marieta |
dimecres, 4 de novembre de 2009 | 08:00h
No n'hi ha res a Venècia que no siga bell. Quan entres a Venècia, perquè a Venècia s'hi entra, la lletjor es queda fora i la bellesa no cal buscar-la, simplement caminar i mirar.
Demà passat anem a Venècia tres dies, em vaig prometre que hi tornaria sovint i vull honorar la promesa. Aquesta volta vull conèixer les illes i vull veure alguns llocs que vaig veure l'altre viatge, per estar ben segura que no els he somniat.
Victoria |
dilluns, 9 de novembre de 2009 | 20:29h
Encara hi ets, gaudeix, mira la mar maragda i grisa i els núvols rebels, tresca pels carrers i els canals i les cents d'illes. Sigues feliç, amiga, sigueu feliços tu i en F.,que Venècia ha inventat la bellesa, l'amor i la resistència a la desaparició fa molts d'anys.
No Marieta, no calen excuses. Potser de vegades -tanta gent!- me l'he mirat com l'objecte fràgil que és, únic, magnífic i l'he dit: tranquil·la, que jo no et faré cap mal. Venècia meireix tot el respecte del món (potser caldrien mesures d'accés. No pot quedar atrapada en la seu propi mite com si fos un parc temàtic. No, de cap de les maneres). Disfruteu molt!.
peremerono |
dimecres, 4 de novembre de 2009 | 13:03h
Ja sé que és molt tòpic, això, però la meva primera, i única, fins ara, visita a Venècia, està lligada a una història d'amor, amb una xicota madrilenya -una bona noia, amb cabells amb rínxols, tendra, afectuosa...-, que hi va sorgir, allà.
Era una sortida col.lectiva, que va arrencar a Madrid, en autocar; tots desconeguts els viatjans, tret de poques excepcions.
Recordo l'arribada en el vaixell descobert, semblant a les nostres "golondrinas" barcelonines, i un petó que hi va esclatar. I tres dies agafats de la mà, veient pedres, pedretes, pedrotes, aigües estantisses, Sant Marc no inundat, i bellesa, bellesa decadent, però bellesa a glops i a glopades. Encerclats per una mar plana, omnipresent però alhora invisible, en quant als seus propis límits.
... d'uns ratolins mortet (potser eren rates) surant panxa enlaire en un dels canals que feien una miqueta més inoïda la bellesa de la ciutat. Molt bella, sens dubte, es mire cap a on es mire.
vicentgalduf |
dimecres, 4 de novembre de 2009 | 09:49h
Dius que
vols conèixer les illes de Venècia... i jo et propose una ben curiosa: agafar
el vaporetto i apropar-te a San Michele (també anomenada l’illa de la mort) on és
el cementiri.
marieta |
dimecres, 4 de novembre de 2009 | 09:25h
l'altre viatge l'F. em va tindre caminant per la ciutat tot el primer dia (jo amb la boca oberta, meravellada) i només em va portar a la plaça per la nit quan estava quasi buida i sense avisar, de moment vam tombar un cantó i... només de recordar-ho em ve la carn de gallina.
enric carreté| Adreça electrònica |
dimecres, 4 de novembre de 2009 | 09:06h
Ah! Venècia, ciutat que s'enfonsa, metàfora de la mort, hi vaig ser una setmana l'any passat. Una experiència quasi mística. Un consell: allunyar-se dels llocs més concorreguts i passejar per carrerons allunyats, seure a placetes que apareixen per sorpresa i deixar passar el temps sense pressa. Aquest any, amb l'alicient del paveló d'art de Catalunya a la Bienalle. Bona estada!
Pere
Pere
http://www.goear.com/listen/1bc99ce/venecia-sin-ti-charles-aznavour
Pere
Era una sortida col.lectiva, que va arrencar a Madrid, en autocar; tots desconeguts els viatjans, tret de poques excepcions.
Recordo l'arribada en el vaixell descobert, semblant a les nostres "golondrinas" barcelonines, i un petó que hi va esclatar. I tres dies agafats de la mà, veient pedres, pedretes, pedrotes, aigües estantisses, Sant Marc no inundat, i bellesa, bellesa decadent, però bellesa a glops i a glopades. Encerclats per una mar plana, omnipresent però alhora invisible, en quant als seus propis límits.
Fet i fet, sempre quedarà Venècia.
Pere
vols conèixer les illes de Venècia... i jo et propose una ben curiosa: agafar
el vaporetto i apropar-te a San Michele (també anomenada l’illa de la mort) on és
el cementiri.
Ens estarem a Murano i San Michele i San Lazzaro (la illa dels armenis) les visitarem segur...
Passeu-vos-ho molt bé, des d'aquí us envejarem afectuosament.
Un consell: allunyar-se dels llocs més concorreguts i passejar per carrerons allunyats, seure a placetes que apareixen per sorpresa i deixar passar el temps sense pressa. Aquest any, amb l'alicient del paveló d'art de Catalunya a la Bienalle.
Bona estada!
Sempre que sento parlar de Venecia no puc deixar de recordar la canço e Guccini
http://www.youtube.com/watch?v=DLH4NIdL9zI