Quan veies l’escena havies d’apartar la mirada del televisor. La vaig veure a casa d’unes amigues kurdes a Diyarbakir
fa un any i mig, en motiu del Newroz (la festa nacional kurda). Els
fets succeïen en un poble kurd de Turquia, a pocs quilòmetres d’Iran.
Un grup de policies de paisà, 3 o 4, tenien agafat un noiet que devia
tenir uns 14 o 15 anys. Una càmera de televisió ho anava filmant, ells
no se n’amagaven. Un dels policies agafava el braç del nen i li
retorçava fins a trencar-li. El motiu: el noiet els havia llençat
pedres.
Jo encara vaig estar una setmana més al Kurdistan. Les imatges van córrer per internet i per les televisions kurdes que emeten des d’Europa. Explicaven que després de trencar-li el braç l’havien empresonat. Quan vaig marxar cap a Barcelona encara no l’havien alliberat i els seus pares no l’havien pogut anar a visitar. Vaig perdre la pista del cas, però m’acaba de tornar a la memòria amb el correu d’un amic.
>> Article del meu nou bloc: L'esquena del món
La informació l’ha recopilada la ‘Iniciativa Justícia per la Infància‘, que té l’objectiu d’excloure els menors de la Legislació Antiterrorista turca. Aquesta llei va ser aprovada el 1991 i revisada el 2006, estableix que els nens entre 12 i 18 anys acusats en relació a accions “terroristes” han de ser detinguts, interrogats i tractats en les mateixes condicions que els adults.
A les presons turques hi ha empresonats milers de kurdes i kurds per motius polítics. Quan hi vaig ser fa dos anys n’eren 8.000. El total es mou a l’entorn d’aquella xifra. Motius polítics no només significa participar o col·laborar amb el PKK, també pot ser participar en una manifestació, fer declaracions públiques en llengua kurda o treballar per un mitjà de comunicació kurd i donar notícies que no satisfan l’Estat turc. O com en el cas dels centenars de menors que estan tancats en cel·les, llençar pedres a la policia o cridar a favor d’Ocalan.
“En dues setmanes quedarà clar: guerra o pau”
Aquests dies justament el conflicte kurd passa per un moment crucial.
El PKK ha tornat a allargar el termini de l’alto-el-foc que va declarar
el passat mes d’abril de manera unilateral. L’objectiu d’allargar-lo és
donar més temps al govern turc per tal de podar avançar per fi cap a un
escenari de pau. Alguns gestos per part del govern turc han estat
significatius: per exemple, rebre el cap del grup parlamentari del DTP
(la marca electoral del moviment d’alliberament kurd). Tot i que el
president turc Erdogan va rebre’ls dos anys després que entressin com a
diputats a la Gran Assemblea d’Ankara i que no ho va fer en qualitat de
president del Govern sinó com a representant del seu partit, ha estat
la primera vegada que es produeix una reunió pública d’aquestes
característiques. A més, Erdogan ha expressat literalment que vol
trobar una solució a la qüestió kurda. En el seu propòsit, topa amb
l’oposició frontal a qualsevol solució dialogada dels principals
partits de l’oposició: el CHP, creat per Ataturk, el “pare” de la
República turca, i l’MHP, grup d’ultradreta.
Les properes setmanes hauríem de tenir resposta a la recent interpelació que llençava aquest 5 d’octubre Ocalan des de la presó: “En dues setmanes quedarà clar: guerra o pau”. És a dir, si Erdogan es fa enrere i, per tant, la guerrilla kurda reempren les accions armades o si Erdogan decideix apostar per la democratització de l’Estat turc i per reconèixer els drets culturals i identitaris del poble kurd i s’inicia un camí cap a la pau.
