LA FAM I LA HISTÒRIA
La història de la cuina, com ha
explicat l' historiador italià Massino
Montanari, és feta de la pulsió entre la fam i l' abundància. La fam d'
unes èpoques, les vaques grasses de les altres. Però també la fam del poble i
l' opulència dels rics. Per entendre la història de la cuina catalana cal tenir
present que, sovint, només coneixem - particularment pel que fa als receptaris,
i referir-nos sobretot a l' Època d' Or, l' Edat Mitjana - la cuina dels rics i
classes altes, amb un sistema alimentari que no hem de confondre amb el de les
classes populars. Però això passa en totes les èpoques. Durant el Barroc, la
fam, el bandidatge i els males collites van juntes, com ho expliquen les
emotives memòries d' un pagès de l' Alt Empordà, publicades per la Maria Àngels Anglada. Una enorme escriptora, que gràcies a la Vilallonga és recordada sempre-.
Un dels punts àlgids de la relació
entre fam i nació és l' episodi de al Guerra dels Segadors, una revolta que
comença, entre altres, per motius alimentaris. L' antiga lletra de Els
Segadors- l' actual himne nacional de Catalunya-, bastida sobre una balada
amorosa, és ben explícita i, fins i tot simbòlica, en contraposar la grassa
abundància i l' arrogància de les tropes castellanes i la carestia i fam dels
pagesos:Lo pa, que no era blanc/Deien que era massa negre:/El
donaven als cavalls/Sols per assolar la terra/El vi, que no era bo,/N`engegaven
les aixetes/El tiraven pels carrers/Sols per a regar la terra”. Una lletra
encara més punyent i explícita que l´oficial. Ara que celebren l´aniversari de
l óminós Tractat dels Pirineu, mitjançant el qual Espanya va entregar a l
escorxador- França, la part més significativa del país, decapitant-lo, és un
acte sanguinari que no ha sofert cap país d’ Europa. I encara hi ha il.lusos
(per no dir una altra cosa). que diuen que a Espanya hi estem bé!Com a mínim no
saben ni un borrall d’ història, o, simplement, tenen mala fe.
Durant generacions, els valencians,
per a consolar-se d' un fet o una situació difícil, han dit l' expressió "més se perdé en
Almansa"....Això no es refereix pas als embussos de carretera, ben
enutjosos, que sovint es produeixen en aquesta vila d'Albacete, clau en la
comunicació per carretera, sinó amb l' exercici patriòtic, inconscient ja,
d'una memòria de què aquí hi va tenir
lloc, un 25 d' abril de 1707, la batalla d' Almansa que va suposar , dins
l'anomenada Guerra de Successió, la definitiva conquesta de València - i la
resta dels Països Catalans- per part d'Espanya. O sigui, la pèrdua de la
sobirania i les llibertats nacionals, i, successivament, de la llengua i molts
elements de les cultura, els costums, el dret i la tradició propis, amb la
imposició - o, si voleu "encuentro", com diu un rei parent d’ aquell
botxí,- de l' idioma de Castella.Les terribles grapes d’ Espanya arriben fins
al cpm virtual: al facebok, on hi meno una intensa activitat amb amics de tot
el món, no hi puc posar que són d’ un país anomenat Catalunya, mentre que si ho
poden fer els escocesos, els ga.lesos o els quebequesos. Espanya ens ha robat
la memòria, la identitat, la llengua i fins i tot el nom. No som presents al
mapa, i l’únic consol que ens queda és dir que som de Barcelona.
