Avui, una trucada interna al meu telèfon del despatx , una noia em diu amb un alemany que en prou feina l’entenc, que el meu pare em truca i que me’l passa. De seguida he pensat que havia passat quelcom de gros , potser algun accident?.
La veu de mon pare apareix per l’auricular i em diu que la mare s’ha mort. De seguida he entès que no es referia a la meva mare, sinó a la seva. La meva avia paterna, avui a mort.
La padrina, com tots els nets sempre hem anomenat a la nostra avia, és en el meu cas i la dels meus germans, la darrera de morir dels avis. La meva padrina ha mort als 99 anys, a pocs mesos de fer-ne cent anys. Feia, però temps que el seu cap ja no hi tocava i aquest estiu la vaig anar a veure amb el pare a un centre Socio-Sanitari a Salou a on estava feia pocs mesos atès que ja no es podia cuidar-la a casa. La padrina no va reconèixer ni al pare ni encara menys a mi, amb prou feines va obrir els seus ulls blaus profunds i aquests ja no mostraven cap signe de la vitalitat i duresa que sempre havien tingut. Eren uns ulls blaus entelats per la mort que ja li rondava.
(continua)
.
La padrina, però la recordo sempre a la casa del poble a Montroig del Camp. Quan érem petits, els pares, sempre aprofitàvem les vacances o les festes per baixar de Blanes. Al xalet dels padrins, que era el nom que anomenàvem a la casa, recordo a la padrina com si fos ara a la cuina a on sempre estava enfeinada cuinant. La cuina era gran i no havia separació amb el menjador i sala d’estar. A part, però havia un menjador gran que només es feia servir per les ocasions especials. El xalet en realitat era la casa d’un indià que els padrins varen comprar gràcies a altres coses als diners de l’estraperlo després de la postguerra.
Aquest xalet, tenia tot el que un infant podria somiar, corrals plens de gallines, un matxo que li dèiem el Moro, un petit jardí amb la típica palmera indiana, una piscina de dos pams d’aigua perquè no s’ofegués cap net, una basa per regar amb peixos de color vermell i una casa de tres pisos plens d’habitacions i racons per amagar-se. Recordo els estius passats al Xalet, a on ens trobaven tots els cosins i jugavem sense parar explorant tots els racons. Allà moltes vegades pujava amb el moço, en Quintana, al carro i el Moro, la mula, tirava d'ell cap al tros per arreplegar les garrofes o les olives. El Moro, tenia l'estable al costat de la cuina de la padrina i donava entrada als corrals de les gallines. Recordo que era un lloc a on es barrejava els olors de les femtes de la mula, de les ametlles i avellanes que a vegades es posaven a secar sobre uns sacs, junt amb l'olor de gasoil del tractor. Era una combinació ben especial i única. Les olors del temps antics amb els de la modernitat que arribava. Recordo amb molta tristesa el dia que en arribar a passar les vacances , vaig anar corrent a saludar al Moro i vaig trobar l'estable buit. El Moro va morir d'empatx, segons em van dir, perquè va trencar la corda i va menjar-ser tots els melons i síndries que va trobar a l'estable que el Quintana havia recollit de l'hort que havia davant del xalet.
A Xalet també anàvem pels dies assenyalats, sobretot el primer dia de l’any, ens trobàvem tots , molts amb els ulls de no haver dormit gaire, a dinar per celebrar el sant dels Manels. La padrina ajudada per seves filles, les tietes Mery, Contxi, Montserrat, i per la meva mare, preparaven un dinar per més de 40 entre germans, fills, nets i besnéts.
La padrina no va tenir una vida fàcil, com la majoria dels catalans que varen viure la guerra i la postguerra. Ella era filla, junt amb altres dues germanes, del que abans s’anomenava un home de bé. El meu besavi de ca la Torra, va marcar molt el caràcter de la padrina i de retruc el del meu pare, que sempre l'admira’t. El besavi de ca la Torra, que no vaig poder conèixer, es veu que havia quedat orfe ben aviat, i va d’haver aprendre a llegir i escriure als 8 anys a les nits mentre treballava en un forn de pa. De més gran va continuar cultivant-se i va ser un del primer de tenir una ràdio i era dels pocs que estava subscrits a un diari. El meu besavi de ca la Torra, era una persona molt respectada i estimada, i tothom li demanava parer per resoldre els problemes entre la gent del poble. Malgrat ser d’idees republicanes, en acabar la guerra no va ser denunciat per ningú i no va haver d’exiliar-se.
La padrina es va casar abans de la guerra amb el meu padrí. El padrí era un home jove, ben plantat d’una família de fusters. De fet el pintor Joan Miró va fe fer els primers marcs dels seus quadres, incloent el famós quadre de la Masia, al meu padrí i al meu besavi. Recordo que el dia que en Joan Miró va venir a inaugurar la plaça del poble que porta el seu nom, fa uns 30 anys, va regalar al padrí i al meu tiet Josep Maria, un quadern amb pintures d’ell, a la primera pàgina havia un dibuix amb dedicatòria signat per Joan Miró. A diferència del besavi de ca la Torra, que era d’idees republicanes, el meu padrí en canvi era d’idees de dretes i quan va esclatar la guerra, el varen cridar a files. La padrina en aquells moments ja tenia tres fills, el meu pare, el tiet Josep Maria i la tieta Maria que era un nadó. Pel meu besavi de ca la Torra, els meus padrins sabien que si el padrí es presentava a files, el matarien per ser de dretes l’endemà d’allistar-se. Per això conjuntament amb el besavi, varen urgir un pla.
El padrí es va presentar a files a Reus i una vegada va signar, aprofitant la disbauxa que hi havia, va escapolir-se i va marxar cap un pis que el meu besavi havia aconseguit. Allà va romandre uns dies amagat fins que el besavi amb una mula i el carro, de nit el va anar a recollir i tornaren cap a Montroig per camins poc freqüentats per driblar els controls.
A la casa a on vivien, s’havien fet cambra secreta fent un fals sostre que es pujava per la llar de foc. En aquesta cambra amagada, el meu padrí va estar amagat els 3 anys que va durar la guerra. A la nit, però el padrí baixava a dormir amb la padrina, mentre de dia es passava amagat a la cambra. Allà per passar el temps es va dedicar a estudiar el francès amb un diccionari.
Les “Txecas” o els grups d’assassins anarquistes i comunistes, van venir varies vegades a la casa buscar al padrí per matar-lo, però per sort no varen trobar mai l’amagatall. Més d’una vegada es varen emportar la padrina a la garjola per mirar d’estovar-la per tal que digués a on es trobava el padrí. La padrina en comptes d’acollonir-se, va aprendre a defensar-se cridant histèricament amb la petita Maria als braços. Gràcies a aquests atacs histèrics de crits i plors, al final moltes vegades la deixaven anar abans que arribés el besavi de ca la Torra a ajudar-la.
El pobre padrí tot això el va marcar molt, fins l’extrem que cap al final va començar agafar mania persecutòria. El besavi de ca la Torra va cridar al metge del poble, un republicà com ell i el va visitar a l’amagatall. El metge després de baixar de la cambra secreta, va dir al besavi i a la padrina, que no podia fer-hi res, i que si anava a més, potser caldria donar-lo als de les Txecas perquè el matin. Per sort, el padrí amb l’ajuda de la padrina, va superar aquest problema mental i es va refer.
En acabar la guerra, va començar l’època de l’estraperlo. La padrina tenia molta empenta i era la que sempre obligava al padrí a dur a terme les idees que ell tenia. El padrí era un home intel·ligent i llest, però sense l’empenta de la padrina, no hauria aconseguit ni la meitat del que va fer. Gràcies a la padrina, les idees del padrí varen donar el seu fruit.
La padrina no era gaire afectuosa, sempre estava enfeinada, portant la casa, les gallines o cuidant la finca, mai va tenir temps per poder-s’hi dedicar amb els fills, nets i besnéts. Però jo sempre recordo que els seus ulls blaus em reien quan em mirava amb aquella cara endurida per la lluita de portar endavant la família durant la guerra i la postguerra, mentre em deia:
"Estàs fet un xic fadrí!!".
Padrina, has marxat deixant a la terra 5 fills, 15 nets i 25 besnéts. Tots et devem la vida. Al cel, et trobaràs amb el padrí i també amb l’Ismael, el teu net estimat, que ens va deixar quan tenia 14 anys en un desgraciat accident de moto.
Padrina, sempre tindré els teus ulls blaus al meu cor.
Que al cel sigui, padrina!!
<!--
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:"Cambria Math";
panose-1:2 4 5 3 5 4 6 3 2 4;
mso-font-charset:1;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:0 0 0 0 0 0;}
@font-face
{font-family:Calibri;
panose-1:2 15 5 2 2 2 4 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1610611985 1073750139 0 0 159 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-unhide:no;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:"";
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:10.0pt;
margin-left:0cm;
line-height:115%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:"Calibri","sans-serif";
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:"Times New Roman";
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoChpDefault
{mso-style-type:export-only;
mso-default-props:yes;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:"Times New Roman";
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoPapDefault
{mso-style-type:export-only;
margin-bottom:10.0pt;
line-height:115%;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
-->
He tardat una mica a posar quatre ratlles,
encara que tenia moltes ganes de
saludar-vos per aquí aquest bloc per que no sabia per on començar. Com tots
sabeu, ara actualment estic vivint al xalet de la padrina (com així l`anomenem
tots) per tant que us haig de explicar dels records que en tinc d`aquella època
de infantesa, si els tinc aquí palpant-los cada dia .Per mi no són solament de
la infantesa ja que m`he quedat sempre aquí al poble, avanç creia que m`havia perdut moltes coses al
quedar-me aquí, la vida així ho ha
portat, però amb els anys veig que tenia que ser així i que tot passa per
alguna cosa , encara que ha vegades no entenem ni veiem el perquè.
Tots portem dintre nostra una mica d`aquesta
força de la padrina i del padrí , el padrí al igual que la seva esposa també
era un gran persona, bé això ja ho hem dit tots. El que si m`agradaria comentar
és amb la senzillesa que vivien , portaven una vida molt austera, cosa que cada
vegada valoro més en la meva pròpia vida. Al venir a viure aquí de seguida vaig
impregnar-me d`aquesta sensació, no hi havia casi endolls, guardaven coses impensables per nosaltres (pots de vidre a
manta, bosses de plàstic...) tenien lo
just i necessari per viure i això que no els hi faltava res . Avui en dia ho
tenim tot i encara tenim la sensació que ens falta alguna cosa, si tingues allò
o si pugues anar a tal lloc ... no ens conformem en res .En fin va bé pensar de
tant en tant en que no necessitem tant per viure i que també és pot ser feliç, potser ho dic perquè realment no ens
falta res .
Be , no m`allargo més . Solament dir que si us
sembla bé és pot organitzar una trobada de cosins aquí al xalet, cara al bon temps . A però la condició és que ningú jutgi com
ho tinc , això és impossible tindreu net a la perfecció jo sola , em desborda ,
això si que és una bona lliçó de vida , la proposta queda llençada.
Una abraçada a tots. i
Montserratona
Saps que jo estic molt content que hi visquis al Xalet, abans em feia molta pena i ara tornar-lo a veure qui hi vius , m'omple d'alegria.
Cara setmana Santa o cap a l'estiu, segur que m'agradaria venir amb el Jan i la Nina. Ells penso que no han estat mai al Xalet.
Una forta Abraçada
Manel
Hola a tothom,
Jo quedo com cosina despenjada però també m’ha agradat molt llegir l’escrit doncs sempre que anàvem al poble (que quan jo era petita era molt sovint) era una de les parades obligades junt amb la casa de’n Josep Maria. Amb el teu homenatge a més he pogut posar cara al "cunyat" amagat a la casa dels besavis, perquè el cert es que l’avia m’ha explicat la historia mil vegades, però aquest ha estat el cop que m’ha quedat més clara.
Fins aviat.
Estic molt content que la història corrobori el que la avia t'havia explicat.
Quan tinguem la eina per internet més decidida, et invitàrem a participar-hi.
Per cert, el pare em va explicar tot el que us va passar i la veritat estic afectat i des de aquí el meu sentit pesem
Una forta abraçada
Respecte a la padrina, dir-vos que jo vaig viure els darrers moments de la seva vida, si bé físicament no era com la recordàvem, agafar-li la mà i tancar els ulls et feia venir al cap molts de records,i em va agradar la sensació d´acompanyarla en el seus darrers batecs. Quan la mare , em va trucar el dimecres 22 sobre les 12 del migdia, i em va dir "Albert que la padrina no està gaire bé", no ho vaig dubtar, vaig marxar de la feina i tot passant per Barcelona a recollir la mare, varem anar pitant cap a Salou. Allà estava la padrina, amb els ulls clucs, però amb una força respirant que ens va fer pensar a tots, que una vegada més se´n sortiria. No va ser així, a les 2.45 de la matinada ens va trucar la tieta Montse i ens va comunicar el que a un no li agrada sentir mai. En 20 minuts erem allà, fent companyia a la pobre tieta, que s´havia quedat sola fent vetlla. Vaig pujar un altre cop a l´habitació i allà estava la padrina, com unes hores abans, en la mateixa posició, però sense la força del seu respirar. Li vaig agafar la mà per últim cop, li vaig dir unes paraules que me les guardo per mí, i la resta d´esdeveniments posteriors ja els sabeu.
També m´agradaria destacar la gran afluència de gent tant al tanatori com a l´esglèsia, va ser espectacular, parlaria de més de 200 persones, totes volen donar l´ultim adèu a la padrina.
Un cop acabada la missa, tothom parlant etc, i pasada una bona estona, li dic al meu germà, I la padrina?, resulta que xerrant, xerrant, la pobra se l´havien endut sola al cementiri sense cap membre de la familia, i tot d´una ja ens teniu a la Sònia,en Francesc i a mi corrent pel poble direcció al cementiri. Varem arribar i efectivament estaven enterrant la padrina soleta, però després ja va anar venint la resta de la família.
Doncs vinga que vagi bé. I a veure si seguim en contacte, difícil en aquest "temps moderns" que ja ens va avançar en Chaplin.
No vaig escriure aquest post pensant que ens retrobariem. Però si aixì ha estat, millor.
Pel que fa crear una plataforma digital per la familia, ja ens ho mirarem, poc a poc.
Gràcies pel teu relat dels darrers moments de la vida de la padrina. El que expliques del cementiri és força simptomatic de la nostra manera de ser. Sempre mirem endavant i no ens agrada caure en el sentimentalisme
Estic molt content de que ens podem retrobar un dia d'aquest, sigui per Internet o millor de persona.
Fina aviat
Manel
Ja fa dies que em ronda pel cap una idea i us la vull explicar per si li veieu futur i tenim ganes, entre tots, de fer-la realitat...
El tema és que cada vegada, per les circumstàncies familiars, laborals, i pel propi pas del temps, els cosins ens anem "allunyant" de mica en mica (bé, no sé trobar ben bé la paraula, potser allunyant no, però el cert és que cada vegada se'ns fa més difícil estar al dia de les nostres vides, això és evident, a la vegada que perfectament llògic sent una família tan extensa!)
Doncs estava pensant en que es podria crear un "espai virtual" propi de la família BARGALLÓ ESCODA on tots hi puguessim enviar-nos coses, comentaris, fotos, convocar cosinades, etc...
No sé si aquest "espai virtual" podria ser un bloc, o bé un perfil de facebook (jo no en tinc, i no sé ben bé com funciona) però alguna cosa es podria fer segur...!
Bé, què us sembla la idea? Tan de bo ens engresquéssim a portar-ho a terme... I sinó, "más se perdió en Cuba"!!!
Molts petons a tots, estimats cosins, cosines, cosinets i cosinetes!!!!
Un bloc accesible per només la familia, té la pega que esta orientat més per deixar escrits i no es tant potent per deixar fotos o crear esdeveniments...etc
Podeu enviar-me un correu al meu correu mba4639@hotmail.com i ho comentem en privat
He llegit el teu homenatge i la veritat és que m'ha fet emocionar bastant. Crec que tots recordarem a la Padrina de veritat, no la dels darrers 10 o 15 anys. Em va agradar la paraula que va utilitzar el capellà del funeral per descriure-la. Simplement era una persona amb coratge, i així la recordarem, almenys jo.
Pel que fa a les vivèncie que expliques, m'ha encantat saber molts detalls que desconeixia i notar, que tots els cosins en guardem un molt bon record d'aquella época en que ens ajuntavem tots al "xalet" i jugàvem sense parar. La padrina sortia enfadada perqué tenia por que li trenquèssim el florscent de l'entrada d'una pilotada! Quins crits que ens fotia!!! Els estius a la fresca, amb aquelles hamaques plegables esteses a l'entrada i tots els tiets fent-la petar, jo com que era una cotilleta sempre que quedava allà a escoltar. Els banys a la micro piscina plena de capgrossos, el jardí, l'hort, els pollets... quins records més entranyables.
Per últim agrair-te el record que has tingut pel meu germà. Som una família a la que no li agrada mostrar els sentiments que ens fan mal, segurament és l'emprempta Bargalló-Escoda. Aquesta és l'altra banda del coratge que ens va impregnar la Padrina a tots.
Una abraçada!!!
Però a part d'això, estic molt content de llegir-te i m'haguès agradat molt baixar a Montroig i poder parlar amb tots els cosins. Però no he pogut fer-ho. Tot anar molt ràpid i no havia combiació possible.
Si, el capallà tenia raó, la padrina tenira molt de coratge. Era tot un model a seguir i per mi ho segueix sent.
Els records del Xalet i dels padrins, sempre seràn presents en mi. Cap dia, ni cap hora, ni cap minut ni cap segon passats al Xalet varén ser mai dolents.
El teu germà sempre ha estat present dins meu, i quan vaig mirar de comptar els cosins que érem, ell em va reivindicar el seu lloc i no podia oblidar-lo. Això no vol dir que em de fer sentimentalis-me. Com bé dius, la padrina ens va donar els gens Bargalló-Escoda , uns gens que diuen que mai s'ha de mirar enrere, sempre endavant amb el cap ben enlaire i amb el pas ferm per afrontar els reptes de la vida.
Una abrçada a tota la família!!
Records de part de la mare per a tota la teva família.
Petons. Meri Tost.
Records a tota a la familia i a la teva mare sobretot, ella va ser la protagonista de la història que he explicat
Hola Manel,
Després de llegir el teu escrit, tinc un munt de coses al cap que voldria dir...! Però miraré d'endreçar-les i sintetitzar-les una mica...
En primer lloc, m'ha agradat molt el teu homenatge, i m'ha sorprès saber que desconeixia alguns detalls de la vida dels nostres Padrins... Gràcies per deixar-ne constància!
Després, m'agradaria puntualitzar una petita dada, però que és de gran rellevància, almenys per a les filles de la Padrina: Els seus darrers mesos de vida no va estar en cap residència, sinó en un Centre Sòcio-Sanitari, on cada dia del món alguna de les seves filles s'ho combinava per anar-li a donar el menjar. No em vull extendre més en aquesta dada, però considero important desatcar-la.
Per un altre costat, m'agradaria aprofitar el teu blog per també expresar la gran admiració que personalment li tenia i que sempre li tindré. Per mi va ser una persona especial, única, i per la que sempre sentiré una profunda estimació!
Finalment, i perquè d'alguna manera també en quedi constància, m'agradaria (i així ho faig) transcriure l'escrit que vaig llegir a l'església de Mont-Roig en l'enterrament de la Padrina el passat divendres 23 d'octubre:
"Els cosins volíem dir unes paraules per recordar el que ha estat per nosaltres la nostra àvia, la Padrina Maria.
Acostuma a ser difícil parlar de sentiments, i molt més en moments com aquests, però en tot cas no volíem acomiadar-nos de la Padrina sense dedicar-li unes breus paraules d'agraïment i record.
Mai va tenir un no per resposta, si calia movia cel i terra per ajudar-te, sempre tenia la porta oberta per nosaltres, fos l'hora que fos; era valenta, forta: una dona de caràcter.
La seva persona ens va marcar molt. Ha sigut un referent en les nostres vides i la durem sempre al cor.
GRÀCIES PER TOT, PADRINA"
Vaig escriure aquest petit homenatge com a compensació per no haver pogut anar-hi.
La mare em va explicar que vas llegir aquest escrit i estic molt content que l'hagis transcrit aquí.
La padrina, va ser una persona única per tots els nets
Espero que un dia ens trobem, potser per Nadal.
gràcies per deixar constància del que va dir a l'enterrament amb aquest comentari
Una forta abraçada i records a tota a la família
Manel
Gràcies per haver rectificat a l'escrit el tema del centre Sòcio-Sanitari...
Tan de bo ens trobéssim tota la família aquest Nadal... Seria bonic posar en comú tants i tants records!
Una forta abraçada i molts petons per la família catalana-alemana!
Maria.
El meu condol Manel
Xavier Anglès (fill del Pepito Lluc gran amic del teu oncle Manel)
La seua vida decriu la vida d'aquest poble els darrers 99 anys.
És curiós que sobre ser gent molt amable van deixar de banda saber transmetre afecte als seus estimats.
És un fet reiteratiu en aquesta geneació centenària.
Una abraçada