L'escàndol del Palau de la Música ha somogut profundament la societat catalana. Com dissortadament és habitual, les extrapolacions indegudes sovintegen i, per poc que hi ajudi la nostra tendència a l'autoodi, encara veurem com el procés a Fèlix Millet esdevé un procés a la burgesia catalana, al catalanisme o, fins i tot, a tot Catalunya en bloc.
Per això és imprescindible de fer un esforç de clarificació a mesura que es coneixen les dades i d'exigir a qui pot fer-ho l'anàlisi detallada i pública d'allò que ha fallat - tant en l'àmbit judicial com en el polític - i que es prenguin les mesures perquè, en la mesura que sigui possible, aquestes situacions lamentables no es tornin a prooduir.
Com davant de qualsevol altre problema complex, sembla adient de mirar de trossejar-lo en unitats independents, tot i comptar amb la certesa que prou que intentaran barrejar-ho tot les veus interessades.
1) Quan algú fica la mà a la caixa d'una empresa, d'una associació o fundació o d'una entitat públca, el responsable del perjudici és, en primer lloc, qui ha dut a terme la malvestat i els qui, per covardia o per interès, l'han ajudat a fer-la o simplement s'ho han mirat sense fer res.
2) La presumpció d'innocència és molt més que un dret cívic; és una mesura - personal i col·lectiva - d'higiene mental, i cal pensar-s'hi molt i molt, encara que sigui en una conversa de cafè, abans de llançar una acusació sense proves. Però la mateixa higiene mental ens obliga a establir mecanismes de control, perquè no hi ha - ni hi pot haver, ni hi ha d'haver - persones per damunt de tota sospita. I el qui té l'obligació de controlar alguna cosa ho ha de fer sense donar mai res per bo d'una manera automàtica.
3) Les institucions públiques gestionen diner públic, i aquest diner ha d'estar molt ben controlat. Diu la dita que el que és del comú no és de ningú. Aquest és, certament, el perill, i cal esmerçar el màxim d'esforços per evitar l'acompliment de la dita. Suposem, per exemple, una subvenció petita, d'uns pocs milers d'euros: al beneficiari se li exigeix, un cop duta a terme l'actuació subvencionada, que presenti totes les factures i que aquestes s'adeqüin realment a l'objecte de la subvenció. I hom li discutirà si tal o tal despesa és o proporcionada o no, o si aquell sou de 450 € per una mitja jornada es vincula a l'activitat subvencionada o bé forma part de la infrastructura permanent de l'entitat, o demanar que s'aclareixi per què justifica l'activitat una fundació quan qui va demanar la subvenció era una associació homònima, o si en aquell viatge hi havien d'anar tres persones i no hi havia prou amb dues.
4) Sovint, però, es té la impressió que la intensitat del control és inversament proporcional a l'import de la despesa. Té tota la raó del món el manifest de l’Ens de Comunicació Associativa, entitat que agrupa 22 federacions de l’associacionisme cultural català, quan diu que "per llei, existeixen des de fa molt de temps, els instruments i les eines de control regular de les entitats, fundacions i organisme similars" i que "les obligacions recauen en els socis, patrons i administracions" i que per tant manifesten "la nostra perplexitat sobre el com i el perquè s’han pogut realitzar tantes irregularitats i en tant de temps, sense que hagin estat detectades".
5) En unes declaracions (El Periódico, 11.10.2009), Leopoldo Rodés, un dels patrons del Palau de la Música, fa autocrítica: "Aquest [no vigilar prou] ha estat el nostre gran error. Millet (...) convocava les reunions un cop a l'any, dels 140 patrons amb prou feines [n']hi anaven una vintena i l'aprovació dels comptes era un tràmit". Ell, però, al capdavall només s'hi jugava els seus diners; els representants de les institucions públiques - Estat, Generalitat i Ajuntament de Barcelona - han permès que es malversessin els de tots. Que no hi hagi equívocs: han badat els d'ara, com havien badat els d'abans. Per a quan una dimissió o, almenys, una simple nota autocrítica d'excusa?
6) Si els estatuts de les entitats del Palau de la Música permeten subvencions a tercers, no hi ha res a dir des del punt de vista legal. Ni l'Àngel Colom ni la Fundació Olof Palme ni la Fundació Trias Fargas s'han d'amagar de res ni, per descomptat, han de tornar diners. Fins i tot en el cas hipotètic que els diners rebuts haguessin estat prèviament "distrets" per Fèlix Millet, les entitats beneficiàries tindrien dret, en principi, a la consideració de tercer de bona fe.
7) Dit això, sembla absolutament il·lògic que una entitat dedicada a la música doni subvencions a entitats molt allunyades de la temàtica musical. Si els estatuts actuals o les condicions d'aportació de diner públic ho permeten, aquestes disposicions s'haurien de canviar urgentment - sense efectes retroactius, és clar. Més: seria bo que s'establís com a norma general i amb els instruments jurídics adients que cap entitat subvencionada pugui ésser alhora subvencionadora, llevat de casos molt estrictament pautats i absolutament relacionats amb la mateixa activitat subvencionada. Ho exigeix no solament el sentit comú sinó també el funcionament correcte dels mecansimes de control.
8) Mario Conde era Mario Conde; però Javier de la Rosa era "el financiero catalán". Ara pot passar el mateix, i de fet ja ha començat a passar. Fèlix Millet no és "la" burgesia catalana. A tot estirar, és un membre d'un dels sectors de la burgesia catalana. A més, si parlem de la burgesia catalana actual, parlem en realitat d'un conjunt molt heterogeni de sectors i persones, molt allunyat de la cohesió de la de fa un segle. Ho posa en relleu un breu però molt clarficador article d'en Francesc Cabana (Avui, 4.10.2009).
9) Salvats tots els Cendrós i els Carulla que calguin, aquesta burgesia tan diversa no excel·leix precisament pel seu catalanisme i ni tan sols per la seva catalanitat lingüística. Si la Lliga de la bona època - la de Prat de la Riba - era, en bona part "el" partit de la burgesia, això no ha estat mai cert de Convergència, bastida sobre un canemàs de classes mitjanes i menestrals; el món del diner - del diner de debò, vull dir - sempre n'ha estat absent, com ha lamentat sovint el mateix Jordi Pujol.
I a veure si la catarsi d'ara serveix d'alguna cosa, i no tan sols de fals penediment.