Els deures literaris que imposa Jesús Tibau des dels seus jocs creatius, eventualment són una càrrega feixuga i de no pas poca responsabilitat. En aquesta ocasió demana ni més ni menys que confegim un poema de temàtica tardoral. Davant l'escassedat creativa, res millor que anar a retrobar els clàssics.
Girona, revisitada, a la tardor.
Pel pont transiten els turistes
arribats amb baix cost per Tots Sants;
el cel fa que enlairin la vista :
l’or de les fulles com s’està retardant !
la pedra grisa lluu d’uns anys ençà,
i l’Àngel, bronzat de nits i dies,
el nou Sant Feliu s’entesta a albirar.
Sota les Voltes la ciutat fa festa :
correfoc, castells i fins gegants.
I un xic passada
pararen fonda aquells tres germans.
La boira es deixa caure per
l’últim noctàmbul ja es retira a dormir.
I el cor, amarat de Girona nova,
sospira : l’AVE sí que ens farà patir.
(I que l’esperit de Josep Maria de Sagarra em vulgui perdonar).
i per l'AVE també patirà.