José Luis López Vázquez, entre les actrius Concha López Silva (esquerra) i la recentment desapareguda Mari Carrillo, en un fotograma de la pel·lícula ‘El pisito’. Foto:
El mateix escenari on va debutar fa 69 anys, el teatre María Guerrero de Madrid, acomiadarà avui amb tots els honors José Luis López Vázquez, un dels més grans actors còmics espanyols i indispensable en el cine d’aquests últims 60 anys, que va sorprendre a més amb els seus registres dramàtics també en teatre, cine i TV. La capella ardent de l’actor, mort ahir a Madrid als 87 anys, quedarà instal·lada avui a la tarda a la seu del Centro Dramático Nacional, on es recordarà un intèrpret polifacètic a qui sols la malaltia va apartar aquests últims anys de la seva vocació. Fa 12 dies ja no va poder recollir el premi a la seva carrera que li va concedir la Comunitat de Madrid, i la gent més propera a ell n’esperava la mort d’un moment a l’altre. Al seu costat es va estar durant aquest temps l’actriu Carmen de la Maza, el seu «amor tardà», com es va referir a ella sense esmentar-la en el discurs d’agraïment del Goya d’Honor el gener del 2005. La pèrdua de López Vázquez va entristir el món de la faràndula, ja bastant orfe des de la mort de Fernando Fernán Gómez i del seu amic i company en nombrosos repartiments, Agustín González. Els seus col·legues el van qualificar de «memòria viva» i «un gran puntal» de la professió. La seva carrera no en deixa dubtes: gairebé 400 treballs, entre pel·lícules, obres de teatre i programes de televisió, que ell va registrar a AISGE, la societat de gestió de drets d’autor que va ajudar a fundar el 1990. Però va ser el cine el que va descobrir a tots els públics un gran actor que va intervenir en uns 220 films, l’últim del 2007, ¿Y tú quién eres?, una reflexió sobre l’Alzheimer al costat d’un altre clàssic, Manuel Alexandre. Prolífic treballador, sempre tenia dos o tres guions entre mans. El 1967 va rodar nou pel·lícules. Nascut l’11 de març de 1922 a Madrid, fill d’un funcionari i una modista que es van separar al cap de poc d’haver nascut, López Vázquez va ser decorador i figurinista abans que actor. El 1946 va fer el salt al cine amb un paper petit a María Fernanda la Jerezana. Alguna cosa hi devien veure els joves cineastes dels anys 1950 –Berlanga, Bardem, Azcona, Ferreri, Forqué...–, que van explotar la seva vena còmica en papers secundaris en pel·lícules clau del cine espanyol com Esa pareja feliz, Novio a la vista i Los jueves, milagro. El pisito va ser el seu primer paper protagonista al costat de la recentment desapareguda Mari Carrillo, que el va llançar immediatament a la fama. Durant els anys 1960 va seguir la ratxa –de llavors són El cochecito, Plácido, El verdugo, Atraco a las tres, La gran familia i La familia y uno más–, fins que al final de la dècada va ser descobert com a actor dramàtic per una altra nova generació de realitzadors, al capdavant de la qual hi havia Carlos Saura. Aquest últim, Pedro Olea, Antonio Mercero, Jaime de Armiñán, Antonio Drove i Manuel Gutiérrez Aragón el van dirigir en un bon nombre de films en què va interpretar una sèrie de personatges inquietants i intensos que van destapar els seus dots d’actor intuïtiu que en tots els registres es movia amb gràcia davant la càmera. Van ser aquestes qualitats les que van suplir les seves limitacions físiques per ser galant. Peppermint frappé, El jardín de las delicias, El bosque del lobo, Mi querida señorita, La cabina, La prima Angélica i Habla Mudita són una bona prova de les fecundes habilitats de López Vázquez, a qui va tornar a recuperar Berlanga al final dels anys 1970 per participar en el que va ser el fresc més important de la societat espanyola de l’època, La escopeta nacional, i les seves seqüeles de Patrimonio Nacional. Hollywood quasi el va tocar, però no el va atraure i es va posar a les ordres de George Cukor a la comèdia Viajes con mi tía. Es va casar amb l’actriu Ana María Ventura, però no va tenir fills; amb Catherine Magerus, amb qui no es va casar perquè no hi havia el divorci, en va tenir dos, José Luis i Virginia. I dues bessones amb la periodista Flor Aguilar.
3/11/2009 INTERFERÈNCIES
Article de Paco Mir:
'Únic'
PACO Mir
En l’ofici de comediant, com en qualsevol altra feina, hi ha còmics que no saben per què ho són, còmics de segona, còmics d’ofici, bons còmics i còmics –pocs– únics. A aquests últims pertanyia un home petit que tothom coneixia com el GRAN López Vázquez, un d’aquests «únics» capaços de millorar qualsevol text, un actor que donava sentit al tòpic que diu que no hi ha cap paper petit, un còmic que per molt mal dia que tingués sempre ens semblava bo, de confiança, familiar; aquest amic de tota la vida amb qui hem anat creixent creient que els problemes amb què s’enfrontava a la pantalla eren els seus. Actor, personatge, amic de tota la vida, va tenir –com tots els bons «únics»– les seves falques i els seus recursos gestuals àmpliament imitats per altres còmics que no van poder ridiculitzar-lo mai perquè el record més simple ens portava a rememorar-lo en les seves pàgines millors, aquelles on una verborrea desaforada el convertia en l’epicentre d’unes desgràcies que només li podien passar a ell. Se’l recordarà principalment per la seva manera de parlar a borbollons però, sobretot, se l’hauria de recordar com a model d’un actor (en extinció) que sabia escoltar, perquè no hi ha còmic bo si no és capaç d’escoltar sense necessitat de demostrar contínuament que està escoltant. D’això, al món dels cops de colze dissimulats, se’n diu ser generós i a «Sir López Vázquez», com li haurien dit a Anglaterra des de fa moltíssims anys, com a generós no el guanyava ningú. Fa uns cinc anys em va proposar dirigir-lo en un vodevil al qual (que burro que vaig ser) no li vaig saber veure la gràcia. «No hi fa res, ja hi haurà més ocasions», em va dir. Doncs no; ja no hi haurà més ocasions. Vaig perdre l’oportunitat de disfrutar-lo de ben a prop i que m’expliqués batalletes de quan Madrid era la cuina de la comèdia espanyola. Ni tindré més oportunitats ni ens el tornarem a trobar a les nostres estrenes fent-nos unes abraçades que semblaven alternatives. Res. Ni ocasions, ni abraçades ni aquestes enginyoses felicitacions de Nadal que ens escrivia sobre la mateixa felicitació que nosaltres li havíem enviat. Res. Excepte els seus vídeos. El mes que ve estaré molt ocupat.
EL MEU COMENTARI:
Va ser un d’aqueixos actors amb humanitat, en les seves interpretacions.
A Catalunya, d’actors com ell, vull dir dels veterans, tenim molts: Alfred Lucchetti, Joan Borràs, Vicenç Domènech, Miquel Cors...
I després de les morts dels Paco Rabal, Fernando Fernán Gómez o Agustín González i la retirada d’Alfredo Landa (més jove que no pas tots tres), l’escena espanyola cada cop en té menys, d’actors amb carisma.
Al cinema italià els passa el mateix, ara sense Marcello Mastroianni, Alberto Sordi, Vittorio Gassman…
Una època irrepetible d’actors, al món sencer. Apart els esmentats de l’escena catalana, que, això sí, hem sabut conservar i donar per ells de bons papers al cinema i al teatre, i els de França i els EUA, amb els Gerard Depardieu, Alain Delon o Dennis Hopper.
En López Vázquez va fer també diverses pel.lícules a Catalunya, com aquella amb l’Eugeni, “Un geni amb l’aigua al coll” de Lluís Josep Comerón.
Cadena d'emisores locals catalana, amb programació bilingüe (català i castellà). Té entre les seves estrelles actuals a l'Alfons Arús i els seus programes "Arucitys" i "Força Barça".
Original sèrie d'animació de Televisió de Catalunya, premiada amb el Premio Ondas, dibuixada per Juanjo Sáez, sobre un noi que no pot madurar i la seva opressiva família, els Masdeu.
La més prestigiosa revista cinematogràfica francesa, que va influir molt en el cinema europeu i mundial, i d'on van sortir prestigiosos cineastes com en François Truffaut, que va començar aquí fent crítiques de pel.lícules. "Cahiers..." també té una edició en espanyol:
http://www.caimanediciones.es/
La ràdio pública de la Generalitat de Catalunya, amb una programació de qualitat i amb diverses emisores, siguin de música clàssica, informació, cultura i d'altres coses.
La revista femenina amb més gosadia i sempre defensant la idea de que la dona té dret a tenir la seva sexualitat i la seva vida (sexual, afectiva, laboral...) com a vulgui. També els homes poden llegir-la, no ho tenen pas prohibit. En podrien aprendre molt per tractar-les millor.
L'equival.lent futbolístic del POLÒNIA a TV-3, centrat en l'humor esportiu, amb preferència a parodiar els del Barça, el Reial Madrid... i de tant en tant, d'altres equips. Igual de divertit i enginyòs.
Un altre gran programa informatiu del món del cinema, "Días de Cine", ja també veterà en la seva graella, que malgrat els canvis recents de presentadors (o no tenir-ne cap) ha mantingut una qualitat i un rigor sense cap dubte.
Pàgina web amb fitxes i dades dels doblatges a la nostra llengua. També té una altra pàgina web del doblatge al castellà, igualment interesant (www.eldoblaje.com).
La productora d'Andreu Buenafuente, que produeix tota mena de programes de televisió, des de la mítica sèrie "Plats bruts" fins el mateix programa de l'Andreu, sigui qual sigui el canal on hi treballa.
Bloc del programa de Catalunya Música que presenta en Xavier Cazeneuve cada setmana sobre música de cinema, de manera entretinguda, amena i molt seriosa. L'accès al bloc del programa i també a tots els programes emesos del mateix.
Pàgina web d'actualitat cinematogràfica, i amb la novetat que és també per descarregar-ne pel.lícules, això sí, pagant-les cadascuna (el "streaming"). Té moltes pel.lícules estrangeres inèdites al nostre país, algunes ni tant sols han sortit aquí en DVD (també pagant-les, en streaming).
Un dels millors humoristes gràfics de l'Estat espanyol, el veterà Antonio Fraguas De Pablo "Forges" i els seus personatges sempre amb ulleres, com ell mateix.
La gran revista cinematogràfica espanyola, que va començar com un setmanari i des de fa tres dècades és mensual. Amb més de mig segle d'existència, una rigurosa i amena informació del món del cinema.
Enllaç a www.imdb.com, en la seva versió en castellà, i la seva immensa base de dades de cinema i televisió. A veure si la fan algun día en la nostra llengua també, però està bé.
Sèrie de Televisió de Catalunya sobre la vida quotidiana de cinc dones barcelonines de diverses edats i condicions socials. Cadascuna lluita per ser feliç a la vida, cadascuna al seu estil.
La nova sèrie de TV-3, detectius a la catalana amb un punt de costumisme de casa nostra i amb un cert suspens. Però amb personatges propers a nosaltres.
Pàgina web d'una xarxa de restaurants de cuina tradicional catalana, als quals vaig sopar un dia, i que tenen també un recetari dels plats que hi serveixen, que vosaltres podeu també cuinar a casa vostra.
El nostre estimat i simpàtic showman, actualment triomfador a Antena 3 TV amb el seu peculiar estil, en la seva pàgina web. També té una altra, www.buenafuente.tv , dedicada al seu programa televisiu actual.
Un interesant bloc que és dels molts que hi podem trobar a la pàgina web del gran diari LE MONDE, on el seu autor, en Pierre Assouline, fa reflexions en veu alta sobre la Literatura en general.
De les poques cadenes de televisió que encara no han sigut aixafades per l'epidèmia carrinclona i ultradretana. Clarament d'esquerres, però, ves per on, és de les cadenes més respectuoses amb Catalunya.
El setmanari satíric francès per excel.lència, que a l'Estat espanyol va tenir un equival.lent, que va durar poc de temps, dit "EL COCODRILO". Independent de tal manera que no duu mai publicitat en les seves vuit pàgines setmanals, en l'impressió format vànova de llit de matrimoni.
Diari electrònic francès dedicat als seus compatriotes residents a l'estranger (www.lepetitjournal.com). Però inclou moltes edicions locals, algunes d'elles a l'Estat espanyol, i una d'elles dedicada exclusivament a Barcelona, l'accès del qual us deixo aquí.
Malgrat l'estrany títol, un homenatge amagat a la pel.lícula de François Truffaut "Els 400 cops", l'autora, Agnès Giard, sexòloga, al diari francès LIBÉRATION, ens parla del "planeta sexe" amb claredat i sense dobles llenguatges.
Bloc del diari LE MONDE, a la seva edició on line, on els seus corresponsals a l'Estat espanyol hi parlen d'un gran esdeveniment d'actualitat: els Indignats i tot allò que té a veure amb ells, amb els canvis d'hàbits polítics per tot el país.
Nou canal de televisió per Internet en català, amb tota mena de continguts independents o interactius. També té connexions amb moltes televisions en llengua catalana, dels Països Catalans o d'Andorra.
Curiòs i interesant programa de ràdio cinèfil, amb gairebé vint anys en antena a la Cadena SER, i que va fer famòs un peculiar crític de cinema: Teófilo el Necrófilo, nebot d'Hannibal el Caníbal.
Mortadel.lo i Filemó, els agents de la TIA, l'inútil Professor Bacteri, el Super Vicenç, l'Ofèlia, la Irma... tots aquests personatges immortalitzats per Francesc Ibáñez, que també tenen la seva definició al Viquipèdia:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Mortadel%C2%B7lo_i_Filem%C3%B3
Pàgina web dedicada a un dels més grans catalans universals, el genial músic Pau Casals, que fins i tot va emocionar Kennedy a la Casa Blanca interpretant amb el violoncel "El Cant dels Ocells"
Pàgina web francesa de la dibuixant i il.lustradora Pénélope Bagieu, amb el seu personatge Pénélope Jolicoeurt i els seus llibres, amb d'altres personatges com la Joséphine.
En memòria d'aquesta magnífica revista de còmics francesa, apareguda el 1954 i desapareguda el 1989. Aquesta pàgina web fa el record dels seus millors moments.
A més del barri més entranyable de Barcelona, és el títol del primer gran serial de Televisió de Catalunya, que va ser model de les posteriors sèries amb un estil semblant a Catalunya i fins i tot a l'Estat espanyol. La família Aiguadé ya és, per a nosaltres, com de la família. TVC li dóna aquesta pàgina web.
De les més importants cadenes de ràdio europees, destaca amb veu pròpia la famosa cadena francesa, amb seu a París. La nostra Catalunya Ràdio és semblant a Radio France, amb diversos canals de ràdio: un de generalista i d'altres temàtics.
Una simpàtica pàgina web amb una cosa tant de la nostra terra i tant d'entranyable: les auques. I amb tot això que ajudi a difondre la nostra cultura arreu del món.
Acudits diaris del diari "PÚBLICO" d'en Bernardo Vergara. I "PISO PARA CUATRO", divertit còmic sobre la difícil convivència a una casa compartida. Jo mateix comparteixo piso, així que m'identifico amb la pobreta Doris, la protagonista, que té que compartir el pis per l'augment de l'hipoteca.
Pàgina web d'una distrubuidora de DVDs, amb la novetat que son molts d'ells clàssics del cinema que inclou cadascú el doblatge en català que es va fer, en el seu moment, per a la seva emissió a Televisió de Catalunya.
3/11/2009 
ADÉU A UN ACTOR INDISPENSABLE|
