L'heterodòxia del meu pensament em du a l'extrem de comparar territoris i cultures que, a priori, no tenen res a veure. Tota una aventura que em pot fer caure en grans despropòsits, però a la que tinc el plaer d'arriscar-me. Des del País Valencià ens anem cap al Carib...
, amb un viatge meu com a guió i una cançó de Pep Botifarra
interpretada per artistes panamenys com a banda sonora, per a què la
gaudiu.
Ja fa temps que vaig tornar, i per això mateix m’adone que el carib no es pot explicar, en particular aquell carib rural poblat per persones de color, que t’expliquen la seua vida quan te’ls trobes en una cantonada passejant per un menut poble on has anat a parar, no per casualitat.
Un carib sense pressa, com tot llatinoamèrica, ple de vida, com tota costa rica. Un paisatge de sortida de sòl al mar, en això s'assembla al nostre País, de palmeres que s’enfilen sobre de l’aigua, amb una marea lleu, tranquil·la, una mar que si és oberta et fa onades d’eixes que et sents com una samarreta suada a dintre de la rentadora, i finalment et perdonen si les saps afrontar de cara, com qualsevol repte humà.
Segons d’on arriba u, quan torna al País Valencià, i es troba de cara aquesta humitat marjalenca que tenim a les zones costaneres, entén que el nostre clima mediterrani, amb l’hivern suau i l’estiu calorós, siga considerat subtropical.
El carib és calor, és humitat, és de color humà obscur, és bona ona, és “todo bueno, man”, en el seu criollo que crearen els esclaus portats d'Àfrica per poder comunicar-se sense que els amos esclavitzadors els entengueren, abans de poder escapar-se de les obres del canal de Panamà en direcció a Jamaica, on algú els havia dit que feia ja molts anys que també hi havia persones de color.
De camí allà, fugint de la mort per la febre groga i altres malalties, trobaren bon acolliment en els pobles indígenes, per exemple a Bribrí (Costa Rica), i es creà un mesclat de cultura compartida. Una terra d’al·luvió a la valenciana, però sense paella i amb arròs de “camarones”, sense patates al suquet de peix però sí amb “patacones” de banano festejant amb el marisc caribeny. No hi ha parangó en realitat, tan sols són detalls sense importància que lliguen ambdós espais. Potser perquè no sé com explicar allò que volia, ja deia jo que no es podia. Us deixe el vídeo com a nexe cultural, l'U d'Aielo cantat per un descendent valencià al carib.
Ja fa temps que vaig tornar, i per això mateix m’adone que el carib no es pot explicar, en particular aquell carib rural poblat per persones de color, que t’expliquen la seua vida quan te’ls trobes en una cantonada passejant per un menut poble on has anat a parar, no per casualitat.
Un carib sense pressa, com tot llatinoamèrica, ple de vida, com tota costa rica. Un paisatge de sortida de sòl al mar, en això s'assembla al nostre País, de palmeres que s’enfilen sobre de l’aigua, amb una marea lleu, tranquil·la, una mar que si és oberta et fa onades d’eixes que et sents com una samarreta suada a dintre de la rentadora, i finalment et perdonen si les saps afrontar de cara, com qualsevol repte humà.
Segons d’on arriba u, quan torna al País Valencià, i es troba de cara aquesta humitat marjalenca que tenim a les zones costaneres, entén que el nostre clima mediterrani, amb l’hivern suau i l’estiu calorós, siga considerat subtropical.
El carib és calor, és humitat, és de color humà obscur, és bona ona, és “todo bueno, man”, en el seu criollo que crearen els esclaus portats d'Àfrica per poder comunicar-se sense que els amos esclavitzadors els entengueren, abans de poder escapar-se de les obres del canal de Panamà en direcció a Jamaica, on algú els havia dit que feia ja molts anys que també hi havia persones de color.
De camí allà, fugint de la mort per la febre groga i altres malalties, trobaren bon acolliment en els pobles indígenes, per exemple a Bribrí (Costa Rica), i es creà un mesclat de cultura compartida. Una terra d’al·luvió a la valenciana, però sense paella i amb arròs de “camarones”, sense patates al suquet de peix però sí amb “patacones” de banano festejant amb el marisc caribeny. No hi ha parangó en realitat, tan sols són detalls sense importància que lliguen ambdós espais. Potser perquè no sé com explicar allò que volia, ja deia jo que no es podia. Us deixe el vídeo com a nexe cultural, l'U d'Aielo cantat per un descendent valencià al carib.
Un comentariet sobre les anomenades "nits tropicals" (quand les mínimes no baixen de 20º C), tan típiques de l'estiu mediterrani, i amb humitats altes a les zones costaneres, en definitiva un altre lligam entre els climes tropicals i mediterrasnis, naturalment.