Temps de crisi és terreny abonat per a bruixots i farsants que ofereixen Ítaca a tocar. La independència o res. El dogma. Quan ens falla l'esperança podem arribar a creure en el camí ràpid, en la drecera. Però no hi ha recorregut còmode per a cap país. Si no ho és per aquells que tenen estat propi, ho serà per a nosaltres que aspirem a tenir-ne un? És vital saber què es proposa per part d'aquells que afirmen tenir resposta fàcil per a qüestions complexes...
els grans països (que no els països grans) no avancen a cops de retòrica nacional, sinó que ho fan a partir de la capacitat que demostren d'adaptar-se al medi i de competir en un entorn global. Per això quan algú assegura tenir la clau de l'èxit fàcil, cal fer-li una auditoria de contingut:
1. Amb quin lideratge polític? és un element fonamental. Un cap visible del país que tingui l'escalf popular però la templança necessària, és la punta de llança d'un país fort. Qualsevol comunitat, organització i/o institució necessita d'algú que assenyali i tingui clar l'horitzó cap al que es pretén avançar.
2. Amb quins valors i actituds? és tòpic afirmar que un país té uns valors i actituds que el fan diferent a la resta, però és cert que cada comunitat nacional s'expressa de formes diferents, perquè la seva història (cultural, religiosa, econòmica, lingüística i social) ha enfortit i premiat actituds i valors per sobre d'altres. La defensa d'aquests valors i la continuïtat dels mateixos (esforç, treball, etc...) seran els trets a partir dels quals es construeix l'imaginari col·lectiu d'aquell país (orgull nordamericà, flema britànica, austeritat alemanya...)
3. Hi ha garantia de cohesió social? un país, un sol poble? les societats cada cop són més plurals i les identitats més complexes. Quan més fragmentat sigui un país, menys competitiu i més feble serà. Per això la inversió en estat del benestar i cohesió social és tant important per a societats avançades.
4. Quins sectors estratègics econòmics de futur? amb quines fonts d'energia? en una època d'especialitzacions, cada economia nacional ha de prioritzar i dedicar recursos i esforços als àmbits considerats estratègics. Catalunya no pot aspirar a ser una potència mundial en armament o recursos naturals, però en canvi sí en biotecnologia, biomedicina, disseny industrial o fabricació d'equipaments esportius d'alta competició. Però també haurà de saber i diversificar les fonts d'energia, prioritzant clarament les renovables.
5. Com s'organitzarà el país industrialment? Catalunya va ser un país que va fer la revolució industrial sense disposar de cotó, ni carbó, ni ferro. I continúa sent un país industrial. Però la indústria pateix processos durs de reconversió que obliguen cada cop més, en un món més petit, a limitar la producció de baix valor afegit per aquella basada en el capital humà d'alta especialització i valor afegit.
La independència, cada cop més, és la no-dependència. Però per a fer un país no-dependent cal definir aquests cinc punts. Les lleis que ens regulen, sempre s'ha demostrat així, van darrera de les demandes i ambicions d'una societat. I només podrem tenir marc legal propi i reconeixement internacional, quan Catalunya tingui assumit i estigui disposada a construïr amb paciència però constància, un país que competeixi com a tal en el marc internacional i ho faci de forma rigorosa i honesta, abandonant les crides de Terpsícore i Estérope, les sirenes gregues que tan dolçament cantaven, i que duien els ingenus mariners a la perdició. Els cants de sirena tot i ser molt temptadors, s'han demostrat històricament com a fatals pel destí d'aquells que s'hi deixen endur.
Però avui només puc dir-te que comparteixo el teu plantejament, de fet anant més enllà, al igual que com individuus estem "obligats" a crèixer, i quan no ho fem les nostres vides es tornen grises, el mateix passa amb les societats. Lamentablement, de vegades optem per solucions ràpides que no aporten valor. Els discursos son buits els i cal acció, els i cal una planificació clara, resumint un pla d'acció, sense aquests i sense persones disposades a liderar els canvis, els canvis no es donen i acaben tancats dintre d'un cercle vicios a on l'unic que s'assoleix es aquella frase: "cancia per que res no canvii".
Crec que comencen a aparèixer grups, persones, colectius amb una idea de pais, amb una mica de sort això obrirà debats, i potser això portarà a la nostra societat catalana a avançar, a tornar-se a posar en marxa, doncs em temo que fa molt de temps que vam aturar els motors.
La nostra societat està un punt fatigada, però alhora està receptiva a qualsevol iniciativa de canvi. Per això, coincideixo amb tu, que hi ha moviments de grups, persones i individus que es fan sentir cada cop més fort iq ue obliguen a replantejar-se moltes coses que durant anys van ser ignorades. Només cal que la "política" entesa com l'activitat de servei públic a les institucions, sigui capaç de canalitzar aquesta voluntat cap a un objectiu concret.