Últimament, quan sortim a fer sopars de parelles, sembla que l’esport nacional és criticar la parella que falta. No em vull ni imaginar què deuen dir de nosaltres quan som els absents. Bé, en puc tenir una lleugera idea, però tampoc no voldria subestimar la capacitat de fabulació dels meus col·legues, amics i companys estimats.
En fi, que tot comença quan el component femení d’un dels tàndems inicia un comentari aparentment innocent –però que es nota que el porta assajant amb el manso de fa dies– i, un cop tirada la canya, comença la batalla de taurons, però amb subtilesa, eh?, sense escarafalls ni aixecar un decibel per damunt del to amb què hem demanat les postres o el margarita. El comentari pot ser del tipus que la Tal i el Qual han trobat pis nou, per exemple, i d’aquí a què si el pis és a tal zona, de les bones, amb tants cents de metres quadrats i terrassa, i que ves quina temeritat, tal com estan les coses, que ella ja fa sis mesos que s’ha polit el permís de maternitat i que –entre nosaltres– d’intenció de treballar cap ni una, i que ell ara va molt bé amb el sou que té, sí, però que de salaris com el seu no se’n troben a cada cantonada, i si les coses van mal dades, mau, a vore on troba una empresa que li vulgui pagar el que ingressa ara, i així anar estirant el fil segons el cas. Allò és la taula de debat de l’Ana Rosa, però sense crits ni seroll: cada pas endavant és perfectament calibrat i sospesat abans de fer-ne cap altre, i el desplegament d’ironies i dobles sentits de les converses és formidable, digne d’estudi.
He de reconèixer que, com a totes les dones, m'és dificil de resistir-me a l’espectacle del safareig, però a l’hora de participar-hi pateixo d'una mancança de base, fonamental per a aquesta mena d’afers d’estat, i és que tota la vida he viscut enfilada a la figuera: no tinc ni ull viu, ni suficient perspicàcia, ni prou nas com per afigurar-me les històries que passen més enllà de la punta del meu nas. Per tant, no només no puc aportar mai cap exclusiva, sinó que sempre me n’assabento de les coses quan ja han prescrit. Això m’ha fet perdre’m moments sucosos de la colla com quan tothom sabia que l’home de la parella A s’havia embolicat una nit dispersa amb la dona de la parella B, ja dissolta, o que l’element masculí de la parella C havia faltat perillosament al respecte a la seua parenta davant de la parella D sense cap mirament, i que no semblava pas que fos la primera vegada ni cosa d’un dia ni de dos. Per això puc imaginar-me que en aquests sopars, quan l’absent és aquesta servidora, i, per arrossegament, el B, un dels comentaris que deuen sorgir és si en realitat som tan passarells, o és que més aviat ho fem veure.
