Maragall hi denunciava la greu responsabilitat que pertocava a la burgesia catalana en els fets de
Podeu llegir "La ciutat del perdó" desplegant aquesta entrada.
La ciutat del
perdó
¿El cor no vos diu res, ara, mentre estan
afusellant gent a Montjuïc solament perquè en ella es manifestà amb més
claredat aquest mal que és el de tots nosaltres? ¿El cor no vos diu anar a
demana perdó, a genollons si convé, i els més ofesos els primers, per aquests
germans nostres en desamor que volien aterrar per odi aquesta mateixa ciutat
que nosaltres els deixàrem abandonada per egoisme? Estem en paus, doncs. ¿I
ells han de pagar la pena només perquè la seva acció cau dintre un codi, mentre
la nostra inacció és tan baixa que ja no pot caure enlloc? Aneu a demanar perdó
per ells a la justícia humana, que serà demanar-ne per vosaltres mateixos a la
divina, davant de la qual sou potser més culpables que ells.Com vos podeu estar
aixís tranquils a casa vostra i en els vostres quefers sabent que un dia al bon
solet del demati, allà dalt de Montjuïc, trauran del castell un home lligat, i
el passaran per davant del cel i del món i del mar,i del port que trafiqueja i
de la ciutat que s’aixeca indiferenta i poc a poc, ben poc a poc, perquè no
s’hagi d’esperar, el portaran a un racó de fosso, i allí quan toqui l’hora,
aquell home, aquella obra magna de Déu en cos i ànima, viu, en totes ses
potències i sentits, amb aquest mateix afany de vida que teniu vosaltres, s’agenollarà
de cara a un mur, i li ficaran quatre bales al cap, i ell farà un salt i caurà
mort com un conill... ell, que era un home tan home com vosaltres... potser més
que vosaltres!
¿Com vos podeu estar a casa vostra, i
asseure-us a taula voltats de fills i posar-vos al llit amb la muller, i
atendre a vostres negocis, i que aquesta visió no se us posi al davant i no us
nuï el mos de pa en la gola, i no us glaci el petó als llavis i no us privi d’atendre
a tota altra cosa que no sia ella?
I això no us despertarà l’amor? ¿Encara
preguntareu quin puga ésser son objecte, ara, de seguida? ¿Doncs quin altre que
aquest? ¿Com podeu pensar en res més del món ara com ara? ¿Ni com heu pogut
deixar passar tant temps? I mentrestant ja han mort aixís tres homes, i els que
s’esperen...!.
No la sentiu la germanor amb aquests
infeliços? No ho vulgueu saber lo que han fet: mireu-los només a dintre els
ulls: vegeu! sou vosaltres mateixos: un home com vosaltres; amb això n`hi ha
prou: capaç de tot el vostre bé i de tot el vostre mal: com vosaltres del seu.
An aquest home, jo no dic que se’l deixi anar i se l’abandoni i se’l torni
lliure al seu odi i a les seves malifetes: no, an ell com a nosaltres, ens
convé ésser presos d’una manera o altra i redreçats baldament sia a cops de
mall, i pastats tots plegats de cap i de nou en l’amor de la ciutat nova encara
que sia amb gran sofriment d’ell i nostre, mentre el sofrim junts; però, en
compte d’això, ¿matar-lo, matar-lo fredament per un tràmit senyalat i a una
hora fixa, com si la justícia humana fos quelcom segur, infal·lible definitiu
com la mort que dóna? què us en sembla?
Si an aquest home l’haguéssiu mort
batent-vos com a lleons amb ell al peu d'una barricada o a la porta d’una església,
jo no us en podria fer cap càrrec, perquè en tal combat hauríeu demostrat el
vostre amor a alguna cosa exposant la vostra vida pel vostre ideal; i per l’amor
d’un ideal ;i sa valentia podem ésser absolts de moltes coses. Més ara, qui us
absol? ¿On és el vostre ideal, el vostre amor i el vostre sacrifici? ¿on l’heu
demostrat el vostre valor? Doncs no vulgueu ésser covards dues vegades. Si llavores
el vostre valor havia d’estar en les armes i no el tinguéreu, tingueu-lo
almenys ara en el perdó, que és ben bé l’hora.
I ja ho veureu: les vides que haureu salvat us semblaran obra vostra; i an aquests homes que haureu arrencat de les portes de la mort, vos els estimareu com a fills; i ja no els perdreu mai més de vista; i allà on siau us cuidareu d’ells i dels seus semblants, i vostre amor els forçarà a l’amor; i so1s per aquesta obra de perdó amb què començareu, Barcelona ja començarà a ésser una ciutat. Perquè els de fora que ho sàpiguen no diran pas -que no ho puguen dir!-;- An aquest i an aquell els salvaren i redimiren aquests o aquells, els blancs, els negres o els rojos.-; sinó que hauran de dir: - Barcelona ha demanat i obtingut el perdó dels seus condemnats a mort. I per bombes que després hi hagi, Barcelona ja no podrà ésser dita la ''ciutat de les bombes"; sinó que l’anomenada us vindrà d’una altra cosa que és més forta que totes les bombes plegades i que tots els odis i que tota la malícia humana: l’anomenada us vindrà de l’amor, i Barcelona serà dita: "la ciutat del perdó", i des d’aquell punt i hora començarà a ésser una ciutat.
Doncs comencem-la: Al Rei que pot perdonar, als seus Ministres que poden
aconsellar-li el perdó, als jutges que poden temperar la justícia amb la
pietat: Perdó pels condemnats a mort de Barcelona! Caritat per tots!
I bella cosa fora que comencessin els més ofesos.
