.png "English"){kind=small}
La setmana passada vaig anar a veure la darrera pel·lícula de Woody Allen, “Whatever works”, traduïda en castellà com “Si la cosa funciona”. He de confessar que sóc una fan del director de Nova York però això no m’impedeix ser crítica amb allò que no me n’agrada. De fet, és tanta l’admiració que li tinc, que no vaig voler anar a veure la penúltima pel·lícula que va fer, aquella que passa a Barcelona i que té un títol ridícul, per por d’una decepció que me’l fes caure del pedestal on el tinc posat.
Fet aquest aclariment, voldria parlar sobre la darrera pel·lícula. Tenia ganes de veure el nou film de Woody Allen i aquest darrer me l’havien recomanat enfervoridament, de manera que vaig anar al cine amb força expectació. No diré que en vaig sortir decebuda, però sí que m’agradaria apuntar algunes coses que em van deixar perplexa. Suposadament, el fil argumental de la pel·lícula gira al voltant de l’atzar, de les casualitats que ens depara la vida, tal com ens ho explica el protagonista, que no per atzar (valgui la redundància) és físic. El dilema, tant en ciència com en filosofia, entre l’atzar i la necessitat, és més vell que l’anar a peu.
La vida és una successió d’atzars o està predeterminada, és a dir, hi ha fatalisme? Sobre aquest tema hi han divagat molts filòsofs. Els grecs, per exemple, eren fatalistes, especialment els estoics, i això queda reflectit en les tragèdies, on els personatges estan marcats, de començament a final, per la força del destí (no té ressonàncies operístiques). El destí tot ho mena, fins i tot els Déus. És per això que en la mitologia grega hi ha tres personatges, les Moires (Làquesis, Àtropos i Cloto –i per cert, recordo que la princesa vienesa amb qui Curial és infidel a Güelfa es diu precisament Laquesis), que encarnen el destí, la fatalitat, temuda tant pels déus com pels homes. No sé si ens posa més nerviosos l’atzar (la vida és contingent, és com és però podria ser d’una altra manera), perquè ens dóna llibertat però ens exigeix responsabilitat, o bé la necessitat (la fatalitat, la predeterminació de les coses, el destí ja escrit).
Fet aquest excurs filosòfic, m’endinso en allò que ateny a la pel·lícula de Woody Allen. La història narra la vida d’uns personatges que es troben, s’enamoren, es desenamoren, canvien de parer i fins i tot d’estil de vida, de manera “atzarosa”. Aquest és el plantejament que fa el protagonista, diu que tot es redueix a una successió d’atzars i que cal ser al lloc oportú al moment oportú. Veient la pel·lícula , qualsevol s’adona que totes les accions que hi tenen lloc no són de cap manera atzaroses, sinó que sembla més aviat un teatrí de titelles amb algú que mou els fils per darrere. Certament, els diàlegs són bons, brillants, però la història és tan rodona que esdevé completament inversemblant i estrafeta, i a part, a mi em va semblar massa ensucrada. Si no fos de Woody Allen seria una comèdia romàntica com una altra (els diàlegs la’n farien diferent, però).
A mesura que va avançant la història les relacions entre els personatges es fan més complexes, i van apareixent personatges nous. Com que al final tot, absolutament tot, queda resolt, un queda amb la impressió que en tan poc temps és impossible resoldre tantes situacions. Què li passa a Woody Allen? Té horror vacui i no pot deixar cap cap per lligar? Té la necessitat de col·locar de manera feliç tots els personatges? Penso que la grandesa dels diàlegs –fan pensar molt, si un s’hi entreté– no s’adiu amb la història, que va esdevenint més i més inversemblant, i alhora previsible, a mesura que avança la pel·lícula.
En resum, és un film simpàtic, divertit i entretingut, amb uns diàlegs àcids i brillants, però amb una història que, si bé al principi és interessant, a mesura que va avançant va fent figa perquè tot es fa molt previsible. Però no deixes de sortir del cinema amb un somriure als llavis, cosa que sempre és una sensació agradable, especialment per qui passi una maltempsada.
