Darrerement he tingut l'ocasió de tenir informacions sobre el funcionament dels bancs d'aliments d'alguns municipis. Acostumats com estem tots a que la pobresa, la misèria, estigui reduïda a uns àmbits perfectament identificables i que podrien situar-se en allò que en la terminologia marxista anomenàvem lumpen, sorprèn ara el veure com fan us d'aquests recursos (sorgits bàsicament d'iniciatives caritatives més que no pas de sistemes fonamentats en alguna perspectiva de redistribució social de la riquesa) capes cada vegada més àmplies de la població.
Estàvem més o menys preparats per veure desfilar amb la cassoleta o el bol persones abocades al que s'anomena atur estructural, aquelles que difícilment trobaran feina perquè no tenen qualificació professional o perquè pel motiu que sigui s'han vist abocades a una marginalitat de la que no hi ha perspectiva de sortida. Però la realitat és que hi ha un fragment de societat que treballa i no és que no arribi a final de mes, és que senzillament no es pot permetre menjar amb un mínim de dignitat un cop pagades les despeses d'habitatge, la guarderia, la roba dels nens. Hi ha un segment de treballadors que són senzillament pobres. I sembla que la pobresa (entesa com rebre menys de la meitat del ingressos mitjans de la població del país, si no vaig errat) estaria afectant prop del 20 percent de la societat al nostre país.
He sentit crides aquests dies per ajudar i proveir els menjadors socials i els bancs d'aliments. Però no estic segur que aquetes iniciatives acabin representat gaire més que un pegat amb el què tranquilitzar determinades consciències. Provoca nàusees veure les injeccions de diners a determinades empreses, bancs, indústria de l'automòbil, etc., que no tenen repercussió ni en els seus treballadors ni en la resta de la població, mentre una part cada vegada més important de la població es veu abocada cada vegada més a la indignitat i la marginació i veuen que la seva única sortida acaba sent confiar en la caritat i la compassió.
I encara algú pensarà que els ha de donar les gràcies!
Estàvem més o menys preparats per veure desfilar amb la cassoleta o el bol persones abocades al que s'anomena atur estructural, aquelles que difícilment trobaran feina perquè no tenen qualificació professional o perquè pel motiu que sigui s'han vist abocades a una marginalitat de la que no hi ha perspectiva de sortida. Però la realitat és que hi ha un fragment de societat que treballa i no és que no arribi a final de mes, és que senzillament no es pot permetre menjar amb un mínim de dignitat un cop pagades les despeses d'habitatge, la guarderia, la roba dels nens. Hi ha un segment de treballadors que són senzillament pobres. I sembla que la pobresa (entesa com rebre menys de la meitat del ingressos mitjans de la població del país, si no vaig errat) estaria afectant prop del 20 percent de la societat al nostre país.
He sentit crides aquests dies per ajudar i proveir els menjadors socials i els bancs d'aliments. Però no estic segur que aquetes iniciatives acabin representat gaire més que un pegat amb el què tranquilitzar determinades consciències. Provoca nàusees veure les injeccions de diners a determinades empreses, bancs, indústria de l'automòbil, etc., que no tenen repercussió ni en els seus treballadors ni en la resta de la població, mentre una part cada vegada més important de la població es veu abocada cada vegada més a la indignitat i la marginació i veuen que la seva única sortida acaba sent confiar en la caritat i la compassió.
I encara algú pensarà que els ha de donar les gràcies!
En tot cas, gràcies júlia per la teva opinió, sempre encertada.