La consulta independentista d’Arenys de Munt ha tingut una minsa repercussió en l’àmbit polític valencià. I quan dic àmbit polític valencià no prenc en consideració l’habitual reacció histèrica i procolpista de l’espanyolisme oficial i majoritari (PSOE-PP) i les altres esquadres falangistes. En l’àmbit polític valencià, doncs, en general, hom ha manifestat un suport emocional ben bé incondicional.
A posteriori, però, han sorgit algunes veus crítiques. Tanmateix, ho són, de crítiques, amb el procés de noves consultes per a les quals, en alguns municipis, l’Esquerra Independentista ha proposat que la pregunta no circumscriga l’abast de la independència només a Catalunya sinó als Països Catalans. Aquestes veus que han clamat al cel provenen, en general, del blaverisme il·lustrat, que temen una nova ofensiva espanyolista, com si la primera que s’encetà fa anys haguera estat desactivada després de tantes renúncies. Planyen que cada vegada que hom esmenta els Països Catalans, al País Valencià creix l’anticatalanisme. És la hipocondríaca –per no dir-ne covarda– preocupació dels qui tenen por de morir vestits. Amb tot, no entenc la seua preocupació, si prou que s’esforcen a presentar-se arreu com a valencians no catalanistes, si fins i tot han acceptat la bandera blavera, la separació lingüística i la música de l’himno que pactaren els partits espanyols.
Tot i amb això compartesc el parer, per uns altres motius, però, que la pregunta dels propers pebliscits –dic la pregunta– cal circumscriure-la a Catalunya. També compartesc la idea, tot i no resignar-me a ella, que en aquests moments i en aquestes circumstàncies la independència de Catalunya no beneficiarà el País Valencià i la resta de territoris catalans. Tanmateix, no serà tant per una ofensiva espanyolista més furibunda encara, en particular contra el País Valencià, ans per la desafecció del nou estat independent.
Al meu entendre, la força moral i democràtica que ha assolit la consulta d’Arenys, i la que assoliran les noves consultes, rau en el fet que s’ha presentat com un objectiu “factible”. Mal que ens pese, però, incloure-hi els Països Catalans, projecte que tenim dissortadament “en bajoqueta” –i en contínua defecció–, provoca un efecte distorsionador, atès que decanta el procés més cap a l’emotivitat que no cap a l’objectiu polític. Cal insisitir en el procés centrat a Catalunya, preparar-lo com si aconseguir ara una majoria favorable fóra possible, perquè és la millor manera de forçar un resultat efectiu que col·loque Espanya contra la paret. Cal fer com si el procés haguera de tenir efectes legals “de debò”, perquè el resultat esdevinga de debò, és a dir, exigible. I llavors tindrem l’oportunitat de celebrar que almenys un dels nostres territoris ha aconseguit alliberar-se.
El desencís s’esdevindrà perquè una majoria política del Principat s’ha aconformat a tenir com a subjecte nacional només Catalunya i no pas els Països Catalans, fins i tot des de l’àmbit independentista. I al País Valencià, d’ençà que el blaverisme il·lustrat ha influït decisivament en l’acció política del BNV, amb el suport ideològic de Joan F. Mira i altres intel·lectuals valencians, el subjecte nacional i polític s’ha reduït a la “nació valenciana”. Uns i altres, per tant, s’aconformen a fer política per separat, per no irritar la bèstia espanyola (i la francesa). El seu projecte nacional, doncs, no són els Països Catalans. De fet, els temen quasi amb la mateixa intensitat que els espanyols els odien.
Per tant, diguem-ho clarament, que com més clars més amics: els Països Catalans existeixen, ara per ara, més com a nació sentimental que no com a nació política. Però cal avançar envers aqueixa necessària nació política. A tal efecte, ens cal cohesionar i enfortir l’imaginari propi que reflecteix el nostre punt de vista i els nostres interessos.
Cohesionar el nostre imaginari polític, econòmic, assenyalar els nostres propis punts de referència; enfortir l’imaginari mític, històric, lingüístic; fer rendible el nostre mercat cultural i fer influent el nostre àmbit d’opinió i d’informació. Hem de pensar els Països Catalans com a subjecte nacional, impulsar-lo, parlar-ne amb normalitat, i concretar-lo més enllà de la nació sentimental que debilita –perquè s’hi superposa i la suplanta– la nació política. Cal construir efectivament aqueix marc propi de referències, desenvolupar plantejaments polítics, formes d’organització, d’intercanvi, d’intercomunicació, sempre tenint en compte les circumstàncies de cada territori, sense callar res, sense maquillar res, sense ocultar res a l’armari, sense importar-nos les reaccions –sempre histèriques– dels espanyols, ni les veus acovardides –i còmplices de l’espanyolització cultural i política– dels regionalismes aïllacionistes. Cal pensar, i fer pensar als qui ara els defugen, des dels Països Catalans, i pensar el Països Catalans perquè deixen de ser abastracció sentimental i passen a ser concreció política, realitat política inqüestionable, irrebatible.
Seguir encara avui dia preguntant-nos si Països Catalans sí o no, si fou primer o l‘ou o la gallina, és una pèrdua de temps. El debat que hem de promoure és: Països Catalans: com els volem, com els concretem, com els construïm, com els fem imprescindibles. Aquesta és la tasca que cal fer perquè l’èxit del Catalunya no puga convertir-se en el fracàs dels Països Catalans. Cal tenir la seguretat que si una part pren el camí de la llibertat no abandonarà la resta sota les peüngles dels cavalls espanyols (i francesos).
Article publicat a L'ACCENT núm. 164
Vaig llegir aquest escrit a l'Accent i havia pensat de comentar-te algunes coses. Ara que l'has apropat, t'ho comento aquí.
Estic pràcticament d'acord amb tot plegat. També en la tendència a enfortir la nació sentimental per damunt de la política -una tendència arreu de la nació que evita encarar amb fermesa l'opressió nacional-, i a amagar-se darrere de les opcions "fàcils".
També comparteixo -i després del darrer Aplec del Puig, encara més- que "seguir encara avui dia preguntant-nos si Països Catalans sí o no, si fou primer o l‘ou o la gallina, és una pèrdua de temps". I que allò que cal és fer, actuar, construir, normalitzar...
Només sento una discrepància important en un tema, i crec que és més per la percepció general, que és el referit a "Mal que ens pese, però, incloure-hi els Països Catalans, projecte que
tenim dissortadament “en bajoqueta” –i en contínua defecció–, provoca
un efecte distorsionador, atès que decanta el procés més cap a
l’emotivitat que no cap a l’objectiu polític. Cal insisitir en el
procés centrat a Catalunya, preparar-lo com si aconseguir ara una
majoria favorable fóra possible, perquè és la millor manera de forçar
un resultat efectiu que col·loque Espanya contra la paret. Cal fer com
si el procés haguera de tenir efectes legals “de debò”, perquè el
resultat esdevinga de debò, és a dir, exigible. I llavors tindrem
l’oportunitat de celebrar que almenys un dels nostres territoris ha
aconseguit alliberar-se".
Sincerament, no sé on es veu la possibilitat d'alliberar Catalunya. Els referèndums són una acció intel·ligent de desafiament, de desobediència, d'acumulació nacional, però no hi ha condicions per al procés final. A més, quina necessitat hi ha de voler justificar la fragmentació visual de la nació?
Per què la pressa? Per què hem de donar arguments als secessionistes? O com tu mateix dius, la desafecció d'un nou estat catalunyès envers la resta del país seria evident. Doncs, per què avalar-ho com si no tinguéssim res més a fer?
A més, el plantejament de visualitzar els Països Catalans és un clar objectiu a assolir. Un objectiu que als estats ocupants no els interessa.
És clar que en aquesta tanda de referèndums no s'aconseguirà ni un resultat majoritari ni una possibilitat de convocar un referèndum amb "totes les de la llei". Però tampoc no cal tancar la porta abans d'haver-la obert de tot. No sé sap mai, amb els temps de corrupció i crisi que corren, com podria acabar un referèndum per la independència. Per això proposava que es feren com si tingueren tot l'aval legal.
Però et confessaré d'on prové aquesta esmena que he formulat. Sempre he dit que els espanyols creuen més els Països Catalans per a combatre'ls que nosaltres per a construir-los. I no em lleve del cap la por que foren capaços, si el cas per fi es donava, de convocar un referèndum per la independència dels Països Catalans. Si tu creus que avui -i tens raó- no es veu encara la possibilitat de guanyar a Catalunya, si computaven tots els Països Catalans perdríem per golejada. No volia deixar ni mínim badall per on se'ns poguera riure el dimoni. Amb tot, no ens barallarem nosaltres per aquesta qüestió.
És evident que cal revaloritzar i recuperar aquelles elements identitaris més propis, si es pot dir, del País Valencià. I em consta que hi ha gent que ho està intentant des de fa alguns anys. Sóc del parer que aquesta reivindicació és necessària i primordial. Ara bé, la meva modesta opinió és que això no es pot confondre amb allò de "la nació valenciana".
No amago que no estic d'acord amb aquesta concepció, ja que això no sé quina diferència té, perdoneu la llicència, amb ser subseu olímpica dels jocs de Madrid. Sols entendria la defensa de la nació valenciana, en el cas que es lligués indiscutiblement amb una una república federativa dels Països Catalans.
De totes maneres, hi ha zones de Catalunya que continuen tenint nivells de baixa consciència nacional que res tenen a envejar a zones del País Valencià. Sé el que em dic, perquè sóc d'una d'aquestes zones.
Sóc del parer que cal reforçar el projecte nacional i treballar conjuntament en el mateix sentit, però això no treu que es pugui adaptar la reivindicació i la lluita a cada zona del territori i en cada moment.
Per a poder avançar al País Valencià, opino que és necessari bastir la Unitat Popular a tants pobles i ciutats com siga possible. Sols l'organització de la Unitat Popular, en forma de CUP o com siga, és garantia que els Països Catalans seguim avançant cap al mateix port. Probablement, el marc de les eleccions municipals del 2011 és un bon moment per a plantejar una presència important en els territoris sota domini espanyol.
Salut
Una abraçada
Salut i Terra
Viuen en un món tan bonic i ilusori que fa llàstima trencar-lo. ¡Continuen, que no decaiga! I si fa falta escriure pamflets ideològics disfressats de literatura tampoc passa res! Endavant! Sempre hi haurà algun company de dogma disposat a seguir-los la corrent i donar-los palmadetes en l'esquena.
Xe clavat un coet entre les cames i calla!
d'esquerres'. Jo no m'he definit de cap manera, entre altres coses
perquè no sé molt bé com fer-ho. ¿Fa falta tenir una identitat
determinada? Ja se sap allò de la cançó: "el vostre país vol viure
sense perdre la identitat" o allò de "qui perd els orígens perd la
identitat". Jo crec que perdre la identitat, o dubtar d'ella, no està
del tot malament. Distanciar-se de la suposada 'identitat' per
adonar-se que, potser, no hi ha per a tant.
Políticament, no em convencen els projectes que postulen noves fronteres; m'atrauen els que aspiren a eliminar fronteres.
El projecte polític dels Països Catalans és merament irreal. No només
això, és una fantasia basada en una lectura pueril de la història. Els
defensors d'esta fantasia se la prenen com un dogma, de manera que quan
detecten a algú que comença a pensar d'una altra manera, immediatament
l'insulten o el consideren un traidor. El Sr Cucarella ha utilitzat
l'insult per a referir-se a Joan Francesc Mira i altres persones que
més o menys intenten una via intermèdia. La idea dels Països Catalans, com deia, és
un dogma de fe, no una postura política. Una postura política té a vore
amb el sentit comú i la realitat. Per a mi un polític és (en teoria)
aquell que escolta els seus conciutadans, no
algú que proposa somnis fantasiosos o creu saber el destí de la pàtria
o, el que és pitjor, aspira a conduir els seus conciutadans cap a una
realitat màgica, i suposadament 'millor' o més 'pura'. El Sr Cucarella
parla de 'blaverisme ilustrat', rient-se de les terceres vies i
solucions intermèdies, però en realitat es riu de totes les vies
possibles perquè el que proposa és irreal.
No sé quin serà el futur de la política valenciana però sí crec que hi
ha alguna mena de camí pel qual diverses maneres de vore el món o
entendre les identitats poden confluir. Sempre quedaran els blavers a
ultrança i els catalanistes acèrrims, però més com a figura decorativa
o nota pintoresca. Llevats els extrems, queda una població que rep la
influència de tots dos bàndols. Durant molt de temps ens hem preocupat
per deixar patents les aberracions que es defensaven des del bàndol
blaver. Va sent hora que es posen de manifest les aberracions dels
catalanistes, començant per la idea de 'Països Catalans'. Jo diria que
el procés ja està en marxa, i pot donar els seus fruits.
Tornant al comentari de Victorià, voldria destacar una de les seues
frases: "els valencians tenim més coses en comú amb els nostres veïns
de dalt, què no amb els de ponent". Jo li preguntaria: ¿quina mena de
trascendència haurien de tindre, segons vosté, eixes 'coses en comú'?
¿Per què les coses en comú amb els catalans són més importants que les
coses en comú amb els no-catalans? ¿Per què la invasió de Jaume I és
millor que altres invasions? ¿Per què el 'poble valencià' ha de tenir
una 'data de fundació'? ¿Per què entre la infinitud d'elements que
determinen la història d'un territori hi ha qui s'empenya en triar
només aquells que li serveixen per justificar determinades postures?
Estàs dient que Bismarck, Washington i Jefferson, Garibaldi, Ghandi... estàs dient que tots eixos éren puerils, gent infantilitzada? Fes-t'ho mirar.
No es tracta de somnis, sino de recuperar la realitat, de fer visible allò que tones de mentides i fem dretà espanyolista han sepultat. I en cas de ser un somni, una utopía, què! El món es construiex així. No era una utopía la república francesa? No eren una utopia els drets laborals? No era una utopia la pròpia democràcia i l'estat de benestar?
L'eina la tenim nosaltres a les nostres mans. Tan sols hem de saber utilitzar-la i no llençar-nos la terra als ulls els uns als altres. La teva actitud no ajuda en res.
Jo no volia...no volia però...vaig a vore si m'han contestat els pancatalaníssims, ramat d'ovelles, incondicionalots de Cucarella. Això sí, no vols "caure en el parany i posar-te a la nostra alçada". Només és perquè em provoquen.
Encara que no s'ho crega, el meu ús de la paraula 'personatge' en eixe context és exactament eixe, sense matisos pejoratius.
En altres casos, quan he utilitzat llenguatge pejoratiu, ho he fet com a conseqüència d'haver estat insultat prèviament. De tota manera, demane disculpes. No és la meua intenció insultar a ningú.
Distanciar-se de la identitat què és per a tu? acostar-se a la identitat castellana? Perquè és impossible "distanciar-se" d'una identitat sense acostar-se a altra. No és per a tant acceptar la cultura i llengua castellanes, oi? Deixem, doncs, que ens espolien (econòmicament, culturalment...) fins assimilar-nos.
"Políticament, no em convencen els projectes que postulen noves fronteres". Per a tu, ja t'està bé amb les fronteres velles de tota la vida, oi? A d'això se'n diu ser nacionalisme espanyol
Respecte a les suposades aberracions del bàndol catalanista, podries dir-nos exemples? Els catalanistes han sigut els defensors de la llengua i la cultura catalanes. Això al País Valencià té més mèrit donat els constants atacs espanyolistes, des de Abril Martorell i Guerra, fins altres "personatges"... com tu.
I fes el favor de no comparar-nos amb el blaverisme i parlar de "puresa". Especialment això em fot. Jo no t'he dit que sigues un feixista perquè sé que el que escrius ho fas des de la ignorància.
Finalment, el que celebrem de Jaume I és l'arribada de la nostra cultura. No celebre que haja llevat les terres als àrabs ni que li fóra infidel a la dona, o que fóra un beat que oïa missa abans de fer la guerra (com els beats de hui en dia més o menys).
PD: És curiòs, com parles de la dona i de la seua Granada natal i de segur que no tens cap record de cap magrebí ni de la seua terra natal, oi? Eres un ignorant, Tadeus. Ignorant i nacionalista espanyol dels més dolents, perquè veus com quelcom natural el teu nacionalisme i criminalitzes els altres.
PDPD: Ah, i després de mirar el teu blog, ets també un poc pallasso: Defensor de la cultura occitana i atacant als qui defensem l'autòctona (si més no, l'autòctona de Xàtiva) acusant-nos de racisme i ficant-nos al mateix sac que els terroristes blavers. Quina barra que tens, Tadeus.
Espere que aquesta pallassada siga una broma per a promocionar-te. Encara així, és una broma de molt mal gust.
Diu que amb Jaume I arriba la 'nostra cultura'. ¿El que hi havia abans no era cultura? ¿Què és exactament el que arrriba amb Jaume I? ¿La 'cultura catalana'? ¿O una barreja de 'cultures' o 'llengües' que, unides amb el que ja hi havia, formen el que teneim ara? ¿Quin és el mecanisme lògic que fa reduir a exclusivament o primordialment 'català' este conglomerat que éstà en l'origen dels valencians? ¿Què fem amb els darrers segles d'incorporació a Espanya? ¿Els neguem? ¿Els ignorem? ¿No tenen sentit? ¿No són part de la història? ¿Cal revertir la història, reinventar-la, fer un viatge en el temps per a canviar allò que no ens agrada? ¿No és tot açò propi de mentalitats infantils o allunyades de la realitat? Davant de la irrealitat del seu projecte polític l'única opció que li queda és la de l'insult o el victimisme. ¿Vol que algú es prenga en serio les seues propostes? ¿Té algun interés real en construir alguna cosa que puga tenir un ressò en la societat, o simplement s'ha construit una espècie de talaia absurda des de la qual poder insultar i riure's de tot el món, simplement perquè això li proporciona certa felicitat? Vosté no em fa pena ni gràcia, simplement pertany a un tipus d'ideologia residual que, juntament al d'altres individus amb propostes irreals, no ca a cap lloc, ni vol anar a cap lloc ni té capacitat d'avançar en cap sentit.
Quant al terme 'cultura', té vosté una manera molt peculiar d'utilitzar-lo. Diu que defenc la 'cultura occitana' però no sé on ha llegit això. Jo defenc la llengua occitana, i també la valenciana. Defendre 'cultures' és una postura que no va amb mi, perquè el terme 'cultura' està tan carregat d'ideologia que el fa quasi inútil. ¿Cultura occitana? Quan he viatjat per eixes terres el que he comprovat, a primer cop de vista, és que el que hi ha per allí és, en realitat, igual que en les nostres terres, allò que podríem denominar 'cultura mediterrània'. Però vaja, ni tan sols en eixe cas parlaria de 'cultura'. ¿Què és per a vosté una 'cultura'? En la seua visió de la cutura 'catalano-valenciana' ha seleccionat els trets que millor li van, els ha potenciat, els ha posat l'etiqueta de 'acceptables' i els utilitza com a tret distintiu. M'importen poc els trets distintius, o m'importen el mateix que els trets no-distintius, que són molts més. Això sí, vosté no vol vore això. En la seua limitada visió del món només val el que vosté vol que valga. La resta, segons vosté, és un error. Viure en una realitat que és un error només afecta a persones que viuen en una determinada paranoia política com és la seua.
Fronteres: ¿Vosté sap llegir? ¿Vosté escolta abans d'insultar? He dit que m'agraden els projectes que aspiren a eliminar fronteres.
Segons la seua maniquea manera de vore el món, un valencià que no es considera 'català' o dels 'Països Catalans' passa a convertir-se en 'espanyolista'. En l'anterior comentari he fet una descripció exacta del que pense sobre la idea de 'Països Catalans', que considere una mera fantasia pueril. ¿Quina és l'alternativa? Jugar amb el que hi ha, i ¿Què és el que hi ha? Una situació social i lingüística complexa que naix, sobretot, de dos tradicions que es sobreposen per damunt d'un substrat comú. Per una banda, l'arribada dels conqueridors cristians, que van establir un status quo que va durar uns pocs segles; per altra banda, la inclusió progressiva de València en Espanya, un procés que dura ja més segles que els de la idealitzada 'independència' i que té, lògicament, les seues conseqüències. I estes conseqüències són la realitat que tenim ara. Són la REALITAT. És a dir, hi ha persones reals que parlen valencià en les nostres terres i persones reals que parlen castellà. Hi ha una 'cultura' complexa i una convivència de llengües. Els polítics han de jugar amb això, i no amb fantasies o ideals de perfecció. Estàvem en la Corona d'Aragó, estem en Espanya (i en Europa). Tots els elements històrics tenen valor. No hi ha uns més importants que altres, ni hi ha una 'cultura' sotmesa per una 'altra'. La irrealitat d'alguns, per exemple vosté, els porta a oblidar-se que conceptes com 'cultura' són flexibles, evolucionen, no són els monòlits semi-sagrats que vostés propugnen. ¿Tabalet i dolçaina? ¿Pilota valenciana? ¿Què volque li diga? Es juga a pilota a mà pràcticament a tota Espanya i a altres països, es toca la dolçaina, o instruments similars, a altres llocs. La gent no va per ahí vestida amb saragüeis. La gent té altres prioritats, vivim en el segle XXI, som conseqüència de moltíssimes coses i possiblement estem perdent el temps en debats puerils. De tota manera, a pesar dels insults, preferisc escoltar diferents punts de vista. Vull escoltar, fins i tot, als que no saben escoltar.
Amb l'arribada de Jaume I va vindre la nostra cultura i la nostra llengua. Amb els darrers segles d'incorporació a Espanya les prohibicions del català, Imperio Argentina i la Pantoja. Què vols que et diga? Parles de convivència de llengües quan clarament la castellana està imposant-se i els catalanoparlants cada vegada tenim més dificultats en fer valdre els nostres drets.
I ja m'he cansat d'ecriure i de seguir-te la corrent a tu i al teatre que estàs fent.
Tan de bò m'erre, però em fa l'efecte que els espanyols mai deixaran anar sense batallar allò que van guanyar per les armes, es a dir, vessant llur sang. Els López-Tena and company van calfant el cap als principatins tot dient-los que a Espanya és impossible una intervenció armada motivada per la segregació d'un tros del seu estat. Que farien el ridícul a Europa amb els tancs al carrer i la guàrdia civil ocupant ajuntaments catalans. Que els espanyols d'avui estan massa acostumats a la democracia i que no tolerarien una dictadura desfermada davant la imminència d'una Catalunya que marxa d'Espanya. Aquestes afirmacions em semblen una collonada, més quan la sagrada constitució espanyola atorga als militars la custòdia de la unitat "nacional". ¿Algú pensa que els dits partits democratics espanyols plantarien cara als militars i si calguera fer la guerra contra ells per culpa d'un alçament armat que tindria com objectiu impedir la independència de Catalunya? Sincerament crec que no, que els demócrates espanyols farien costat als seus militars, tot invocant la constitució. Qui no conega els assimilacionistes espanyols, no sabrà que són capaços de renunciar a la democracia i a Europa si cal, per tal que tot continue igual.
Amb tot, si la emancipació d'allà amunt cuallara, què passaria amb la resta del territori català. De segur voriem autonomies suspeses, el català més perseguit encara i nosaltres els catalanistes en seriem acaçats com a conills pels paramilitars espanyols acusats de quintacolumnistes.
Amb tot, alguna cosa caldrà fer per alliberar-nos d'aquesta presó de nacions que és Espanya.
Personalment pense que quan Cucarella diu això d'enfortir l'imaginari, pense que vol dir tenir consciència del que som. Per exemple: ara estic escoltant cançons de la Catalunya Nord: el capellà i la gallina. Fins ara (i tinc els collons ben peluts) no n'havia escoltada cap de cançó, en canvi, el "habia una vez un barquito chiquitito" sí.
En qüestió d'aprendre la nostra llengua i cultura, si no som autodidactes ningú no es preocuparà d'ensenyar-nos-la. Ara bé, de la cultura castellana, tot el que vullgues.
Hui en dia, tots tenim una nacionalitat. Està bé que tingues consciència de ser un humà, jo també n'estic orgullòs de la meua pertinença als Homo Sapiens sapiens.
lo tuyo es puroooo teatroooooo,
Falsedad bien ensayada, estudiado simulacrooo
No m'agrada gaire el teatre, però gràcies per no seguir escrivint. Amb gent com vostè la meua generació hauria avorrit de seguida aquest art.
Segurament passà això, quan era un xiquet de mamella s'estrenaren i representaren algunes obres seues. I quan encara no havia entrat a la guarderia se n'adonà que això del teatre li venia gran. No se si continua definit-se com "dramaturg", si és així a partir d'ara jo em definiré com "escriptor", que em fa molta il·lusió i no cal ser gaire bo.
Tots som humans, Calinca. Però no clònics.
He dit que sóc 'ser humà' perquè no se m'ocorre cap altra cosa indiscutible que jo puga ser. També podria dir que sóc 'fill dels meus pares'. Qualsevol altra cosa em sembla relativa.
També podria dir: 'parle la llengua dels meus pares'.
Sr Cucarella, l'altre dia criticava vosté ferotgement l'Església Catòlica. Jo crec que els catòlics fervorosos i els fervorosos patriotes com vosté tenen una cosa en comú: creuen en coses 'absolutes'. Vosté creu en els Paísos Catalans, que li semblen una veritat suprema o indisctible. Per a mi, la seua ideologia és un dogma de fe, una qüestió de creure o no creure.
Per a creure en la idea de "Països Catalans" es fa necessari vore la història com una colecció de fets que es poden classificar en dos categories: els que estan bé i els que són errors. Segons vosté, tot el que ens unisca als 'catalans' és positiu, està bé, és part de la nostra 'herència' sublim. Si els valencians tenim coses en comú amb els d'Albacete o amb els de Múrcia, deu ser per algun error que s'ha de corregir. Vosté veu la història com una successió de fets que o bé val la pena que hagen ocorregut o bé no haurien d'haver ocorregut mai. La base del seu discurs està en la ràbia que li produeix que la història no haja sigut com vosté pensa que hauria d'haver sigut.
Jo em vaig criar en un carrer de Xàtiva. A l'estiu, de nit, alguns dels veïns treien les mecedores al carrer i xerraven. Entre els meus records d'aquells temps està el d'alguna veïna, andalusa, que parlava dels patis de flors de la seua Granada natal. A vosté això li semblarà un error, una cosa que no hauria d'haver passat, una impuresa intolerable, però a mi això m'importa un pito. Els meus records són la meua vida, valen més que les elucubracions sobre la història o sobre les identitats. La meua identitat és un carrer de Xàtiva i són els meus pares i la llengua dels meus pares i les coses, 'pures' o 'impures', que formen el meu llegat personal. I supose que cadascú té el seu. Em negue a vore la meua vida, o la vida dels meus pares, o la dels meus veïns, com una espècie d'error, com una 'desviació' de la puresa. Em negue a necessitar una pàtria o una explicació històrica. Relativitze les coses, procure distanciar-me de les grans veritats però no les perd de vista, perquè crec que en altres maneres de pensar hi ha gent de la qual puc aprendre. Intente aprendre, com fa anys, quan escoltava a la gent major sense preguntar-me si havien d'estar allí o si eren els meus 'amics' o els meus 'enemics'.
N.B. Els arguments que tu fas servir, Tadeus Calinca, no són nostres. La majoria són interpretacions teues. No som com tu t'imagines que som. Però tu necessites creure que som com tu vols. Aleshores, ja podem esforçar-nos a donar-te explicacions, que tu continuaràs a pinyó fix. No les escoltaràs mai, perquè tu només tens orelles per a escoltar els teus prejudicis.
Qui siga lladre, que siga valent.
Tal faràs, tal trobaràs.
Compatriotes valencianocatalansmallorquins !membres d'un país imaginari! feu el favor de desterrar la destral de guerra (ni que siga por injusto derecho de conquista) i esdevingueu una mena de relativistes històrics, culturals i nacionals. El nou camí ja s'ha engegat. El mesies ha vingut!
Llarga vida!
Com és lògic, respecte les opinions de tots, també les de Toni Pobla, persona (o personatge) que no conec, i les idees del qual encara conec menys. Però em crec en el dret de dir la meua, i fins i tot he aguantat els insults més o menys graciosos de Cucarella i els insults més barroers i poc originals d'un monyicot que firma com "U que sap". Vinc ací, dic la meua, intente tenir paciència i escoltar, i el que em trobe és més dogmatisme i més intransigència, i una profunda mancança d'allò que diríem 'capacitat d'escoltar'. En fi, no sabia que vostés formaven una pinya tan homogènia i tan monolítica, un espai ideal per a amagar la pròpia mediocritat i retroalimentar-se amb les idees dels qui pensen exactament igual. Ja ho he dit abans. Me'n vaig d'este debat completament decebut. Adéu!
Sobre això de ser humà o no ser-ho, dir que tinc un amic sirià que de petit es va criar a Tànger ( Marroc) per coses d'aquelles de la vida. I quan va tornar a Síria tenia molts records del Marroc, records agradables i d'altres de desagradables. I això vol dir que Síria no té dret a existir? doncs no, tots tenim múltiples identitats, records i preferències.
Som catalans, valencians, rossellonesos, mallorquins...però alhora tenim petites identitats locals, sense cap mena de problema. El gran problema és que vivim sota el jou d'un estat opresor que ha abortat per la via de la força qualsevol possibilitat de col·laboració entre els diferents territoris dels Països Catalans, cosa gravíssima i antidemocràtica.