jpinyol |
dijous, 5 de novembre de 2009 | 17:20h
Escric aquestes lletres sis dies abans que les llegiu. I ho faig un pèl trist. No només per la pudor de podrit que han provocat els darrers casos de corrupció pública (els corruptes van celebrar Tots Sants? A sant de què?). Ni perquè un any més em quedi sense entendre per què a la tardor ens roben una hora de llum solar de cada tarda, fet que encongeix els ànims. Escric trist mentre veig per la finestra una corrua de persones que vora Tots Sants pugen al cementiri del meu poble amb draps, abrillantadors i flors renovades per eliminar amb quatre passades la pols de l’oblit acumulada durant un any i llençar les flors seques de la seva deixadesa anual, que a vegades també és eterna, i és que hi ha morts deixats totalment de banda pels seus vius, la qual cosa, més que trista, és tristíssima i em trenca el cor.D’altra banda tinc la sort, i és que per a mi és una sort, de viure no gaire lluny del cementiri del meu poble, que corona un petit turó enmig del bosc des del qual es divisa tot Capellades. Per això, i pel profund apreci que mantinc cap als difunts de casa i cap als difunts d’altres cases amb els quals un dia m’uní una gran amistat, gairebé cada dos caps de setmana els vaig a trobar...
I, a part del record dels morts que traspassa les respectives làpides,
també hi trobo uns quants vius que tenen el mateix costum que jo i no
deixen de visitar els seus difunts durant tot l’any, detall que honora
uns i altres. Dissortadament però, el gran ramat social va per un altre
camí, i el culte a la gent finada s’ha acabat concretant en un dia a
l’any en què, molts i moltes, i en fileres endiumenjades, van a trobar
el cementiri que tenen tot l’any a prop de casa per dissimular un oblit
que aquell dia compleix un any més, mentre s’entretenen a parlar sobre
de la vida amb altres persones a tocar d’unes tombes que poc després
abandonen fins al novembre que ve. I això m’entristeix en gran manera.
No hi puc fer més.
Ja sé que tot plegat ve des del dia en què a moltes poblacions es va decidir instal•lar els cementiris lluny dels nuclis habitats. Com que antigament estaven annexats a les diferents parròquies religioses (aneu a la Vall de Boí i guaiteu…) i les tombes se situaven properes als altars segons una categoria social dels finats que es volia perpetuar pels segles dels segles, cada vegada que els feligresos d’una parròquia anaven a missa rendien alhora un culte setmanal als seus morts. Avui no. Avui es va al cementiri quan toca, que és a la vigília del dia de Difunts, com aquell qui va a comprar la mona per Pasqua o el llibre per sant Jordi, ben bé com si fos una obligació social i penso que els morts es mereixen més. Un dia, en una de les meves habituals visites al cementiri de Capellades, vaig agafar al vol una conversa entre una nena i el que devia ser el seu avi. Ella li va preguntar quin sentit tenia anar a veure l’àvia enterrada si només podien llegir i rellegir el seu nom damunt una paret freda de marbre. Ell li va respondre que tot el sentit del món. Perquè l’amor no mor mai, ni s’enterra ni s’enninxola tan fàcilment i perquè si bé la part física del cos desapareix amb el temps, els somnis, les il•lusions, les emocions, les tendreses, l’impuls que feia que abaixés els ulls abans d’una clucada i tots els sentiments que feien viure l’àvia no formaven part del cos i, per tant, continuen allà on es va deixar el cos i és una gran sort per a tots els vius tenir la possibilitat de retrobar-los. Des d’aquell dia he revist la nena al cementiri gairebé cada diumenge. Quina sort que té la seva àvia, segur que des d’allà on sigui no veurà mai marcides les flors que li van portar diumenge passat!
Ja sé que tot plegat ve des del dia en què a moltes poblacions es va decidir instal•lar els cementiris lluny dels nuclis habitats. Com que antigament estaven annexats a les diferents parròquies religioses (aneu a la Vall de Boí i guaiteu…) i les tombes se situaven properes als altars segons una categoria social dels finats que es volia perpetuar pels segles dels segles, cada vegada que els feligresos d’una parròquia anaven a missa rendien alhora un culte setmanal als seus morts. Avui no. Avui es va al cementiri quan toca, que és a la vigília del dia de Difunts, com aquell qui va a comprar la mona per Pasqua o el llibre per sant Jordi, ben bé com si fos una obligació social i penso que els morts es mereixen més. Un dia, en una de les meves habituals visites al cementiri de Capellades, vaig agafar al vol una conversa entre una nena i el que devia ser el seu avi. Ella li va preguntar quin sentit tenia anar a veure l’àvia enterrada si només podien llegir i rellegir el seu nom damunt una paret freda de marbre. Ell li va respondre que tot el sentit del món. Perquè l’amor no mor mai, ni s’enterra ni s’enninxola tan fàcilment i perquè si bé la part física del cos desapareix amb el temps, els somnis, les il•lusions, les emocions, les tendreses, l’impuls que feia que abaixés els ulls abans d’una clucada i tots els sentiments que feien viure l’àvia no formaven part del cos i, per tant, continuen allà on es va deixar el cos i és una gran sort per a tots els vius tenir la possibilitat de retrobar-los. Des d’aquell dia he revist la nena al cementiri gairebé cada diumenge. Quina sort que té la seva àvia, segur que des d’allà on sigui no veurà mai marcides les flors que li van portar diumenge passat!
Marta
En el cas que ens ocupa en el teu escrit del dia de difunts o Tots Sants o el Dia dels Morts, em ve a la memòria un cas que va passar fa uns quants anys en un cementiri d'un poble que ara no recordo. El cas és real i tota la premsa de l'època en va anar plena.
Resulta que un senyor es va morir. Aquest senyor tenia un gos. El dia de l'enterrament, en el seguici mortuori que va fer-se a peu (era un poble petit i tot era molt a prop), darrera mateix del carro dels morts hi anava, amb els ulls plorosos i el cap cot, un entristit gos. Era el gos que havia perdut el seu amo.
Més deien les cròniques, que fins el dia que el gos es va m morir de vell, mig coix i mig cec, Cada dia del món feia el camí d'anada i tornada al cementiri. S'estava una estona, plorant, davant la tomba del seu amo, i retornava al poble entristit i el cap cot.
I deien també les cròniques, que mentre el gos feia el seu diari camí d'anada i tornada a l cementiri, no feia cas de ningú. Per molt que les persones del poble li diguessin coses, fins hi tot de fer-lo desistir de que anés cada dia al cementiri, el gos no en feia ni cas. En canvi, quan ja havia tornat del seu viatge al cementiri, era el gos més falaguer del poble mentre no estigués prop de la casa del seu antic amo.
Moltes persones que han estimat en vida als seus familiars o amics no van el cementiri amb la assiduïtat en que hi anava el gos del qual he escrit. Per tant cal preguntar-se: qui és més persona? Qui té millors sentiments? Qui ens estima amb una fidelitat absoluta? Qui salta i balla al nostre voltant quan arribem a casa?
Una abraçada, amic Joan!
Vicenç
Molt encertat Joan, jo també he tingut aquesta sensació més d’un cop en veure els cementiris buits la resta de dies de l’any. És trist però ja no em sorprèn. La meva dona em va explicar que l’altre dia, Tots Sants, va anar de poc que dos familiars dels veïns de nínxol del meu sogre no arribessin a les mans. S’acusaven mútuament d’embrutar un la tomba de l’altre, tombes que, em va assegurar, resten oblidades els altres 364 dies de l’any. Un episodi lamentable però ja se sap, avui tot és aparentar i si se’n pot fer un espectable millor. Ella pensava que potser intentaven, sense ni tan sols adonar-se’n, netejar la seva consciència. Jo crec, però, que si en aquell moment algun difunt dels implicats hagués intentat donar la seva opinió l’haurien fet callar de males maneres.
La meva mare em feia triar un parell de flors que no posàvem a cap ram, i un cop al cementiri les deixàvem en algunes d'aquelles tombes que era evident que feia anys que no rebien cap visita i resàvem un parenostre pel difunt desconegut.
Tot i el recorregut per dur flors als nostres morts per diferents cementiris de Mallorca, encara ara en tenim -en tenc- un de pendent, Son Coletes, a Manacor, on se suposa que està enterrat el meu oncle avi Joan, assassinat pels falangistes l'any 36. He visitat la fossa comuna algun cop, per impuls, en passar-hi per davant de manera casual. Ho hauria de fer de manera premeditada, amb un ram, o com a mínim una d'aquelles flors que fa anys deixava als difunts oblidats.
.hmmessage P
{
margin:0px;
padding:0px
}
body.hmmessage
{
font-size: 10pt;
font-family:Verdana
}
-->
un dels teu millors articles. Potser serà que estic més
tendreta i sensible a lo preciosa que és la vida, i potser també perque el dia 4
va fer 2 anys que
va
morir la meua iaia Maria. Gràcies per fer-me llegir el que jo mateixa (i espero
moltes altres persones més) penso i sento en el fons del meu cor.
Gràcies de veritat.
Estimat Joan
Jo sento igual que tu la necessitat de visitar als nostres estimats que ens han deixat y ho faig el mes sovint possible. Penso que si des d'algun lloc ens veuen estarien contents
Hi vaig en festes senyalades, com es ara l'aniversari de la mort, el Sant, l'aniversari del naixement i també per Tots Sants. Si no ho faig així em semblaria que em falta alguna cosa per poder tirar endavant la meva vida.Cada vegada que vaig al cementiri no hi poden faltar les flors; es un homenatge que faig a les persones estimades.Cadascú te les seves costums però tant debò jo tingues el cementiri tant a la vora com tens tu que hi aniria molt mes
Una forta abraçada
Núria
Les persones moren quan desapareix el seu record. Retenim en la memòria passatges i escenes quotidianes dels bons moments viscuts amb aquella persona estimada. No em cal anar al cementiri per continuar mantenint la flama del record. A mi, no m’hi trobareu en aquest lloc, ni viu, i si puc, mort, doncs prefereixo altres tipus de confinaments.
Tot bé, Joan, sempre com ara. Et continuo espiant.
Salut,
m'ha impactat molt aquest article que has escrit sobre els morts. Tens tota la raó: el ramat social només va al cementiri a "visitar" els seus el dia de Tots Sants, com si la resta de l'any no s'haguèssin de recordar.
I jo, el dia de Tot Sants, no vaig anar al cementiri a "veure" als meus -especialment al meu avi, que ens va deixar fa quatre anys-, doncs ho passo malament pensant en el que hi ha més enllà del marbre que tapa el nínxol i que em porta al cap el tristíssim moment en el que el van posar allà dins.
Però a l'avi el porto sempre present, no pas físicament, durant tot l'any, sinó espiritualment, en el meu pensament. I estic segur que és així com s'han de recordar els nostres finats: amb la seva imatge, pensaments, records...
Algun cop he anat al cementiri fora de tots Sants: el dia de sant Josep (el meu avi es deia Josep), o el dia del seu aniversari... com feia en vida que anava a felicitar-lo per l'efemèride.
Em quedo amb la seva imatge, el recordo dia rera dia, i amb això l'homenatjo i el sento aprop.
Una abraçada.
Quina raó que tens amb tot el que dius en aquet article.
Jo no
hi vaig gaira al cementiri de Mahó; pro me neg a anari precisement aquet día en
especial; hi si ho faig es per acompanyar la meva germana gran que no hi pot
anar sola. M´agrada recordar com eren els meus pares, pro ho puc fer també desde
casa meva, o quan camin sola per algún paratje que abans havía trapitjat amb
ells; o quan escolto una canço que l´his agradava de manera especial, o quan don
algún consell als meus nets, i me record dels que me donaven a mí.
!En fín!
de tan en tan també amb posu melancólique recordan les persones qu´he
astimat.
Una abraçada de una menorquina madureta.
el que va fer, es manté viu, que és com sí fos entre els qui l'estimen.
Recordar, és estimar. Per açò, la història és tan important. Recordar els fets
dels qui ens han precedit, ens ajuda a no oblidar i estimar els actes de les
persones que, generosament ens han ajudat a millorar. Però, també cal recordar
els mals actes, els de les persones que no van ajudar gens als predecessors a
millorar el seu entorn, ans al contrari. D'ací, que sigui tan important la
història
Tinc la sort que el cementeri on reposen tots els meus, és en un petit poble prop de Tàrrega, on ara resideixo. I dic, tinc la gran sort, perquè em sento identificada totalment amb les teves paraules, en com ho descrius.
Al ser tant petit, no dona gens la sensació de solitud, abans al contrari. La calma que s’hi respira, aporta una sensació de pau i acollida que permet alhora poder-hi anar perfectament amb nens sense que això els produeixi cap mena d’angoixa. La mort, és una part mateixa de la vida, i crec que és important de poder-ne parlar i no deixar-la de banda recordar-nos d’ella i dels nostres difunts un cop l’any (també n’hi ha que ni això). Mentre duem al cor aquells a qui hem estimat, mai no moriran del tot, ni nosaltres tampoc.