Va néixer a Sallent, al Bages, un 21 d’octubre de 1909, i la van batejar com a Clotilde Pepeta i Pilar. La Cloti, la meva tia, fa avui 100 anys i es el meu nexe d’unió amb les arrels familiar paternes, l’últim i vacil·lant cromosoma d’una genètica idiosincràtica que configura una història familiar tan o mes determinant que l’herència biològica.
Ella és ara encara més menuda; si els vells s’arronsen, envellir fins als 100 es com interioritzar fins al moll dels ossos la pell i la carn que s'encongeix sobre si mateixa, desproveïda de substància, només en l’essència del ser-encara-cos-que-es-mou, nervis i tendons que la voluntat fa caminar i bellugar-se, i en el repòs de la perenne cadira o al llit, recordar sense mes destorb el passat que de tan llunyà es fa tan proper que el present ja no existeix.
Te un cap clar i recorda, confegeix pedaços de vida i els reviu en els seus incessants murmuris, parla amb si mateixa i s’explica, es contesta i de tant en tant mou el cap i mig sospira, el mon exterior la molesta poc, el veu poc, el sent poc, però el percep i l’intueix, el jutja amb els criteris d’abans de la guerra, una fita aquesta que va marcar els que la visqueren, amb el segell de la por i l’horror reviscut en històries que sovint no volen ser recordades, perquè un mantell ha de cobrir respectuosament les ferides que no es poden cloure ni exhibir.
Dies enrere estava molt interessada en amagar el seu centenari, no volia que ningú s’assabentés, fora nosaltres la seva única família, amarada d’una certa vergonya d’haver viscut tants anys, amb el perpetu interrogant de “què hi faig aquí?” i en la conformitat de “a veure quan m’hi volen allà dalt” .
Suposo que la última frontera es mes enllà de la vellesa. L'avanç cap a la vellesa es percep avui com la fila d’un cinema amb una pel·lícula d’èxit on fem cua vulguis que no i alguns amb molt entusiasme es colen per gaudir prematurament de l’espectacle de la jubilació amb la secreta ambició que Xauxa sigui una realitat. La vellesa arriba quan surt la paraula fi i s’exhibeixen els títols de crèdit, s’acaba la sessió, s’apaguen els llums i les crispetes no consumides es llençen a la paperera.
Però el mes enllà de la vellesa es encara una frontera inimaginable per els qui no hi hem arribat: veure la vida pròpia com en pel·lícula, intercalar els flash-back que portem impactats al cervell com una espurna de metralla, fer zoom sobre moments que haurien hagut de durar sempre, musicar estius, percebre aromes de tardor, i ressuscitar els morts que mai han mort ni moriran per nosaltres.
Potser s’ha d’arribar a ser tan vell per a ser tan lliure de pensar i de dir, segurament les mancances sensorials esmolen la pròpia percepció i l’ahir te el mateix significat que l’abans d’ahir, que l’any passat que fa vint anys... o cent.
La Cloti te el cap clar i la llengua sempre amatent, mai en la seva vida ha perdut les ganes de xerrar i qualsevol fil es prou perquè teixeixi una bufanda on embolicar una excursió a Núria, amb les Filles de Maria del Centre Catòlic, que explica com si hagués estat ahir -i ja han passat seixanta anys- o reprodueix paraula per paraula una conversa amb son pare quan tenia quinze anys.
No es va casar, ni cap de les seves germanes. De dol en dol per la mort prematura del pare, germana i parents, la vida familiar al voltant de la mare vídua vestida de negre- així recordo a la meva àvia-, amb un sentit tràgic del trànsit per aquesta vall de llàgrimes, no deixaven als anys quaranta i cinquanta gaire espai per entrellucar un mon que devia existir mes enllà de les matinades camí de la fabrica amb el cistell de l’esmorzar, i els vespres escoltant a la radio i fent safareig o escrivint cartes a mà quan encara això es feia.
Si, avui tindrà una visita sorpresa, algun Regidor o l’Alcalde de l’Ajuntament de Manlleu, on ha viscut des de que en tenia 22, s’arribarà a la Residencia Aura i li farà a mans una placa i un ram. Serè al seu costat per tal que no els hi tiri pel cap i li confessaré que he trencat el seu secret, dinarem junts i passarem la tarda deixant que ens expliqui mil i una històries, mirarem d’estar per ella perquè es difícil en el dia a dia estar per totes les Clotis que viuen el costat nostre dins el seu mon que no es el nostre.
Potser haurem d’esperar a fer-ne 100 per comprendre que l’hora dels adéus es fa esperar massa quan som en aquest mon i ja no som d’aquest mon.
Però continuant amb les efemèrides... un 21 d'octubre de 1833, fa 176 anys, va néixer en Alfred Nobel. I al 1940 en Manfred Mann. I cent anys després d'en Nobel, en Paco Gento (perdoneu-me la meva fibra blanca), en Joan Andoni Goikoechea (n.1965, FCB i Athletic Bilbao) i Ricki Rubio (n.1990, Reagal Barça)
El dia que la Cloti feia 10 anys, l'Albert Einstein felicitava per ràdio, des de Berlín, el Thomas Alba Edison per l'aniversari de la bombeta incandescent...
I tot just el dia que ella vaig néixer, en Maura (Antonio Maura i el govern Maura-De la Cierva) dimitia (forçadament) davant Alfonso XIII pels fets de la Setmana Tràgica.
Vagi aquest petit recull d'efemèrides en homenatge a la Cloti i a totes les Clotis del món.
Salut.
Belén.
Disculpeu-me però sòc de lletres... i a vegades em ballen els números... :-p
L'Einstein va felicitar l'Edison per radio des de Berlín pel 50 anirversari (19 d'octubre de 1879) de la bombeta incandescent, un 21 d'octubre de 1929, per tant la Cloti aquell dia de felicitacións lúminico-radiofòniques entre els dos genis de la ciència, en feia 20 i no pas 10 com he hi posat abans.
Ah, i aprofito l'avinentesa de l'esmena d'errades per felicitar-te a tu pel post tan magnífic, i a ella per ser-hi, que 100 anys no és "moco de pavo" com diem per aquí. Desitjo que passeu tots (i sobretot ella) un dia molt feliç.
Moltes felicitats.