.png "English"){kind=small}
Aquest apunt ve arran d'una notícia que vaig llegir a l'Avui aquest dilluns proppassat, però no l'escric fins avui, ja que ahir vaig anar a veure la segona pel·lícula de la saga Millennium. Abans de res he de dir que n'he llegit les tres novel·les i n'he vist les dues primeres pel·lícules. Les novel·les em van agradar molt, són peces d'una enginyeria literària molt elaborada: una multitud de personatges, de trames i de situacions on tot queda perfectament lligat i travat, sense cap cap per lligar. Si es vol dir així, l'estructura és d'una racionalitat desapassionada i freda, malgrat que els personatges són psicològicament complexos, la qual cosa vol dir que dubten i a vegades actuen de manera contradictòria amb els seus propis ideals. Tot aquest conglomerat fa que les novel·les siguin una construcció arquitectònica esplèndida. Les pel·lícules en són una traducció força fidel, escurçada per força, amb elements simplificats o directament omesos. Estan ben fetes i defugen les típiques pel·lícules de lladres i serenos americanes, precisament per l'originalitat dels personatges protagonistes.
Dit això, del que vull parlar és del que envolta el fenomen Stieg Larsson, concretament de la seva vídua. La història, que coneixia a mitges, és tan rocambolesca com patètica. Pels qui no la conegueu, resulta que com que en Larsson i l'Eva Gabrielsson no estaven legalment casats sinó només ajuntats, un cop mort ell, ella ara no té dret a cobrar ni una corona dels immensos fruits econòmics que estan donant els drets d'autor tant de les novel·les com de les pel·lícules d'en Larsson. Els guanys van a parar íntegrament als seus hereus legals: el seu pare i el seu germà, amb els quals feia temps que no es feia. I resulta que aquest fet ha escandalitzat mig món.
La vídua afirma que està arruïnada. M'imagino que es deu haver gastat els estalvis en advocats per mirar de cobrar alguna cosa del pastís, a la qual creu tenir dret. Vaig llegir en un reportatge a la revista Qué leer que aquesta senyora és arquitecta i que es guanya bé la vida. Així doncs, no és una pobreta que calgui auxiliar. Però tot i així, s'ha creat un grup de suport a internet que mira de recollir diners per “compensar” d'alguna manera la “injustícia” que ha originat el sistema legal suec. I per si això fos poc, resulta que entre un 5 i un 10% de les aportacions particulars vénen de l'àrea de Barcelona. Estic tan atònita davant de tanta estupidesa que tinc la necessitat d'expressar el rebuig que tot plegat em provoca.
1. El dret civil suec, com el de tants altres països, diu que una parella que no estigui legalment casada no té els mateixos drets que una que sí que ho estigui. Cadascú és lliure de casar-se o de no fer-ho, però tothom sap a quines conseqüències s'atén en cada cas. Normalment qui no es casa és perquè creu que des de l'Administració pública no n'han de fer res de la seva vida íntima, i decideix no formalitzar públicament el seu vincle amb la parella. En canvi, qui opta per fer un contracte amb la parella, també anomenat 'matrimoni', sap que contreu unes obligacions però que, a canvi, també obté uns drets, com és, per exemple, el de convertir-se en hereu de la parella en cas de defunció. A mi això em sembla la cosa més normal del món, i qui no vol casar-se, ja sap els drets que té i els que no té. No es pot voler anar a peu i a cavall alhora, Sra. Gabrielsson.
2. A Catalunya, fins fa poc, això era igual que a Suècia, però el govern socialista va decidir modificar-ho i equiparar una relació de parella no oficialitzada de més de dos anys amb un matrimoni. D'aquesta manera, haver conviscut dos anys amb una altra persona ja genera drets. Això em sembla completament inadmissible en tant que invasió flagrant de la intimitat de les persones. Qui no es casa ja sap per què ho fa. L'Administració no ens ha de venir a tutelar la vida privada, que ja som prou grandets! És absolutament aberrant.
3. Si la Sra. Gabrielsson vol gastar-se diners en advocats per canviar la llei sueca, ella sabrà què es fa, però això és voler anar a peu i a cavall alhora, i si ella havia viscut trenta anys amb en Larsson sense casar-se, per alguna cosa devien acordar-ho així. Segur que coneixien els avantatges i els inconvenients de viure ajuntats i prou. Ara no té dret a reclamar una cosa que legalment no li pertoca. La llei és igual per tothom. Si no, Suècia deixaria de ser un Estat de Dret.
4. El que ja és el súmmum de la cursileria més estúpida i ruca és el suport econòmic que se cerca des de la pàgina web www.supporteva.com. És una pàgina amb versions en anglès, francès, alemany, noruec, suec i espanyol. Ens informa de la quantitat que val el llegat de Larsson i fa un memorial de greuges del “calvari” que està patint aquesta senyora. Hi ha un lloc on ens indica quina quantitat hem de donar, en funció del grau d'enervament o irritació que ens provoqui aquesta “injustícia”. Crec que això és el més semblant a una extorsió feta des de l'estupidesa més carrinclona i idiota. I per si fos poc, la notícia de l'Avui deia que entre el 5 i el 10% de les aportacions vénen de l'àrea de Barcelona. Segur que són els mateixos que surten corrent a manifestar-se per la llibertat de Palestina i en canvi callen com a morts quan el que es reivindica és la llibertat de Catalunya. Els “pijoprogres” de Sant Gervasi, per entendre'ns.
salutacions ;-)
De qui eren i són les propietats de la parella? De qui són els pantalons i les xupes del Larsson?
La parella convivia sense contracte administratiu, però sembla evident que sí en tenien un privat i personal que a l'estat l'importa una merda. I és evident que ells ho sabien i eren conscients.
Si en vida del Larsson la parella compartia les propietats personals, perquè collons no tenen de compartir-les en la mort d'un d'ells?
L'estat suec no té res a fer amb les propietats comunals de la parella i està clar que les propietats del Larsson són de la seua parella.
I també està clar que quan un hom no es casa administrativament, en qualsevol cas, és perquè no està d'acord o no accepta el tràmit administratiu i les seues conseqüències i per tant ara cap no pot apel·lar a les lleis que s'en deriven d'un acte administratiu que, sembla evident, conscientment no s'ha volgut fer.
No vaig a enviar-li ni un euro a l'Eva, ara, estic convençut que per cobrar el que no és seu els cabrons del pare i el germà hauran fet una reclamació emparant-se en la llei que el seu fill i germà no acceptava.
I també està clar que si foren dues persones decents renunciarien en favor de l'Eva.
"quan un hom no es casa administrativament, en qualsevol cas, és perquè
no està d'acord o no accepta el tràmit administratiu i les seues
conseqüències i per tant ara cap no pot apel·lar a les lleis que s'en
deriven d'un acte administratiu que, sembla evident, conscientment no
s'ha volgut fer"
En això estàs d'acord amb el que dic jo i en canvi et contradius amb el que afirmes més amunt:
"La parella convivia sense contracte administratiu, però sembla evident
que sí en tenien un privat i personal que a l'estat l'importa una merda. [...] L'estat suec no té res a fer amb les propietats comunals de la parella
i està clar que les propietats del Larsson són de la seua parella."
Jo em reafirmo en allò que fa referència al fet d'atenir-se a les conseqüències, tant de l'acte de casar-se com del de no casar-se. I si hom opta per no casar-se, llevat que no hi hagi testament (figura molt important que si s'hagués fet ara no hi hauria tot aquest embolic), els béns van a parar als hereus que el dret civil que regeix cada país considera que ho són.
(En la llei testamentària espanyola l'Eva no hauria aconseguit més que la tercera part de lliure disponibilitat, les altres dues, la legítima i la millora haurien estat pels hereus "legals". Així doncs, el testament hauria servit de poc)
(En la llei testamentària espanyola l'Eva no hauria aconseguit més que la tercera part de lliure disponibilitat, les altres dues, la legítima i la millora haurien estat pels hereus "legals". Així doncs, el testament hauria servit de poc)