albinyana |
dimarts, 3 de novembre de 2009 | 23:10h
Ara ho pense, molts anys després. Passejàrem carrers i places d'una ciutat menuda que a males penes començava a reconéixer-se en els monuments diaris. La nit crec recordar que era agradosa, sense basca apegalosa ni el ponent que ve d'on venien els que la cremaren. Ho recorde sense massa detalls, però sé que et meravellava tanta història abandonada, enfosquida. El nostre és un país colgat.
Anàvem amunt i avall, i ves a saber per què ara trobe a faltar el gest
transparent que llavors ja no teníem. Tan senzill, tan humil que diries
prescindible... si no fóra que era impossible.
Altres carrers i ciutats ens veieren passar, enjogassats o no, amorrionats potser si n'haguérem tingut temps, però la palma de la mà caminava òrfena de la teua. Hi havia tantes coses que pensaven que no podríem fer, tanta dignitat descoberta... No el vam tindre mai, el gest usual. No podia ser. No podria ser encara ara per més carrers que ens cridaren pel nom. Era llavors que les meues mans sabien la mida exacta de la vida, però no podien agafar les teues mentre passejàvem. Entremig, sempe, un petit déu malcriat desbaratava el tacte.
Cap de les ciutats era Roma, però és bonica la cançó
Altres carrers i ciutats ens veieren passar, enjogassats o no, amorrionats potser si n'haguérem tingut temps, però la palma de la mà caminava òrfena de la teua. Hi havia tantes coses que pensaven que no podríem fer, tanta dignitat descoberta... No el vam tindre mai, el gest usual. No podia ser. No podria ser encara ara per més carrers que ens cridaren pel nom. Era llavors que les meues mans sabien la mida exacta de la vida, però no podien agafar les teues mentre passejàvem. Entremig, sempe, un petit déu malcriat desbaratava el tacte.
Cap de les ciutats era Roma, però és bonica la cançó
