M'agrada molt el què fas. Al Teatre Capitol. Una divertida comèdia sobre l'amistat i l'hipocresia. Un text de Carole Greep dirigit per Edu Pericas.A regarder la mer - Alain Barrière
Els telèfons mòbils són desde fa uns quants anys un element que dóna molt de joc als dramaturgs i dramaturgues d'arreu. Les noves tecnologies ens canvien la vida, això és innegable. A uns més i a d'altres menys, però. Ahir jo mateix vaig anar al teatre sense mòbil (me l'havia oblidat a casa) i sense targeta de crèdit (se'm va malmetre amb algunes ones magnètiques de ves a saber d'on). No em va preocupar gaire perquè portava diners en efectiu, però de tant en tant em notava neguitós per una extranya sensació d'anar desprotegit, com mig despullat. Em vaig fer una mica llàstima a mi mateix. Estem aprenent molt rapidament a dependre de factors tecnologics com el mòbil, la pda, l'ordinador, el router, la televisió, el microones, l'ipod, el bluetooth, les targetes de crèdit, els caixers automàtics... I rès fa pensar que això s'hagi d'aturar. Ans al contrari. Tot indica que la tecnomania va en augment. Els geeks son/som la nova subespecie d'humanoides permanentment connectats a la "xarxa", ultrainformats, sempre actualitzats, online...
Una parella de "hippies", per qualificar-los d'alguna manera, o de neo-rurals, s'estableix al camp, a unes quadres reformades per ells mateixos. El què volen és gaudir de la natura i de la vida tranquila. Quan porten 6 mesos els vénen a veure els seus amics, una parella que viu a la ciutat i per la ciutat, uns "snobs" que no suporten el camp. Una petita mala jugada de la tecnologia, és a dir, un mòbil que es queda despenjat, provoca una situació que ja desde el principi promet molta guerra i molts gags. L'obra està dirigida per l'Edu Pericas i l'interpreten la Roser Batalla, en Xavier Casan, en Cesc Casanovas i la Mònica Pérez. És una comèdia d'aquelles una mica àcides en la que, darrera de cada gag, s'hi amaga una dòsi de crítica social i de mala bava, en el bon sentit. Tracta el tema de la hipocresia generalitzada que regna a la nostra societat, del què diu la gent i del què pensa en realitat. I arriba fins al punt del cas d'uns amics que, tal vegada, no ho són tant, d'amics. La Roser Batalla i en Xavi Casan serveixen de contrapunt per als dos personatges còmics, desde el meu punt de vista i el del director, interpretats per la Mònica Pérez i en Cesc Casanovas. La successió sense treva de gags que tenen aquests dos actors és aclaparadora. Un no parar, vaja. Es pot passar del riure o del somriure al ruboritzar-se per la identificació de certs comportaments i certs raonaments. Constantment et trobes pensant Jo també o a mi també m'ha passat. Com diu el director en el fulletó de l'obra, quan surts del teatre no pots evitar preguntar-te si els teus amics fan el mateix que la parella protagonista.
La veritat és que és una bona obra per passar una molt bona estona rient. No apta per a qui li agradin les obres amb multiples lectures, dosis de metafisica o conceptes abstractes. No vesteix massa dir en segons quins cercles que has vist o que t'ha agradat aquesta obra. I així ens va. Però si no teniu gaires complexes, us ho recomano. I si en teniu, sobretot d'aquest tipus, doncs també; a veure si us deixeu de tantes tonteries.
Una abraçada a tothom. Ha det bra.
Una parella de "hippies", per qualificar-los d'alguna manera, o de neo-rurals, s'estableix al camp, a unes quadres reformades per ells mateixos. El què volen és gaudir de la natura i de la vida tranquila. Quan porten 6 mesos els vénen a veure els seus amics, una parella que viu a la ciutat i per la ciutat, uns "snobs" que no suporten el camp. Una petita mala jugada de la tecnologia, és a dir, un mòbil que es queda despenjat, provoca una situació que ja desde el principi promet molta guerra i molts gags. L'obra està dirigida per l'Edu Pericas i l'interpreten la Roser Batalla, en Xavier Casan, en Cesc Casanovas i la Mònica Pérez. És una comèdia d'aquelles una mica àcides en la que, darrera de cada gag, s'hi amaga una dòsi de crítica social i de mala bava, en el bon sentit. Tracta el tema de la hipocresia generalitzada que regna a la nostra societat, del què diu la gent i del què pensa en realitat. I arriba fins al punt del cas d'uns amics que, tal vegada, no ho són tant, d'amics. La Roser Batalla i en Xavi Casan serveixen de contrapunt per als dos personatges còmics, desde el meu punt de vista i el del director, interpretats per la Mònica Pérez i en Cesc Casanovas. La successió sense treva de gags que tenen aquests dos actors és aclaparadora. Un no parar, vaja. Es pot passar del riure o del somriure al ruboritzar-se per la identificació de certs comportaments i certs raonaments. Constantment et trobes pensant Jo també o a mi també m'ha passat. Com diu el director en el fulletó de l'obra, quan surts del teatre no pots evitar preguntar-te si els teus amics fan el mateix que la parella protagonista.
La veritat és que és una bona obra per passar una molt bona estona rient. No apta per a qui li agradin les obres amb multiples lectures, dosis de metafisica o conceptes abstractes. No vesteix massa dir en segons quins cercles que has vist o que t'ha agradat aquesta obra. I així ens va. Però si no teniu gaires complexes, us ho recomano. I si en teniu, sobretot d'aquest tipus, doncs també; a veure si us deixeu de tantes tonteries.
Una abraçada a tothom. Ha det bra.
S'i t'ho diu quan te'n pots fiar dels amics... quasi mai s'equivoca... A un poble de Portugal hi vaig veure una imatge com la de la fotografia, de bon de veres. Gràcies per recordar-me 'el regard sur la mer' d'Alain Barrier...ma vie... Una abraçada de sal