dels laments.
Encuriosit, sense pensar-ne les
conseqüències, va avançar
fins a tenir-la al davant. No s’havia
enganyat, la figura que
hi havia vist era la d’un home. Per la
riquesa de les seves robes
devia ser un patrici o un comerciant
pròsper, però a en
Sul·la no l’amoïnaven gaire aquestes
distincions. Fins que
l’Apol·lodor havia arribat a Tàrraco en
companyia de l’emperador,
bona part de la seva vida l’havia passat
als molls,
com qualsevol vailet de classe baixa,
entre l’olor de peix i
els crits dels mariners.
Quan es va ajupir per parlar amb aquell
home, es va
adonar que el coneixia. I tant que el
coneixia! Qui tenia un
punyal clavat al costat dret i
agonitzava als seus braços era
en Manni, el governador de Tàrraco, el
pare de l’Adriana!
Espantat, conscient per primera vegada
del perill que
corria, el jove va fer dos passos
enrere. Però aleshores va
escoltar de nou el gemec i, apropant-se,
li va parlar en veu
molt baixa, potser pensant que amb el
seu gest faria minvar
la intensitat dels seus laments.
—Què puc fer? Com puc ajudar-vos? —li va
dir mentre
comprovava que només es podia distingir
el mànec d’un
punyal entre el vermell de la sang que s’estenia
per les robes
de l’home.
—Lucà...! El meu fill...! —va respondre
amb un darrer
esforç en Manni; poc després va tremolar
de dalt a baix i va
deixar caure el rostre sobre el basament
d’una columna.
En Sul·la havia vist moltes baralles als
molls, fins i tot
algunes amb el resultat de ferides tan
greus que el seu pare
les havia qualificat de definitives.
Havia assistit un parell de
vegades als instants finals de la vida d’un
home, i tots ells
havien recordat algun familiar proper,
una mare, un fill,
una germana.
La figura va quedar immòbil en una
posició forçada. El
jove va intentar parlar-li de nou, tot i
saber que ja era inútil,
però el seu cor encongit ofegava el doll
de paraules que
li hauria agradat llançar a la nit de
Tàrraco. Després va
prendre el cos del governador entre els
seus braços i el
va gronxar com si fos un nen que
necessités sentir la tebiesa
d’un cos abans d’adormir-se.
_______________________________
Fotografia: L'aqüeducte de les Farreres a Tarragona, un dels escenaris de la novel·la.
X. R. Trigo, El
somni de Tàrraco, Barcelona, Edicions 62, 2009.
