A l’Edat mitjana es practicava el Judici de Déu. Partint de la premissa que Déu protegiria els innocents, els acusats eren obligats a tocar ferros roents o a submergir part del cos en aigua bullent. Si aquesta pràctica salvatge no els ocasionava cap lesió, és que Déu els protegia i, en conseqüència, eren innocents. Lògicament, tots els acusats sotmesos a aquesta prova resultaven culpables.
Ens pot semblar un costum bàrbar, incivilitzat, propi de ments fonamentalistes. Tanmateix, avui continuem practicant el Judici de Déu a través de proves més sofisticades. Encara que professem la laïcitat, partim igualment de la premissa que Déu protegirà els innocents i, en conseqüència, sotmetem els acusats a l’acció dels mitjans de comunicació. Si surten incòlumes d’aquesta cruel pràctica, és que Déu els protegeix i, en conseqüència, són innocents. Lògicament, tots els acusats sotmesos a aquesta prova resulten culpables.
L’altra opció –escoltar l’acusador, escoltar l’acusat, verificar indicis i evidències i arribar a conclusions fonamentades abans d’emetre veredicte– és un procés lent, feixuc i avorrit. Per tant, per què subordinar-s’hi si tenim alternatives amb més atractiu, amb més gràcia (amb més gràcia divina, fins i tot)?
