Comparteix-ho ara!!
La serra d’Irta és un dels últims trams verges del litoral valencià, i són les úniques muntanyes per on hi podrem passejar acariciant el mar sense molèsties visuals ni sorolls aliens, per tant la satisfacció del visitant està garantida, ja que hi podem trobar uns 10 quilòmetres sense construccions, amb el paisatge de les cales verges i els penya-segats sense res que el destorbe, en soledat. (Segueix text i fotos)
Els penya-segats i les roques baixes dominen la costa i hi trobem
algunes cales de grava i una d’arena blanca molt fina. Prop d’aquestes
zones ens serà fàcil de veure el corb marí emplomallat, un au de mar,
mentre que uns metres enllà, veurem ocells de terra i potser algun
xoriguer, un falcó menut, volarà fent cercles mentre busca sargantanes
i ratolins. També tórtores, tot tipus d’aus passeriformes –en diguem
pardalets- i segons l’època d’altres aus en migració. Aquesta serra és
rica en fauna pel contacte entre la muntanya i el mar, i de terra
endins poden arribar raboses, porc-senglars i sabem que hi ha gat
salvatge.
Curiosament la serra d’Irta no és el lloc on més plou del territori valencià, però és molt rica en aigües subterrànies com les que afloren per sota la serra cap al mar, a la platja de les fonts d’Alcossebre o al castell de Peníscola, on tenia residència Benet XIII, també conegut com el Papa Lluna. Començant per Peníscola, paga la pena la vista del tómbol i la seua fortalesa, imaginant el Papa Lluna abocat a alguna finestra de la muralla.
La costa està orientada en paral·lel a la serra, que és una de les darreres parts de la serralada Costanera Catalana, i es va originar al terciari amb uns plegaments que originaren un relleu molt accidentat que arriba directament al mar. Aquesta disposició front al mar fa que tinga nombrosos barrancs de molta pendent.
Tota la serra està fornida d’abancalaments antics, on es plantaven garrofers i oliveres segons ens conta Cavanilles a les seues observacions. Uns cultius de secà que avui en dia resten a l’oblit. Aquests usos històrics del sòl n’han condicionat el paisatge, amb abundants llenques abandonades i una vegetació castigada històricament per la ramaderia i els incendis, amb algunes pinedes.
Prop de la costa veurem la vegetació adaptada a la proximitat de l’aigua del mar: l'endemisme Limonium cavanillesii, fonoll marí, la rosella marina... Plantes que per la proximitat als matolls s’aniran mesclant amb el llentiscle, l’olivera silvestre, el pi blanc i el margalló, que amb les curioses formes ondulades que observarem a la màquia, es defenen de les partícules de sal que va esguitant-los el mar.
El potencial de la vegetació en aquesta serra està relacionat amb les precipitacions horitzontals, donat que la presència del mar afegeix un grau d’humitat que a través de boires, rosades i humitat condensada en general millora les possibilitats de la vegetació.
Per albirar aquest potencial en algun racó de la serra, us recomane que observeu l’entorn de les barrancades que hi baixen, plens d'arboços, marfulls, llentiscles enormes, amb ull de perdiu i lligabosc que ho nuguen tot. Unes raconades humides plenes plantes de fulla gran i llustrosa, adaptada a la humitat i poc característica del Mediterrani. L’albaida, que apareix en algunes part per la presència de margues als sòls, domina el paisatge visual si la trobem en floració.
El valor més gran que té la Serra d’Irta és el seu paisatge lliure d’elements humans. A escassos kilòmetres de Peníscola trobarem la platja de l’argilaga, on sobreviu en peu una antiga caserna dels carabiners que vigilaven la costa, caserna que ja més sembla un element patrimonial afegit que un element construït per a ús humà. Al seu voltant trobarem unes dunes precioses amb les arenes emblanquides per restes de clòtxines. Allò més bonic de la serra d’Irta és poder observar el nostre litoral sense urbanitzar.
El nom d’Irta prové d’un poblat àrab abandonat al segle XIV. Els àrabs foren els primers en cultivar les vessants i els seus bancals característics, aixecats amb pedra seca, una obra d’incalculable valor que ens ha restat en forma d’amfiteatre escalonat, treballat amb immens esforç, testimoni d’un món avui desaparegut.
La torre Badum, que domina els penya-segats propers a Peníscola, va ser construïda al segle XVI per a la vigilància de la costa davant les amenaces dels pirates turcs i barbarescos.
Caminant cap a l’inici del Parc Natural de la serra d’Irta des de Peníscola hi ha unes extenses urbanitzacions a sota de l’ermita de sant Antoni, la conca visual de la qual ha quedat demacrada per aquestos creixements urbanístics, així com per uns moviments de terra en el sòl forestal immediat a l’ermita. Aquestes urbanitzacions en part responen a l’efecte reclam de l’espai protegit, tal com passa al nord del P. N. del Cap de Creus o al voltant del P. N. del Montgó. En canvi si comenceu des d’Alcossebre (Alcalà de Xivert) gaudireu d’unes cales que estan a una distància relativament curta de la població, recomanable per a fer un passeig amb bici des d’on acaba l’asfalt, evitant així impactes innecessaris en aquest espai natural.
Curiosament la serra d’Irta no és el lloc on més plou del territori valencià, però és molt rica en aigües subterrànies com les que afloren per sota la serra cap al mar, a la platja de les fonts d’Alcossebre o al castell de Peníscola, on tenia residència Benet XIII, també conegut com el Papa Lluna. Començant per Peníscola, paga la pena la vista del tómbol i la seua fortalesa, imaginant el Papa Lluna abocat a alguna finestra de la muralla.
La costa està orientada en paral·lel a la serra, que és una de les darreres parts de la serralada Costanera Catalana, i es va originar al terciari amb uns plegaments que originaren un relleu molt accidentat que arriba directament al mar. Aquesta disposició front al mar fa que tinga nombrosos barrancs de molta pendent.
Tota la serra està fornida d’abancalaments antics, on es plantaven garrofers i oliveres segons ens conta Cavanilles a les seues observacions. Uns cultius de secà que avui en dia resten a l’oblit. Aquests usos històrics del sòl n’han condicionat el paisatge, amb abundants llenques abandonades i una vegetació castigada històricament per la ramaderia i els incendis, amb algunes pinedes.
Prop de la costa veurem la vegetació adaptada a la proximitat de l’aigua del mar: l'endemisme Limonium cavanillesii, fonoll marí, la rosella marina... Plantes que per la proximitat als matolls s’aniran mesclant amb el llentiscle, l’olivera silvestre, el pi blanc i el margalló, que amb les curioses formes ondulades que observarem a la màquia, es defenen de les partícules de sal que va esguitant-los el mar.
El potencial de la vegetació en aquesta serra està relacionat amb les precipitacions horitzontals, donat que la presència del mar afegeix un grau d’humitat que a través de boires, rosades i humitat condensada en general millora les possibilitats de la vegetació.
Per albirar aquest potencial en algun racó de la serra, us recomane que observeu l’entorn de les barrancades que hi baixen, plens d'arboços, marfulls, llentiscles enormes, amb ull de perdiu i lligabosc que ho nuguen tot. Unes raconades humides plenes plantes de fulla gran i llustrosa, adaptada a la humitat i poc característica del Mediterrani. L’albaida, que apareix en algunes part per la presència de margues als sòls, domina el paisatge visual si la trobem en floració.
El valor més gran que té la Serra d’Irta és el seu paisatge lliure d’elements humans. A escassos kilòmetres de Peníscola trobarem la platja de l’argilaga, on sobreviu en peu una antiga caserna dels carabiners que vigilaven la costa, caserna que ja més sembla un element patrimonial afegit que un element construït per a ús humà. Al seu voltant trobarem unes dunes precioses amb les arenes emblanquides per restes de clòtxines. Allò més bonic de la serra d’Irta és poder observar el nostre litoral sense urbanitzar.
El nom d’Irta prové d’un poblat àrab abandonat al segle XIV. Els àrabs foren els primers en cultivar les vessants i els seus bancals característics, aixecats amb pedra seca, una obra d’incalculable valor que ens ha restat en forma d’amfiteatre escalonat, treballat amb immens esforç, testimoni d’un món avui desaparegut.
La torre Badum, que domina els penya-segats propers a Peníscola, va ser construïda al segle XVI per a la vigilància de la costa davant les amenaces dels pirates turcs i barbarescos.
Caminant cap a l’inici del Parc Natural de la serra d’Irta des de Peníscola hi ha unes extenses urbanitzacions a sota de l’ermita de sant Antoni, la conca visual de la qual ha quedat demacrada per aquestos creixements urbanístics, així com per uns moviments de terra en el sòl forestal immediat a l’ermita. Aquestes urbanitzacions en part responen a l’efecte reclam de l’espai protegit, tal com passa al nord del P. N. del Cap de Creus o al voltant del P. N. del Montgó. En canvi si comenceu des d’Alcossebre (Alcalà de Xivert) gaudireu d’unes cales que estan a una distància relativament curta de la població, recomanable per a fer un passeig amb bici des d’on acaba l’asfalt, evitant així impactes innecessaris en aquest espai natural.
Gaudeix de qualque mesura de protecció efectiva? No deixeu que ho espenyin. Salut. JV