joaquimvilarnau |
dijous, 29 d'octubre de 2009 | 14:33h
Ha saltat la notícia. No sé com ha pogut passar per alt a la majoria de diaris però per sort, El País, garantia de solvència, n'ha estat al cas i ens informa. No ho han volgut posar en portada perquè els altres diaris no els copiïn però la informació, que és el més important, hi és. Senyores, senyors, el nou pop en català no està subvencionat. Felicitats a l'autor de l'article, un tal Xavi Sancho, que com a bon periodista s'ha documentat ampliament per escriure la seva crònica tot consultant fonts tan fiables com la wiquipèdia i a autòritats en el gènere com l'ínclit Sabino Méndez, un dels impulsors de Ciutadans, uix perdó, Ciudadanos.En principi, l'article és per parlar del documental The new Catalan
song i per extensió, de la nova fornada de grups de pop que canten en
català. Suposo que deu voler parlar de la generació que abanderen
Refree, Guillamino, Mishima, Mazoni, Antònia Font, Manel, El Petit de
Cal Erill… A l'hora de la veritat, però, només apareixen dos noms de
manera recorrent (Manel i Antònia Font) i un tercer citat de passada
(Mishima). Això sí, de passada, com qui no vol la cosa, carrega contra
tota la generació dels 90 des de Sopa de Cabra a Obrint Pas. No em puc
estar de reproduir algun fragment d'aquest pamflet pseudoperiodístic:
"Vale, los noventa nos dieron el discman, Cindy Crawford y Massive
Attack, pero tampoco es para tanto. Para esta gente, sí. A ellos les
dieron rock catalán subvencionado, al dictado de las instituciones,
musicalmente inane, un napalm sociocultural. Para Sabino Méndez, el
Juan Marsé del rock barcelonés (y autor de las canciones más célebres
de Loquillo y los Trogloditas), el boom de Sopa de Cabra o Els Pets y
su catarsis en 1991 (cuando 24.000 personas se reunieron en el Palau
Sant Jordi para pedir selecciones de dominó catalanas, subvenciones a
la butifarra del Perol, el Nobel para Baltasar Porcel y, bueno,
escuchar el Boig per tu de Sau, otorgándole a aquel tema de amor
convencional una carga política que ni toda la discografía de Billy
Bragg) "nació como una operación promocional apoyada por el poder
autonómico de la derecha de Pujol a través de TV3"."
No faré m'allargaré en comentaris perquè tot és sobrer. Parlar d'un documental sobre el pop català del segle XXI i dedicar més espai a carregar-se la generació dels 90 només es pot entendre si ho fa un indocumentat o la mala fe. Si a més hi sumem una darrera frase –" Cuentan los libros de historia —incluso lo dice la Wikipedia, para que los más posmodernos se fíen del dato— que la primera canción de rock en catalán se titula Ciutat podrida y fue obra de un grupo punk con nombre castellano, La Banda Trapera del Río"– ja queda clar que són les dues coses juntes. No sé si Sancho ha llegit algun llibre en sa vida, el que segur que no ha llegit és cap llibre d'història de la música en català. Ni tan sols les revistes musicals espanyoles de referència, que han consagrat reiteradament el disc Dioptria de Pau Riba -de 1969!– com el primer disc de rock fet a l'Estat espanyol. Com a mínim, l'article ens deixa el bon gust de les encertades paraules de Guillem Gisbert, que parla sense embuts i sense complexes des de Catalunya estant. També hi ha l'opinió de Joan Miquel Oliver, que opina sobre el nacionalisme sense que vingui gaire a tomb. Coneixent Oliver, entenc les seves paraules però estic segur que hi ha una part de la conversa que no surt a l'article. O fins i tot, una part de la conversa que l'entrevistador ja no va gosar ni plantejar.
Per veure l'article d'El País clicka aquí
Ser modern i cantar en català
Un apunt final de poques ratlles sobre la sèrie del moment, Arròs covat, que el canal 33 emet clandestinament i que és més fàcil seguir a través d'internet. Els protagonistes viuen a Barcelona, són moderns i parlen en català, tot i que poc acadèmic però això són coses de la modernitat. El que més sobta és que la música de la sèrie –com a mínim els vuit primers capítols– és en castellà o anglès. No es pot ser modern i escoltar música en català, es veu. Complexos provincians que es canalitzen a través de la televisió pública catalana. Només hi ha un moment en un capítol en que es canta en català: per caricaturitzar la dificultat d'obtenir crèdits. Es fa amb traç gruixut –és una caricatura– i amb la música de "Los pajaritos" de l'inefable María Jesús y su acordeón. La música de debó, en espanyol i anglès. Quin país, mare meva…
No faré m'allargaré en comentaris perquè tot és sobrer. Parlar d'un documental sobre el pop català del segle XXI i dedicar més espai a carregar-se la generació dels 90 només es pot entendre si ho fa un indocumentat o la mala fe. Si a més hi sumem una darrera frase –" Cuentan los libros de historia —incluso lo dice la Wikipedia, para que los más posmodernos se fíen del dato— que la primera canción de rock en catalán se titula Ciutat podrida y fue obra de un grupo punk con nombre castellano, La Banda Trapera del Río"– ja queda clar que són les dues coses juntes. No sé si Sancho ha llegit algun llibre en sa vida, el que segur que no ha llegit és cap llibre d'història de la música en català. Ni tan sols les revistes musicals espanyoles de referència, que han consagrat reiteradament el disc Dioptria de Pau Riba -de 1969!– com el primer disc de rock fet a l'Estat espanyol. Com a mínim, l'article ens deixa el bon gust de les encertades paraules de Guillem Gisbert, que parla sense embuts i sense complexes des de Catalunya estant. També hi ha l'opinió de Joan Miquel Oliver, que opina sobre el nacionalisme sense que vingui gaire a tomb. Coneixent Oliver, entenc les seves paraules però estic segur que hi ha una part de la conversa que no surt a l'article. O fins i tot, una part de la conversa que l'entrevistador ja no va gosar ni plantejar.
Per veure l'article d'El País clicka aquí
Ser modern i cantar en català
Un apunt final de poques ratlles sobre la sèrie del moment, Arròs covat, que el canal 33 emet clandestinament i que és més fàcil seguir a través d'internet. Els protagonistes viuen a Barcelona, són moderns i parlen en català, tot i que poc acadèmic però això són coses de la modernitat. El que més sobta és que la música de la sèrie –com a mínim els vuit primers capítols– és en castellà o anglès. No es pot ser modern i escoltar música en català, es veu. Complexos provincians que es canalitzen a través de la televisió pública catalana. Només hi ha un moment en un capítol en que es canta en català: per caricaturitzar la dificultat d'obtenir crèdits. Es fa amb traç gruixut –és una caricatura– i amb la música de "Los pajaritos" de l'inefable María Jesús y su acordeón. La música de debó, en espanyol i anglès. Quin país, mare meva…
Franco va prohibir el català.
El diari El País, l'està matant a calúmnies
Ha matat l'anima dels catalans socialistes del psc_PSOE
Els "nous catalans" ens han enganyat: Són espanyols que estan colonitzant Catalunya.
Els vam acceptar a casa nostra com a "nous catalans" i n'hi ha que se n'han fet dignes, però....n'hi ha molts que són "xarnegos" ( gent desintegrada i malalta de castellanisme espanyolista)
Del rock català aquesta gent només en coneixen el nom. Era molt fàcil menystenir el moviment amb la fama que van crear els mateixos crítics parlant de grups nodrits per subvencions de la Generalitat. Ara es veu que no tenen pebrots per discutir la genialitat de bandes com Manel o Antònia Font, que es fiquen més aviat poc en política, i els cauen, per això mateix, més simpàtics. Que obrin els ulls, que hi ha molta gent que fa anys i panys que llança un disc memorable rere un altre, i no són poques les bandes que van sorgir per aquella època -o abans- i continuen oferint el seu talent a qui no està carregat de prejudicis gairebé racistes i gosa escoltar-se'ls.
Estic més que fart d'haver de suportar aquesta merdota i crec que no sóc l'únic. Ells seran tot el "no-nacionalistes" que vulguin, però crec que això sí que és una imposició en tota regla. A més, les emisores públiques emeten més aquesta merda que no pas música internacional (i molt menys de catalana, esclar)... això sí que és subvencionar. Subvencionar i promocionar.
No creieu que seria convenient muntar ja una campanya forta en aquest sentit ? Es tracta de salut. I és que s'ha demostrat que haver d'escoltar certes cançons en contra de la voluntat pròpia, és una eina eficaç de tortura.