Aquest cap de setmana representàvem al teatre del Círcol de Badalona dues úniques representacions de l'obra Pels pèls (Shear madness), de Paul Pörtner. Jo hi feia un dels papers. Ha estat el resultat de dos mesos de molta feina i de molts nervis que, com sovint es diu, han valgut la pena.Call it the blues - Elton John
A finals de juliol ens despedíem alguns amics amb motiu de les vacances. Alguns de nosaltres saludàvem amb un mà mentres amb l'altre subjectàvem una pila de folis espiralats. Tot aquest text... pel setembre? El director, en Xavi Carreras, ho havia deixat molt clar. Claríssim. Si no se sabia no s'assajava. I el mes d'agost aquella pila de folis que feia por va passar a ser una companya inseparable. Anava a tot arreu on anàvem. I així va ser. Fins al final. Ahir diumenge encara la duiem penjada de la bossa o entre el braç i i un costat de la caixa toracica. Amb el tema dels personatges cadascú va agafar el seu sistema. Jo ho vaig tenir relativament fàcil. Per al meu personatge no hi havia rès millor que observar i fixar-me bé en els meus companys de feina de l'Hotel Krugüer, on ja no treballo.
La veritat és que ha estat tot un repte fer aquesta obra. Per a quasi tothom però en diferent grau. En 23 assajos de dues hores hem estrenat l'obra, però m'atreviria a dir que cadascú hi ha dedicat no menys de 100 hores més, estudiant, preparant el seu personatge, fent-se fer fotos, mirant-se el vestuari... El director, que s'ho ha currat molt, molt, molt, ha aconseguit envoltar-se d'un equip de gent treballant a nivell gairebé professional. I tot plegat per dues funcions, uns quants aplaudiments (que en aquesta ocasió, modèstia a part, han estat molts) i, això sí, una satisfacció inmensa. I rès més? Doncs... segur que cadascú té les seves motivacions extres i pròpies. A mi m'agrada fer teatre. A més a més em va bé, crec. O potser no. A saber. I algo d'egolatria suposo que també hi deu haver. Si no, perquè ens agrada ensenyar-nos? Perquè ens agrada que ens mirin? El què passa és que a mi, com a tants d'altres, m'agrada que em mirin quan faig d'algú que no sóc jo. Jo sol, sense màscara, estic desarmat i desprotegit. Per sort però, cada dia, poc a poc, n'estic aprenent, mica en mica. I aviat seré un hipocrita, com la majoria. I ja podré dir que sóc actor, encara que no ho sigui. I llavors només hauré d'anar en compte de no dir segons què a segons qui, de guardar-me de dir el què penso, de fer la rosca al meu director d'una manera superlativa però sense que es noti massa, de fer-li creure que és més llest del què es pensa, de mostrar-me servil, dòcil i lleuger. Bé, tot això suposo que amb la hipocresia m'anirà sortint. No deu ser tant difícil si a la majoria li surt tant bé.
No sé si he perdut la xaveta.
Ei! Que hi ha actors i actrius que, a més d'actrius i d'actors, semblen persones. No voldria posar-los tots al mateix sac. Hi ha molt bona gent, com a quasi tot arreu.
La veritat és que ha estat tot un repte fer aquesta obra. Per a quasi tothom però en diferent grau. En 23 assajos de dues hores hem estrenat l'obra, però m'atreviria a dir que cadascú hi ha dedicat no menys de 100 hores més, estudiant, preparant el seu personatge, fent-se fer fotos, mirant-se el vestuari... El director, que s'ho ha currat molt, molt, molt, ha aconseguit envoltar-se d'un equip de gent treballant a nivell gairebé professional. I tot plegat per dues funcions, uns quants aplaudiments (que en aquesta ocasió, modèstia a part, han estat molts) i, això sí, una satisfacció inmensa. I rès més? Doncs... segur que cadascú té les seves motivacions extres i pròpies. A mi m'agrada fer teatre. A més a més em va bé, crec. O potser no. A saber. I algo d'egolatria suposo que també hi deu haver. Si no, perquè ens agrada ensenyar-nos? Perquè ens agrada que ens mirin? El què passa és que a mi, com a tants d'altres, m'agrada que em mirin quan faig d'algú que no sóc jo. Jo sol, sense màscara, estic desarmat i desprotegit. Per sort però, cada dia, poc a poc, n'estic aprenent, mica en mica. I aviat seré un hipocrita, com la majoria. I ja podré dir que sóc actor, encara que no ho sigui. I llavors només hauré d'anar en compte de no dir segons què a segons qui, de guardar-me de dir el què penso, de fer la rosca al meu director d'una manera superlativa però sense que es noti massa, de fer-li creure que és més llest del què es pensa, de mostrar-me servil, dòcil i lleuger. Bé, tot això suposo que amb la hipocresia m'anirà sortint. No deu ser tant difícil si a la majoria li surt tant bé.
No sé si he perdut la xaveta.
Ei! Que hi ha actors i actrius que, a més d'actrius i d'actors, semblen persones. No voldria posar-los tots al mateix sac. Hi ha molt bona gent, com a quasi tot arreu.
Enhorabona