Mai no m’ha agradat Halloween. Amb una festa tan nostrada com Tots Sants –i la Castanyada, a Catalunya-, em costa fer-me a la idea d’haver de celebrar aquesta pantomima del terror perquè va inclosa en el meu salari. Però ser professora d’anglès té les seues pegues –poques, però en té. I aquesta és una d’elles. Estic condemnada a repartir caramels, somriures i caretes de personatges funestos durant els pròxims 35 finals d’octubre de la meua vida.
La globalització hi té molt a vore, en aquesta expansió –plaga, en diria jo- de la castanyada americana. Però també qüestions climàtiques; aquests dies en què les partides de pilota valenciana a l’hora del pati es traslladen al porxo perquè al trinquet hi fa una calor nuclear, no em puc imaginar a cap valent embafant-se acastanyes i boniatos torrats.
Halloween ha arribat amb força a Orba, degut possiblement a l’empelt anglés que corre encada carrer del poble. A una setmana per a la festa s’havien multiplicat com a bolets les publicitats anunciant festes de Halloween (pronunciat Kalouín pels autòctons, que la fonètica anglesa és molt sofrida). A classe, com no podia ser menys, també l’hem celebrat –d’una manera més íntima i menys espectacular: mirant una pel·lícula de terror-. Almenys m’he relaxat uns minuts observant com els pilotaris més valents de la classe s’estremien en les cadires tot cridant a la vista d’una bruixa malvada de sèrie B. No els agafa tanta por quan els dic que tenen examen. Alguna cosa hauré de fer. Potser disfressar-me de bruixa?
Com tota celebració d'aquesta mena, Halloween no és més que una festa importada amb l'objectiu que consumim.
A mi tampoc no m'agrada aquesta globalització de la cultura. No m'agrada que acabem menjant, celebrant les mateixes coses, o veient les mateixes pel·lícules, o escoltant la mateixa música a tot el món; perquè al remat són les indústries i el capital multinacional qui s'acaba imposant, i les pròpies tradicions les que acaben per anar desapareixent, a poc a poc. Això ho trobe empobridor. No vull que tothom parle anglès, bega coca-cola, menge hamburgueses i celebre halloween. M'agrada la diversitat i la multiculturalitat.
Per això, si no t'agrada, no hauries de celebrar halloween. Jo done algunes classes d'espanyol, i no per això em veig obligat a celebrar el dia de la Hispanitat.
I que a casa nostra només fa quatre dies que hem oblidat el "Dia dels morts" per celebrar el "Dia dels sants" (demana-ho a ta mara o àvia).
No veig que sigui gaire complicat intentar enllaçar la nostra tradició del "Dia dels morts" (la gent encara va als cementiris) amb la que ens retorna de les colònies americanes.
Altra cosa és si ens entestem en oblidar les NOSTRES PRÒPIES TRADICIONS celebrant només la tardor o l'actual teoria cristiana de "Tots els sants" (els no sants que es fotin) i insistim en que la mort no s'ha de commemorar.
Criticar "Halloween" em sembla una "boutade" d'urbanites. Fa menys de quaranta anys que els pagesos catalans van deixar de cultivar carabasses per donar de menjar al bestiar (això si, molt celebrar els bolets), fa menys de quaranta anys que tots els nostres pobles tenen enllumenat als carrers (abans, la por dels infants al passejar al capvespre era mítica)...
Resumint: "Halloween" és la nostra tradició. Qui la vulgui canviar ja cal que s'espavili a donar més bones raons que criticar-ne el fet de que sigui més viva a Amèrica que no pas aquí.
Efectivament, Halloween -derivació de All Hollow's Even-, és la vesprada de tots els sants. Però si estàs en contacte amb el jovent, més que cap caire de celebració de les arrels -dels morts-, sabràs que Halloween s'ha convertit en una mena de "festa del terror", on el que compta és passar por. I no veig que això tinga res a vore amb el significat que les matriarques de ma casa els dónen a aquesta festa. La relació del terror amb Tots Sants és el que no m'agrada; perquè no m'agrada el terror, i perquè no té res a veure amb honrar els nostres avantpassats.
Pel que fa a les carabasses, ací afortunadament en contiuem cultivant, i a casa en tenim una caterva, que desdejunem tots els dies torradetes al forn. En aquest sentit, potser siga la carabassa l'únic element que em resulte familiar de la festa de Halloween. Això, i el record que guarde del Halloween que vaig passar als Estats Units.
adults, honorar els avanpassats, però per als infants sempre han estat contes de
por (allà i aquí).
Arreu, fer por als infants és un joc d'adults.
Molts dels nostres contes més tradicionals juguen amb les seves pors (por al llop, a perdre's, a una mala madrastra...)
Que la infantilitzada economia de l'entreteniment nordamericana hagi jugat fort amb aquestes pors, no es pas lluny del que han fet els nostres escriptors de contes d'infants. La por a perdre la mare del Bambi d'en Disney no queda pas tan lluny del Hänsel i Gretel o la Caputxeta Vermella.
Puc entendre que no t'agradi això de fer por als infants (o de fer-ne negoci), a mi tampoc m'agrada. Però veig ben difícil d'evitar-ho en una societat on l'entreteniment forma part dels interessos diaris.
I clarament, no veig que "Halloween" sigui una tradició tan aliena com dius.
Gràcies.