Us deixe una petita entrevista que m'han fet al Levante sobre el Lèxic de l'Astronomia de l'AVL que hem fet uns quants astrònoms valencians.
«El vocabulari evitarà interferències del castellà per similituds»
Enric Marco és astrònom de la Universitat de València i coautor del Lèxic de l´Astronomia de l´Acadèmia Valenciana de la Llengua
S. CASTRO
Creu que conèixer les paraules permet una major divulgació dels coneixements sobre aquesta matèria.
Per què calia fer un lèxic astronòmic en valencià?
L'atracció
pels cels estelats és universal i conèixer els termes usuals de
l'astronomia és fonamental per a difondre adequadament aquesta ciència
en la nostra llengua. Atès que enguany és l'Any Internacional de
l'Astronomia, i dins d'un programa d'edició d'altres vocabularis
semblants, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua ha editat el Lèxic
d'astronomia, i per a aquesta finalitat ha comptat amb la col·laboració
dels astrònoms José Joaquín Rodes, de la Universitat d'Alacant, de José
Cantó, de la Politècnica de València a la seua seu d'Alcoi i jo mateix,
tots tres de la SEA, Societat Espanyola d'Astronomia, que també hi ha
donat el seu suport. El vocabulari tracta de fer conèixer els termes
usuals però també d'evitar interferències amb el castellà per similitud
dels termes. Aquest és el cas de la paraula eclipsi que en castellà és
eclipse.
Estrela, estrella o estel?
En la nostra llengua són tres
termes equivalents, és a dir, sinònims, encara que s'han d'usar en
contextos diferents. La llengua estàndard en contextos cultes sol
emprar la paraula estel. És una paraula molt antiga que ja apareix en
el Llibre d'Amic e Amat de Ramon Llull i en la Vita Christi d'Isabel de
Villena. Estrela és una forma valenciana molt viva i popular, mentre
que estrella, encara que acceptat, és clarament un castellanisme que
penetrà cap al 1800.
Quins termes astronòmics són més complexos?
En
general, els termes més antics, del primers moments de la història de
la llengua, ja estan consolidats i poden trobar-se en diversos
contextos, com l´astronomia, la navegació, la cartografia, o la
literatura (zenit, nadir, nom de constel·lacions). D'altres més moderns
provenen directament del llatí. Generalment són cultismes i només cal
aplicar les regles usuals de la llengua per a adaptar-los a la llengua
moderna (telescopi, constel·lacions modernes, planetes o satèl·lits
descoberts en els darrers segles). On hi ha realment més dificultat és
en els termes de fenòmens astronòmics que són definits primerament en
anglès i la traducció dels quals és, de vegades, problemàtica.
Alguna anècdota sobre confusió de termes astronòmics?
Alguns
termes són molt curiosos. Europa, per exemple, que tots associen al
nostre continent, era en realitat una princesa fenícia que s'emportà el
déu Júpiter, transformat en toro, a l'illa de Creta. És el començament
del mite d'Europa. Però també és una lluna gelada, amb un oceà
interior, que gira entorn de Júpiter. En descobrir Galileo Galilei els
seus satèl·lits, no els posà noms individuals, només el nom de llunes
medíceu, en honor a Cosme de Mèdici, gran duc de la Toscana. Més
endavant les llunes reberen noms dels amants del déu, entre els quals
Europa.
«El vocabulari evitarà interferències del castellà per similituds» Levante-EMV 13 d'octubre 2009.
