Endinsar-se en la vall de la rectoria, Segària endins és com entrar en el país de les meravelles, l'altre costat de l'espill, el negatiu d'una fotografia analògica. L'escola és una escola rural, en un ambient bucòlic i perennement primaveral, on les opcions lingüístiques no són una qüestió de resistència ni reafirmació de la identitat. És, probablement, l'única opció disponible.
Mentrestant, a la seua recerca de pau espiritual, famílies angleses han acabat desembocant en aquest entorn de somni, i s'han trobat a l'altra banda de l'espill amb un bou enganxat al cotxe, sense tindre idea d'on es ficaven.
Mentrestant, a la seua recerca de pau espiritual, famílies angleses han acabat desembocant en aquest entorn de somni, i s'han trobat a l'altra banda de l'espill amb un bou enganxat al cotxe, sense tindre idea d'on es ficaven.
I és ací on arriben els xiquets anglesets, uns xiquets sense cap altre contacte escolar que l'anglès de Gran Bretanya, en un entorn casolà que intuïsc idèntic al de la terra originària -galetes de mantega incloses-. Tot és en anglès: els pubs, els amics dels pares, i els fills dels amics dels seus pares. I la tele.
De retorn cap a l'escola, el dia a dia es fa en valencià com a única opció lògica -tret de les classes d'anglès, of course-. No sé si algú s'ha preguntat, dins d'aquest entorn quotidià, on cap l'espanyol. Ells, ja vos ho puc dir, no. I és ací on entren els meus intents de fer efectiva la legislació:- Sí, James, ja sé que parles valencià. Però la llei em demana que sàpigues expressar-te en castellà.
I James, aletejant les pestanyes rosses al llarg dels seus enormes ulls blaus, em fa la pregunta del milió.
- Per a què?
Ell té tota la raó, però per degràcia per a ell i per a nosaltres el que no és normal és aquest país.
Cuida't i ja ens veiem.