Mai una cançó m'havia transmés tanta tranquilitat -exceptuant Ítaca- com aquesta. Hui he vist el documental que Guardiola els posà als seus jugadors abans de la final de la Champions per tal de motivar-los. Reconec que, malgrat tenir l'ocasió, no he vist la pel·lícula de 'Gladiator', però la banda sonora m'ha portat a un estat de núvols, prats verds, muntanyes gegantines, l'aigua del mar al davant. Com si siguera allà per Galícia o el País Basc, o, més lluny, allà per Irlanda. És una sensació de pau interior gitar-se cap per amunt, tancar els ulls i obrir els braços immillorable, apoteòsica, que et porta a un clima d'alienació i/o esquizofrènia totalment paradigmàtic.
T'entren ganes de llançar-te a volar, de cridar fort, de córrer, de cantar, de tocar algun instrument, de conéixer altres cultures oprimides i amb ganes de lluita, d'escriure, de llegir, d'aprendre de les veus del passat... I és, aleshores, quan el despertador et torna al lloc on hi ets: València, Cap i Casal del meu País Valencià. Aconseguirem algun dia els somnis i les il·lusions que ens marquem? Ens enfrontem a utopies? Cal caminar. Algun dia en parlaré, del Taoisme, però potser no siga una filosofia tan desgavellada.
A mi em passa el mateix amb la banda sonora de "The lord of the rings" sobretot amb la cançó "May it be"... l'escoltava cada volta que acabava un periode d'exàmens, tirat a sobre del llit... Escolta Enya, t'encantarà..!!
