Anit vaig estar a “Aixàtiva” que diria ell. Al Gran Teatre de Xàtiva, a rebentar de bona gent que el van rebre amb una ovació que va retrunyir més que una mascletà (“Com es nota que estic a casa!”), en la presentació mundial del segon disc de Pep Gimeno “El Botifarra” “Te’n cantaré més de mil” continuació natural del seu primer disc “Si em pose a cantar cançons”, el concert d’un patriota, d’una persona que s’estima el país, la gent, la cultura i la tradició com poques voltes he vist, com m’agradaria estimar-les a mi, amb desimboltura, amb bonhomia, amb la sornegueria més valenciana que heu vist mai, però amb respecte, noblement, i amb una estima fina i còmplice.
Els dos discs, i els que de ben segur vindran, són el producte d’un immens treball d’investigació de les nostres fonts orals a la comarca de
de cada poble, de cada llogaret de la seua comarca: Elvira
Navarro, La Roda;
Pep “presentava” les cançons amb xicotetes rondalles i succeïts de la seua comarca, tots ells irreverents, provocatius o anticlericals
“Unes monges convidaren a figues un reverend
i el reverend diu que les figues millors
són les de les monges del convent”
I, com farcint-ho tot, la reivindicació natural d’una persona que s’estima la terra com se l’estima ell, amb la baixada d’un estendard amb la imatge del Borbó cap per avall (que va fer esclatar una de les múltiples ovacions de l’auditori) contraposada a un fragment del poema que Estellés dedica a Xàtiva:
“Seràs l’ocell i seràs la bandera,
l’himne fecund, del retorn de la pàtria,
tros esquinçat de l’emblema que puja”
Amb la cara ben alta!
Cantant-nos-en “més de mil”, El Botifarra se situa a l’alçada d’Espriu:
“Hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa”
A l’alçada d’Enric Valor, que espigolava entre la saviesa dels vells i va rescatar les Rondalles de la mort i de l’oblit.
El Botifarra, humilment, com correspon a un artesà, s’ha deixat ensenyar les més de mil cançons i romanços que, altrament, no coneixeríem i ens ha regalat una lliçó de dignitat i del que significa fer País.
Les cançons han estat triades a pols, et parlen del caràcter sibil·lí dels valencians:
“Quan passe pel teu carrer
sempre vaig mirant a terra
pa que ton pare no diga
que vaig a formar-li guerra”
Però ja sabem que en quan es descuide el pobre home... li formarà la guerra!
Hi ha atrevides actualitzacions de cançons tradicionals
“Dos alcaldes es barallen
per un hortet que tinc jo
per a fer xalets de luxe
i plantar-me un camp de golf”,
construïda a partir del popular: “Dos gallines es barallen per un poal de segó...” I t’ho fa saber, per si de cas no estableixes la sarcàstica comparació entre gallines famolenques i alcaldes atrafegats en allò d’omplir-se el pap i la butxaca.
També hi hagué lloc per als sentiments més tristos, el nostre folklore antigament també cantava a la mort, i la ballava.
“La mare i el pare ploren
no ploreu pel xiquet
que s’ha mort la criatura
i s’ha tornat angelet”
(Sort que anit ningú no es girà per veure els darrers seients de l’amfiteatre, els que ja topen amb la paret.) I Pep ens va fer saber que els nostres rituals, les nostres cançons eren més antigues fins i tot que el costum de soterrar en terra beneïda. Enterrar els albats darrere de la porta de casa : “açò ve del temps dels grecs”.
Una de les últimes cançons va ser
“Mira si he corregut terres
que he estat en Alfarrasí,
en Adzaneta i Albaida
en El Palomar i ací”.
Pep fa que el nostre país, la nostra terra semble immensa si en una comarca, o en dos, hi caben tantes cançons que en una nit no les pot acabar.
Precisament en aquesta cançó va ser on la parella de ballaors desplegaren tot el seu art de seducció i ens va atordir amb el seu ball. Com es pot ser tan sensual amb uns texans, un jersei blanc i unes espardenyes de careta? Primer amb uns vestits tradicionals, després dramatitzant La dansa del Vetlatori i finalment ballant la Malaguenya, aquesta parella va ser un dels millors complements de la nit.
La resta de la troupe
que ens va presentar anit tampoc té desperdici: Miquel Gil, la seua rondalla,
Lola Tortosa, (“i que re ben parida
estàs”, que li amollaren des del públic), el desplegament ahir de “
Els finals, els intents d’acomiadament, no deceberen tampoc: “Ja no sé què dir-vos, estic nerviós, no n’heu tingut prou? Què voleu que diga? Visca el raïm i visca la figa!”
Una nit memorable, un concert inoblidable.
Faig meua la lloança anònima: I que re ben parit que estàs, Botifarra!
TONI CUCARELLA
Aquest cap de setmana ha tingut un protagonista excepcional: Botifarra. La presentació del seu nou disc –Te’n cantaré més de mil– ha estat un terratrèmol, no pas dels qui somouen cases sinó emocions i sentiments. Magnífics els músics, magnífica Lola, magnífica la posada en escena de La Bicicleta Teatre, magnífics Toni Martínez Mollà i Raquel Langa, de luxe els convitas que li feren caliu, emotiu l’homenatge a Pep Martínez, versador i amic. I el Gran Teatre a pegar un pet, divendres i dissabte.
Però podria haver-hi hagut un altre protagonista. Per sort, qui ho volia s’ha quedat a bona nit: Alfonso Rus. Divendres va acudir al concert de Botifarra. Això després que en els dies previs s’havia posat en evidència la falta de suport de l’Ajuntament als artistes i entitats de la ciutat, tots els quals han de pagar una suma de diners important per fer ús del Gran Teatre. Botifarra també. Paguen els de casa, els de fora no, que actuen, cobren i se’n van. Alguns fins i tot cobren fotracades.
Així doncs, Alfonso Rus va acudir al concert de Botifarra. I allò estava a gom de gent que diuen aleshores i gairebé. La pregunta a fer-se és òbvia, crec: a què hi va anar Alfonso Rus? Perquè li interessa la música tradicional valenciana és evident que no, si a ell només li agrada aquella dels “guateques”. ¿Hi va anar per veure amb els seus propis ulls allò que afirmava la multitud, que s’hi havien esgotat les entrades i sense haver-ne de regalar, com fa ell? No crec que hi haguera anat a demanar disculpes per haver dit “gilipollas” i haver volgut rematar als qui diuen aleshores i gairebé, que allí n’eren un fum. No és Rus personatge capaç de disculpar-se: ell és dels qui en comptes de tancar ferides hi tiren sal i vinagre. Així doncs, a què hi va anar?
Potser a fer-se el “xulo”, a fatxendejar. A posar-se enmig dels qui ell considera enemics seus i refregar-los per la cara que el teatre és seu, que ell n’és l’amo. Però els més valents cauen de cul. Si per valentia fóra, més li hauria valgut haver anat al jutjat a declarar sobre els seus insults en comptes de buscar-se una argúcia covarda perquè li arxiven la causa. Mare, em cague!
També podria ser que hi haguera anat a buscar conflicte. La parròquia de mossèn Camps, amb tant de cas de corrupció amunt i avall, està triada d’ànim, solsidaº d’esperit. Necessita un poc de gresca que li alce la moral. I aquest suflé puja potent si saben fer-se víctimes de l’agressió d’un enemic polític. Potser això buscava Rus ficant-se a la boca del llop: una escridassada, un sacseig, alguns insults. Però no hi va haver la reacció que buscava –si la buscava–. Li feren un cas com un cabàs. Allí estava ell, com un gos sense amo, esperant que l’amotinaren, que l’aücaren, que l’aüixaren, que li digueren: gos, què fas? No li digueren ni mu. Va acabar-se el concert i es va quedar ell com un ou quan sua, i sense l’escama que potser buscava. I així, despagat, se’n va haver de tornar cap al cau amb la cua entre cames.
Levante-EMV, edició comarcal.