Aquest cap de setmana Pep Botifarra ens en cantarà més de mil. Bé: això és el que diu el paperet de la propaganda. Una exageració? Home... Pep se’n sap més de mil, i més de milanta també. I no caldria amotinar-lo massa perquè les cantara totes de tirereta. Si la companyia és bona, els artistes com cal, i Pep ho és, s’hi aboquen. I quina bona companyia tindrà ell davant l’escenari aquest cap de setmana si actua al Gran Teatre d’Aixàtiva!
Ara tothom parla del “fenomen” Pep Botifarra. Com ara un esclafit. Una acumulació de gasos que tot d’una, de sobte, han explotat. Sí, potser la seqüència dels fets que de lluny es percep és aquesta, la de l’esclafit. Cosa fortuïta. Però abans d’aquest Big Bang que ha provocat el naixement de l’Univers Botifarra hi han hagut anys d’anar a regolons, ací caic, allà m’alce, ací cante albaês, allà un cant de batre, barat al cacau, barat al tramús, barat a les corfes. I sempre considerant-se ben pagat, sempre agraït. Perquè hi ha oficis que són bons perquè es fan per devoció i no per l’aliment. Si fóra per l’aliment, alguns oficis, com el de cantaôr valencià, fa temps que s’haurien extingit.
Val a dir que el “fenonem” Pep Botifarra aporta una mica d’esperança en aquest País Valencià nostre que agonitza. Sí, perquè els qui sabem com mor una llengua, sabem que mor primer per la desaparició de la cultura popular –l’aculturació que en diuen–: mor l’imaginari mític col·lectiu, moren els jocs, moren els refranys i les parèmies, moren les paraules, moren les cançons... Avui, quan els valencians som ja minoria sense drets al nostre País Valencià, quan patim una castellanització galopant que culminarà el procés d’extermini cultural i lingüístic encetat fa tres-cents anys «por justo derecho de conquista», avui, que la nostra música tradicional reviscole ni que siga aquesta mala micotiua que ha convertit la Malaguenya de Barxeta en un himne col·lectiu, ja és cas d’alegrar-se, i molt. I aquest inesperat triomf, aquesta vigorosa alenada d’aire revivificador, correspon atribuir-li’l a Pep. Perquè, bé, d’acord, un esclafit... Però sense els més de trenta anys d’arreplegar canços i aprendre l’ofici, sense la seua memòria prodigiosa, sense el compromís renovat, sense la devoció inextingible, sense el talent innat d’aquest savi nostre del carrer les Santes, l’esclafit ja s’hauria esvaït i no en quedaria ni la remor. L’esclafit Botifarra encara se sent fort i atronador. I res és la de terres que ha corregut d’ençà que es va posar a cantar cançons en disc...
Qui tinga orelles per a escoltar, que escolte: cantarà Pep Botifarra –divendres i dissabte, a Aixàtiva–, i en cantarà més de mil.
Article publicat avui a l'edició comarcal de LEVANTE-EMV
Quina enveja em feu. Jo el vaig descobrir fa tan sols dues setmanes en una actuació a Youtube amb el grup Rómulo Castro i el Grup Tuira a Panamà. Rómulo és nét d'una valenciana republicana exilada que li va ensenyar a estimar la llengua i cultura del país.
A mi m'ha arissat el pèl de veure com podríem ser un país normal, amb una cultura catalana normal en totes les seues variants.
A veure si l'home canvia d'antiga governació i baixa ençà Biar-Busot a Elx. Ho hem de moure!
Escolteu Pep el Botifarra de fons i l'exportació mestissa de l'ú i el dos d'Aielo.
I des del Lluçanès que hi serem, com ja hi vam ser quan va presentar "Si em pose a cantar cançons". Com quan l'hem pogut tenir a casa, a la comarca, a la Torre d'Oristà, i a Oristà, en una cloenda del Solc memorable. I amb una nit prèvia a la plaça d'Olost, acompanyat de qui va voler, entre ells Maurizio Geri a la guitarra i tota la resta embadalits i carregats d'alegria. Però a banda de com ens agrada escoltar-lo, ens agrada ell. I ens agrada saber que no és cap revelació, sinó una mostra de continuïtat, compromís i honradesa. Una bona mostra per a tot el país. Fins dissabte a Aixàtiva!
Si Felip V i Alfonso Rus representen la devastació de l’espai viscut, l’aniquilació de la memòria col•lectiva, ací volem recuperar la història viscuda, la història quotidiana de Xàtiva a través del testimoni viu dels socarrats i socarrades que estimen la ciutat.
Blog del cantant més famós del carrer Hostals, Portal de sant Miquel, Illeta de sant Miquel, sant Ramon, la Mercè, Sant Jaume, Argenteria, Na Pinyola, Pouets, sant Roc, Font Trencada, Febra, la plaça la Bassa, de l'Espanyoleto i més enllà, molt i molt més enllà
http://www.youtube.com/comment_servlet?all_comments&v=pyEU23IgikI&fromurl=/watch%3Fv%3DpyEU23IgikI
A mi m'ha arissat el pèl de veure com podríem ser un país normal, amb una cultura catalana normal en totes les seues variants.
A veure si l'home canvia d'antiga governació i baixa ençà Biar-Busot a Elx. Ho hem de moure!
Escolteu Pep el Botifarra de fons i l'exportació mestissa de l'ú i el dos d'Aielo.
Salut!
Joan-Carles Martí i Casanova
Elx-Guardamar
Una abraçada, Toni
Salut i Terra
Com quan l'hem pogut tenir a casa, a la comarca, a la Torre d'Oristà, i a Oristà, en una cloenda del Solc memorable. I amb una nit prèvia a la plaça d'Olost, acompanyat de qui va voler, entre ells Maurizio Geri a la guitarra i tota la resta embadalits i carregats d'alegria.
Però a banda de com ens agrada escoltar-lo, ens agrada ell. I ens agrada saber que no és cap revelació, sinó una mostra de continuïtat, compromís i honradesa. Una bona mostra per a tot el país.
Fins dissabte a Aixàtiva!