L'edició del 18 de juliol passat del diari Levante-EMV portava un fullet de 4 pàgines
dedicat al 40è aniversari de l'arribada de l'ésser humà a la Lluna. D'un dels articles en vaig ser jo l'autor, d'un altre en va ser autor Fernando Ballesteros, astrònom de l'Observatori Astronòmic de la Universitat de València i del qual ja he parlat en aquesta casa de Pols d'estels. L'article que us presente incideix en l'absurditat de la teoria de la conspiració quan es parla del primer viatge humà al nostre satèl·lit ja que tenim mostres geològiques ben visibles.
El viatge a la Lluna ha estat ple de
controvèrsies i fal·làcies, però la veritat és que els astronautes tornaren amb
382 kilos de roques.
El 21 de juliol de fa quaranta anys, dos
exploradors caminaren per un terreny desèrtic sota un cel ple d'estrelles,
il·luminats per un brillant quart minvant. Una cosa normal si no fóra perquè
estaven a quasi 390.000 km de vosté. Es tractava de Neil Armstrong i Buzz Aldrin,
que es jugaven la vida al Mar de la Tranquil·litat. Sobre ells, el nostre
planeta brillava amb llum encegadora. Si s'imagina una Lluna excepcionalment
brillant, es quedarà curt. La Lluna és en realitat molt fosca; només reflecteix
un 7% de la llum que li arriba del Sol. Pareix brillant només en contrast amb
la foscor del cel nocturn. La Terra, en canvi, reflecteix cinc vegades més
llum, però com, a més, és molt més gran, des de la Lluna resulta setanta
vegades més brillant que la Lluna des d'ací: literalment fa mal veure-la.
Segueix...
Quan els astronautes de les missions Apol·lo
xafaren la Lluna, es queixaren de com d'enlluernadora i de molesta era la
Terra. Era una cosa que ningú no s'esperava i que sorprengué considerablement.
Aquesta observació és una més de les moltes proves que tenim del fet que sí hi
estiguérem.
I
és que, després de quaranta anys, cada vegada són més els conspiranòics
que posen en dubte aquella gesta: "Si no s'hi ha tornat és perquè, en
realitat, mai s'hi va anar".
A l'Observatori Astronòmic de la Universitat
de València sempre hem combatut activament els arguments falaços d'aquests
amants del misteri. Un dels més gastats és el de la bandereta onejant al vent.
La fal·làcia consisteix a suposar que l'única manera que té una bandera per onejar
és fer-ho amb vent. Però, precisament com no hi ha aire a la Lluna, una bandera
hi ha de penjar com un drap i no lluir graciosa. Per això es va instal·lar un
bastidor horitzontal en la part superior de l'ast per mantenir la bandera ben
visible. Aquesta estructura és molt sensible a les vibracions i funciona com un
diapasó; l'acte de plantar-la li transmet vibracions suficients per a fer-la
onejar. L'altre argument fal·laç recurrent és el de l'absència d'estrelles en
les fotos lunars. Les estrelles brillen molt poc; si ajustem l'exposició perquè
hi isquen bé els astronautes i el sòl lunar, les estrelles quedaran
subexposades; però, si exposem bé les estrelles, en compte d'astronautes hi
veurem taques blanques. Faça una fotografia nocturna amb un objecte brillant en
primer pla i veurà que no hi ixen estrelles.
Per a acabar, voldria que em permeteren
donar-los dos arguments de pes. Un, concretament, pesa 382 kg. Aquesta és la
quantitat de roques que portaren de la Lluna els astronautes de les missions
Apol·lo, que estan repartides per laboratoris de tot el món. Són roques
impossibles de trobar a la Terra, perquè estan recobertes de microcràters
d'impacte per la intempèrie lunar. L'altre és sociològic. Quan l'aventura lunar
va tenir lloc estiguérem en plena competència EUA-URSS. La Unió Soviètica tenia
espies dins la NASA i una tecnologia equiparable a la dels EUA que li hauria
permès detectar el frau immediatament. Tenia bons motius per a revelar un
possible engany dels nord-americans: deixar en ridícul el competidor. Però no
ho feren. i coneixent els éssers humans, l'única explicació que no ho feren és
que no pogueren. Senzillament, perquè fa quaranta anys sí que vàrem xafar la
Lluna. I en tornarem.
Fernando Ballesteros
Observatori Astronòmic de la Universitat de
València
Foto: AS11-40-5880. Bota d'Aldrin i petjada a la superfície lunar.
