Victor |
dimecres, 4 de novembre de 2009 | 11:17h
Les aparicions de Sardà a les tertúlies dels dilluns es comptem amb insults i menyspreu cap a la majoria d'aquest país que es compta entre el nacionalisme i l'independentisme. Sardà hi aboca la fel d'una mal assumida ignorància de l'audiència catalana vers els seus projectes i dosis d’autoodi dignes del més pur síndrome d’Estocolm. Els raonaments són simples, superficials i poc fonamentats. Les gracietes de mitjanit queden desemmascarades per la llum del dia i apareix el personatge trist, inconsistent i amarat de rancor.
Talment com els músics del Titànic, Catalunya Radio i la seva orquestra segueixen tocant mentre l'emissora pública -de nacionalitat difusa- s'enfonsa al pou de les audiències i de la credibilitat.
Ja sabem que el joc polític té aquestes coses: 'jo governo, jo mano als mitjans'; i sabem també que les apel·lacions al model BBC només es fan des de la fredor de l'oposició, però fins i tot en aquest joc hi ha límits i línies vermelles.
Així, la ràdio més nacional de Catalunya (sic!) hauria de mirar de no insultar la intel·ligència i menystenir la capacitat de percepció dels catalans i evitar afirmar que 'Bassas va marxar perquè va voler'. Ningú discuteix que es van obeir les ordres amb diligència i que es van oferir unes condicions inassumibles per a l'exconductor dels matins de Catalunya Ràdio. Sabem que aquesta era una premissa bàsica des que els socialistes van arribar a la presidència de la Generalitat i no cal mentir ni enganyar el personal.
Després va arribar el desastre Bonet, contractada mirant cap a la Ser i eliminant de cop una part de la crosta nacionalista. Però els resultats van ser tant catastròfics, tant, que calia un cop de timó per mirar de maquillar resultats i audiències. Així que amb marcial compostura soviètica van canviar director de l'emissora i es van assumir totes i cadascuna de les condicions imposades per Manel Fuentes amb el vist-i-plau del carrer Nicaragua.
Fuentes encara no sap a quina ràdio parla ni a quina audiència es dirigeix. No li cal fer cap esforç d'espanyolització perquè la seva trajectòria s'ha fet i es fa des de l'imaginari espanyol. Molest amb les restes nacionals de la ràdio hi apropa referents propis de la seva trajectòria però del tot impropis de l'espai que mira de gestionar. I també aquí hi ha línies vermelles.
Les aparicions de Sardà a les tertúlies dels dilluns es comptem amb insults i menyspreu cap a la majoria d'aquest país que es compta entre el nacionalisme i l'independentisme. Sardà hi aboca la fel d'una mal assumida ignorància de l'audiència catalana vers els seus projectes i dosis d’autoodi dignes del més pur síndrome d’Estocolm. Els raonaments són simples, superficials i poc fonamentats. Les gracietes de mitjanit queden desemmascarades per la llum del dia i apareix el personatge trist, inconsistent i amarat de rancor.
Benvinguts, doncs, a Titànic Ràdio. La ràdio catalana menys nacional de la història de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.
Un últim apunt. Tinc curiositat per retrobar-me amb dos entusiastes del projecte tripartit que en el decurs d'un sopar fa prop de quatre anys em van dir: 'L'acció de Govern serà complicada però només pel tomb que farem possible als mitjans públics ja valdrà la pena.'
Ja ho deien bé. Tot un tomb, un senyor tomb.
