Un cop d'ull al comptaquilòmetres, potser en una parada de semàfor, provoca tota mena de càbales. [...]
39393... No es pot negar que és una xifra bonica, una singular combinació de cap-i-cua i de quadrats. I ja és curiós que els ulls s'hi hagin aturat abans que les rodes hagin recorregut els breus mil metres que li donaran vida.
Potser no és casualitat. Potser és el signe d'alguna cosa. És clar: segur que la xifra, i l'atzar d'haver-la vista, contenen algun missatge ocult. Però quin deu ser el signe? Quin el missatge?
Aquests interrogants, o d'altres de ben pròxims, es succeeixen. Mentrestant, no gaire estona després, la combinació de tresos i nous ja ha estat desdibuixada per la successió implacable de les distàncies.
Arribes. Entres a casa. Tot sembla en ordre. I l'esquitx d'enigma queda quiet, silent, absurd com és, fora, altra vegada invisible, dins l'engranatge prosaic que mesura l'espai tangible que recorres.
Potser no és casualitat. Potser és el signe d'alguna cosa. És clar: segur que la xifra, i l'atzar d'haver-la vista, contenen algun missatge ocult. Però quin deu ser el signe? Quin el missatge?
Aquests interrogants, o d'altres de ben pròxims, es succeeixen. Mentrestant, no gaire estona després, la combinació de tresos i nous ja ha estat desdibuixada per la successió implacable de les distàncies.
Arribes. Entres a casa. Tot sembla en ordre. I l'esquitx d'enigma queda quiet, silent, absurd com és, fora, altra vegada invisible, dins l'engranatge prosaic que mesura l'espai tangible que recorres.
